Àrea de nidificació de la merla d’aigua (Cinclus cinclus) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
Característicament muntanyenca, la merla d’aigua és sedentària, encara que durant els mesos d’hivern baixa per fugir del gel en moviments que la duen, fins i tot, a la plana. Àmpliament estesa al N del Llobregat, resta cantonada al S en unes poques serres de la Serralada Prelitoral i el Sistema Ibèric, i arriba fins al Túria en el sector de Titagües, límit meridional conegut de l’espècie a casa nostra. És absent de les Illes.
Aquesta espècie camina sota l’aigua, capturant plecòpters i d’altres insectes aquàtics, dels quals s’alimenta. Viu en rius, rieres, rierols, torrents o desguassos de llacs i estanys d’aigües fresques i netes amb un cabal que sigui regular, almenys durant la primavera i l’estiu. A la Catalunya Nord es troba dels 300 als 2000 m, mentre que a la resta del Principat és per sobre dels 400 m, i a molt poques localitats es troba entre els 400 i els 1000 m. La preferència per altituds de més de 1000 m és també un fet constatable a Andorra. El niu és bastit generalment als forats o a les escletxes de roques i murs contigus a l’aigua, bé siguin naturals o artificials (ponts, rescloses, etc.). A les terres mediterrànies la cria es produeix al començament de març i la majoria de postes s’acaben a partir de la primera quinzena de març, mentre al maig i al juny poden fer la segona posta. Als Pirineus, la fenologia, òbviament, ha de variar, principalment a les localitats més altes on, lògicament, han de ser més tardanes, però s’ignora l’interval i si arriben a fer dues postes.
En el cas de la merla d’aigua, se’n pot explicar la distribució en base a les característiques ecològiques dels ambients on viu: els corrents d’aigua i la topografia. En efecte, la qualitat de l’aigua li és fonamental, i solament arriba a suportar nivells de contaminació-eutrofització nuls o de poca importància. Aquest factor i l’altitudinal es barregen un xic, ja que en general la qualitat de l’aigua empitjora en els cursos baixos dels rius. Aquests fets es podrien resumir, en part, amb una constatació naturalista feta els anys trenta per Jouard als Pirineus centrals, que conclou que riu o rierol amb truites és igual a riu o rierol amb merles d’aigua, no perquè les unes siguin dependents de les altres, sinó perquè totes ho són dels ambients on viuen, que són molt similars: aigües clares ben oxigenades i riques en insectes bentònics.