Àrea de nidificació del cercavores (Prunella collaris) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
És una espècie regularment distribuïda a l’alta muntanya pirinenca, regió que abandona majorment en arribar les èpoques més fredes; llavors davalla a comarques de relleus accidentats en els dominis de la muntanya mitjana i la terra baixa mediterrània, i es pot observar, fins i tot, just al nivell de la mar. L’àrea de cria dels cercavores queda ben delimitada, puix que ocupa d’una manera força homogènia els estatges subalpí i alpí en el domini supraforestal, fins a l’inici de la regió de les neus perpètues, en altituds entre els 2200 i els 3000 m. L’única illa de distribució extrapirinenca és la coneguda als sectors rocallosos culminals del massís del Montseny, al voltant dels 1700 m d’altitud.
L’època de la cria comença quan la fusió de la neu possibilita l’endegament de les tasques reproductores, d’ordinari al final de maig. L’hàbitat de niada, sempre pedregós, és accidentat en un grau variable, ja que els seus territoris poden presentar una alternança de penya-segats i morrenes glacials, prats alpins amb rocam força espars i clapes de neu aquí i allà.
La fenologia i l’abast de les davallades del cercavores un cop acabada la cria són aspectes de gran interès, encara no totalment aclarits pel que fa a la totalitat de l’àrea d’estudi. Les dades de migradors són esparses i no gaire abundants. Les citacions referides al pas pre-nupcial i, especialment, les obtingudes el març i l’abril, poden resultar conflictives, ja que existeix la possibilitat de confusió amb hivernants quelcom tardaners; és interessant l’observació feta al Penedès en una data tan extrema com el 05.05.79. D’altra banda, s’han reportat migradors tardorencs a l’octubre, al Vallès, a Montserrat i, excepcionalment, a Menorca.
El cercavores (Prunella collaris) és un ocell de muntanya, que es veu, gairebé fins als límits de la neu, en roques i marges. Té la gola blanca amb taques negres (caràcter que no mostren els joves com el de la fotografia, en aquest cas feta al Moixeró) i el costat de les ales ratllat. És de parentiu pròxim al pardal de bardissa, el qual recorda pels seus posats i el to general del plomatge, on predominen els tons grisos i marrons. És de mida mitjana (ateny 28 cm) i el mascle i la femella són de colors molt semblants i de caràcter confiat.
Oriol Alamany.
La hivernada als Països Catalans és quelcom millor documentada i ateny una significació ornitològica superior. Hom coneix enclavaments abruptes on tradicionalment s’han observat cercavores les èpoques fredes, com ara les Alberes, Sant Llorenç del Munt, la serra de l’Obac, els conglomerats montserratins, el Garraf i alguns sectors del Penedès, on concretament la hivernada dels cercavores ha estat objecte d’un seguiment acurat. L’anàlisi de les diferents dades d’hivernants a Catalunya permet d’asseverar que el febrer ateny la màxima d’observacions a les comarques abans esmentades; així mateix, un altre aspecte que s’aprecia en estudiar els efectius hivernants és el d’un cert caràcter d’irregularitat en el decurs dels anys envers els territoris d’hivernada, el qual es tradueix en una manca d’observacions en determinats anys en indrets de característica ocupació en el decurs de les èpoques fredes. Al País Valencià només es coneixen dades al Maestrat, i no sembla que hiverni més al S. Pel que fa a les Illes, els censos, intensificats els darrers anys, detecten un marcat augment de la població hivernant des del 1957, any durant el qual es va obtenir la primera citació coneguda a les Balears. Diferents dades situen el gruix de la hivernada a Mallorca, Menorca i Cabrera, en el període que va del desembre al febrer, amb algunes citacions el novembre i el març, aquestes darreres possiblement d’individus migradors. Fora de l’època de la cria, els cercavores ocupen un ampli espectre d’hàbitats accidentats, que ja s’observen a relleus tant de l’interior com costaners, inclosos els penya-segats marins; també es coneix l’ocupació d’ambients més artificialitzats com castells, runes i pedreres.