El cargolet (Troglodytes troglodytes) és un ocell de bardissa activíssim, de cos rodó i plomatge bru del mantell i més clar del dessota, però característic sobretot per les seves petites dimensions (no sobrepassa els 9,5 cm) i per la posició dreta de la cua. Sol veure’s saltant pels branquillons de mates baixes, sovint als jardins.
Oriol Alamany.
El cargolet és sedentari i nidificador als Països Catalans, amb presència, a més, d’hivernants nord-europeus. A la Catalunya Nord és present entre els 100 i els 2000 m, però només és comú a altituds mitjanes. A Andorra, la Catalunya peninsular i els dos terços septentrionals del País Valencià és comú, mentre que a les comarques meridionals és escàs i molt localitzat. A les Illes, només se n’ha comprovat la reproducció a Mallorca, on és sedentari i localment abundant, sobretot a les regions muntanyoses. A Menorca és un hivernant rar i irregular, probablement procedent de Mallorca. No obstant això, en 1983-84 la hivernada va ser considerable, amb 9 citacions entre el desembre i l’abril. Segons la bibliografia, el cargolet havia estat nidificant en aquesta illa, si bé els últims decennis no hi ha hagut cap indici de reproducció, excepte la citació, el 04.06.78, de dos individus cantant al barranc de Sant Joan. A Eivissa és rar, i és probable que hagi criat d’una forma irregular i, almenys de moment, amb escassíssimes parelles. Un indici d’això és que dos exemplars van ser observats cantant a mitjan juny del 1980 en un hàbitat molt semblant al que aquest ocell ocupa a Mallorca. A Formentera ha estat observat algunes vegades: 12 i 13.04.58, 22.10.78 i 22.04.79.
L’hàbitat d’aquesta espècie durant la reproducció són les zones de vegetació espessa, a l’estrat arbustiu de fagedes, rouredes, pinedes, alzinars i boscos de ribera. També a llocs humits i ombrívols amb bardisses, heures o falgueres, com barrancs, proximitats de cursos d’aigües, marges de camins, parets d’edificis (masos aïllats, xalets de muntanya), així com jardins.
Durant l’hivern, ja des del final d’octubre, l’hàbitat del cargolet s’amplia i apareix en indrets diversos com vivers, jardins urbans i terrenys suburbans amb vegetació. El niu és construït pel mascle, generalment amb molsa, entre arrels, adaptat a esquerdes de balmes, a petites coves a la base de cingleres, a munts de llenya i sovint, també, a habitacions humanes. El mapa de la distribució de cria és representat d’una forma bastant generalitzada amb algunes clapes d’absència a la plana del Rosselló, la Depressió de l’Ebre i les comarques litorals al S del riu Francolí, en general coincidint amb terrenys secs i intensament cultivats. Al País Valencià falta en una gran part de la zona costanera, en especial a les grans extensions de tarongerars i a les àrees amb menys de 400 mm anuals de pluja. Al migjorn valencià és especialment escàs i s’acantona en els sectors més frescals dels fons de les barrancades.
Si bé el cargolet és considerat a les nostres latituds un ocell sedentari, s’ha comprovat que a l’hivern efectua moviments. Així, llavors es detecta regularment en àrees on no es reprodueix, com són la plana baixa del Rosselló, el delta de l’Ebre o la major part del migjorn valencià.