Punts de recuperació a la península Ibèrica d’exemplars de cigonya blanca (Ciconia ciconia) en període postnupcial, anellats anteriorment a Centreuropa, tot diferenciant allò que és el primer viatge d’exemplars joves (punts en blau) dels viatges d’ocells de dos o més anys (punts en vermell). Noteu que els Països Catalans són una àrea important de pas per a les poblacions centreuropees d’aquesta espècie.
Maber, segons Bernis 1980.
Disposem encara de molt poca informació del fenomen migratori als Països Catalans. Només alguns autors han tractat d’una manera generalitzada la importància de la migració a les nostres terres, mentre que els estudis sobre la migració activa, llevat de l’excepció de dues campanyes primaverals el 1981 i el 1982, han estat gairebé nuls. Es disposa, en canvi, d’una millor informació sobre la fenologia migratològica, a causa fonamentalment d’alguns reculls comarcals o locals força documentats (sobre el Penedès, Maresme, Barcelonès, Montsià) així com també d’alguna espècie en particular, com el xatrac gros, l’àguila pescadora i d’altres rapinyaires. Finalment, l’origen de la major part de la informació migratològica de casa nostra és l’anellament d’ocells.
La situació dels Països Catalans, a cavall entre les grans masses continentals eurasiàtica i africana, el seu clima, relativament temperat, i la seva orientació, en la mateixa direcció de l’eix general dels vols migratoris del continent europeu (direcció NE-SW a la tardor i SW-NE a la primavera), fan que sigui un indret estratègic per als ocells migradors.
De totes maneres, la migració es produeix d’una forma generalitzada per tot l’espai: tan el continent com la mar són sobrevolats pels ocells. Els estudis realitzats amb radar confirmen que la Mediterrània és sobrevolada per un ampli front des de Gibraltar fins a l’Àsia Menor (excepció feta dels migradors diürns que utilitzen els corrents tèrmics: rapinyaires, cigonyes etc.).
Una idea sobre el volum d’ocells que travessa les nostres terres durant el pas primaveral ens la dóna la teoria de Moreau (1961), segons la qual, per tal que l’avifauna migradora del Paleàrtic arribi des dels quarters d’hivern als seus territoris de nidificació, la migració primaveral ha de tenir una durada de tres mesos i un front d’aproximadament 1200 ocells per quilòmetre i dia. Seguint aquest principi podem estimar que pels Països Catalans (inclosa la franja de mar compresa entre el continent i les illes) arriben a passar durant el pas pre-nupcial, al voltant dels 50 milions d’ocells!
L’anellament és, sens dubte, la tècnica que fins ara ha donat informació més bona i abundant sobre la migració dels ocells. Aquesta activitat s’inicià als Països Catalans, igual que a la resta de l’Estat espanyol, l’any 1957. El nombre d’anellaments realitzats fins ara (al voltant dels 200 000) encara és molt baix, i només ens permet de conèixer relativament bé les dispersions i els moviments migratoris d’unes poques espècies nadiues (agró roig, Ardea purpurea; martinet blanc, Egretta garzetta; martinet ros, Ardeola ralloides; esplugabous, Bubulcus ibis; xatrac comú, Sterna hirundo; gavià argentat, Larus cachinnans) o en pas (oreneta de ribera, Riparia riparia). Les imatges mostren, a dalt, l’anellament d’un tallarol capnegre (Sylvia melanocephala) mitjançant alicates especials, i, a baix, una gamba roja vulgar (Tringa totanus) un cop anellada, i marcada individualment, pintada amb anilines i proveïda d’anelles de colors.
Anna Motis i Xavier Ferrer
Malgrat que els ocells volen en un ampli front, tot seguint l’eix primari de la migració, la topografia, la direcció i la força dels vents tenen una gran importància i són els responsables dels fenòmens coneguts com a concentracions migratòries i línies desviatòries. Els Pirineus, per exemple, constitueixen un veritable obstacle de notable dificultat per a alguns migradors diürns que tenen certes dificultats per a fer desplaçaments altitudinals. Per a aquests ocells, determinades valls pirinenques constitueixen indrets estratègics on es concentren per tal de travessar-los. A l’extrem NE del Principat, els Pirineus tenen unes cotes d’alçada més reduïdes, la qual cosa fa que aquesta sigui una àrea important de pas. Aquesta zona, però, és un territori força batut per la tramuntana; els dies que bufa el vent, els ocells no poden traspassar les muntanyes i resten acantonats fins arribar, en ocasions, a densitats molt altes. Això explica en una bona part la gran riquesa d’ocells migradors a l’Alt Empordà i al Rosselló.
La importància de la migració a la línia costanera dels Països Catalans, coneguda des de temps immemorials pels ocellaires, és deguda a diverses circumstàncies, entre les quals destaquen l’existència de les serralades litorals del Principat, la del Sistema Bètic (oriental), al País Valencià, i la de les seves projeccions en les serres mallorquines i eivissenques, totes paral·leles i orientades en la mateixa direcció de l’eix principal de les migracions europees. Aquestes serralades litorals produeixen línies desviatòries i la canalització dels migrants diürns. D’altra banda, a la costa, quan les condicions meteorològiques son adverses, es refugien els migradors que sobrevolen la mar. Per aquest motiu, illes com els Columbrets o les mateixes Balears, constitueixen un lloc estratègic de descans per als ocells que travessen la Mediterrània, tot i que cal insistir en el fet que la major part dels ocells la travessen d’una volada. Els punts més orientals de la costa continental dels Països Catalans (cap de Creus, delta de l’Ebre, cap de la Nau) són punts idonis per a l’observació del pas dels ocells marins, atès que normalment voregen la costa.
Els aiguamolls, a causa de la gran acumulació de matèria orgànica i de la seva elevada productivitat, tenen una gran importància com a àrea de descans i alimentació de migradors sedimentats. Els aiguamolls litorals dels Països Catalans tenen, doncs, una gran vàlua per a qualsevol tipus d’ocell migrador, però especialment per als aquàtics. L’albufera d’Elx, l’albufera de València, s’albufera d’Alcúdia, s’albufera d’es Grau, el delta de l’Ebre, el delta del Llobregat, els aiguamolls de l’Empordà, els estanys de Canet i Salses, són els més importants.
En els darrers decennis, i com a conseqüència, d’una banda, de la progressiva desaparició dels aiguamolls litorals, i de l’altra, de la construcció d’embassaments artificials, ha pres una certa rellevància la ruta interior que segueixen en el pas de tardor algunes espècies d’ocells aquàtics (ànecs, ardèids i cabussons) i d’altres com els milans, que entren al Principat tot seguint els embassaments situats a les conques de la Noguera Pallaresa, la Noguera Ribagorçana i el Segre. Un cop arribats a l’Ebre, una part dels ocells es dirigeix al centre d’Espanya, tot seguint les llacunes interiors de Casp, Gallocanta, etc., i els altres baixen per l’Ebre fins al delta.
La migració dels ocells planadors
Vies migratòries principals dels ocells rapinyaires a Europa i l’Orient Mitjà.
Maber, redibuixat a partir de dades del Fonds d’Intervention pour les Rapaces (F.I.R.).
Els ocells que practiquen el vol a vela (planadors) es veuen en la necessitat de realitzar els seus viatges migratoris a través de camins que els permetin de travessar la mar per la via més curta, puix que depenen dels corrents tèrmics ascendents. Es el cas de les cigonyes i els rapinyaires diürns.
La península Ibèrica, juntament amb d’altres indrets del Paleàrtic, és un lloc estratègic per al pas de les poblacions occidentals i centreuropees d’aquests tipus d’ocells, atès que passen del continent europeu a l’africà, i viceversa, a través de l’estret de Gibraltar.
Segons Bernis (1980), el nombre de cigonyes blanques (Ciconia ciconia) que durant el pas de tardor travessen l’estret de Gibraltar oscil·la entre 35 000 i 40 000 exemplars, dels quals uns 1600 provenen de les poblacions centreuropees i la resta són ibèrics. De mitjan juliol a mitjan agost, els Països Catalans constitueixen una àrea de pas important per a aquesta espècie. Les recuperacions d’ocells anellats han posat de manifest que les cigonyes blanques centreuropees travessen la península precisament per les províncies dels vessants oriental i suboriental (des de Girona i Lleida fins a Màlaga i Cadis).
Els rapinyaires diürns segueixen pràcticament els mateixos camins migratoris que les cigonyes, atès que el seu tipus de vol els impedeix la realització de llargs viatges sobre la mar. És per això que l’estret de Gibraltar constitueix, també, un lloc estratègic per al pas dels rapinyaires. Segons Bernis (1981), per aquest indret passen durant el pas postnupcial a la vora de 200 000 rapinyaires diürns.
Els estudis sobre la migració activa realitzats pels ornitòlegs francesos als Pirineus posen de relleu que, contràriament al cas de la cigonya blanca, els rapinyaires diurns travessen els Pirineus pel vessant occidental, mentre que és molt menys important el nombre dels que ho fan per la banda oriental i que, per tant, després sobrevolen els Països Catalans. Cal, però, tenir en compte, almenys, dues excepcions: el milà negre (Milvus migrans), del qual sabem, per les recuperacions d’ocells anellats, que travessa la península Ibèrica per les províncies mediterrànies, i l’esparver (Accipiter nisus), del qual es desconeixia aquesta circumstància fins els recomptes recents de migradors fets a localitats properes a la Catalunya Nord.
La migració d’ocells de l’alta muntanya
Als Països Catalans, la muntanya pateix un hivern molt més rigorós que la plana, i això fa que durant els mesos en què la muntanya resta coberta de neu i de gel, els ocells es vegin obligats a marxar cap a d’altres llocs més favorables.
Cal assenyalar, però, tres tipus de comportament migratori dels ocells de l’alta muntanya. El primer tipus és el dels migradors de llarga distància, que són aquells ocells que només habiten les nostres muntanyes a l’època de cria i hivernen a l’Àfrica tropical, com per exemple, la merla roquera (Monticola saxatilis), el bitxac rogenc (Saxicola rubetra) o el còlit gris (Oenanthe oenanthe). Un altre tipus és el dels migradors de distància moderada, que nien al centre i al NE europeus i als Pirineus, i hivernen a la banda S de l’àrea mediterrània; és el cas de la merla de pit blanc (Turdus torquatus), el grasset de muntanya (Anthus spinoletta), etc. Un tercer tipus és el dels nòmades hivernants en els estatges inferiors, grup al qual s’inclouen la majoria d’ocells de muntanya que realitzen desplaçaments fonamentalment altitudinals cap a zones properes. Per exemple, als Països Catalans, el pela-roques (Tichodroma muraria) cria tan sols als Pirineus, però a l’hivern el podem trobar a localitats properes a la mar, com al Garraf, o bé a les Balears. Tanmateix, la merla d’aigua (Cinclus cinclus), que a l’època de cria trobem als rius i ràpids de l’alta muntanya, es veu obligada, per la neu i el gel de l’hivern, a desplaçar-se als cursos fluvials mitjans o baixos. Moviments de característiques similars els fan els cercavores (Prunella collaris), el pardal de bardissa (Prunella modularis), la Ilucareta (Serinus citrinella) i el reietó (Regulus regulus), alguns dels quals arriben a baixar fins al mateix nivell de la mar.
La procedència de l’avifauna de pas o hivernant
Punts on han estat recuperats exemplars de gavià argentat (Larus cachinnans) anellats a les illes Medes i al cap de Creus, al delta de l’Ebre, a les Balears i a Múrcia.
Maber, original de l’autor.
Punts on han estat recuperats exemplars d’agró roig (Ardea purpurea, en vermell) anellats com a polls a la colònia del delta de l’Ebre, i de martinet ros (Ardeola ralloides, en blau) i martinet blanc (Egretta garzetta, en negre), anellats com a polls a la colònia de l’albufera de València. En la majoria dels casos, cada punt indica la recuperació d’un sol exemplar.
Maber, original de l’autor.
Països de procedència d’una mostra de 200 exemplars de gavina vulgar (Larus ridibundus) recuperats a l’hivern al delta de l’Ebre i percentatges corresponents.
Maber, original de l’autor.
Fins ara, només ha estat l’anellament, la tècnica que ens ha donat informació sobre l’origen dels ocells que passen per les nostres terres o que hi hivernen. El nombre de recuperacions d’ocells anellats a l’estranger, sense haver estat comptabilitzat (algun miler), només és important en espècies d’unes certes dimensions o d’una forta pressió cinegètica. Disposem d’informació general sobre l’origen de les poblacions hivernals o en pas als Països Catalans gràcies a les revisions fetes per al conjunt de la península Ibèrica per a algunes espècies, com tords, fringíl·lids o l’àguila pescadora, i a les revisions sobre els moviments de les poblacions europees d’ocells, com el xatrac de bec llarg, el gavià fosc i d’altres ocells aquàtics.
Precisament, és gràcies al marcatge d’ocells que hom coneix l’existència, dins l’esquema general dels vols del continent europeu, d’una segregació de les bandes migratòries en funció de les àrees de procedència. Les poblacions de passeriformes migradors dels Països Catalans pertanyen a l’estoc que nia a Àustria, Hongria, Txecoslovàquia, Polònia, Bielorússia, els països del Bàltic i, probablement, Finlàndia.
En el cas dels ocells hivernants, la majoria prové de l’Europa central i septentrional, Suïssa, totes dues Alemanyes, Txecoslovàquia, Finlàndia i les repúbliques soviètiques occidentals. Això és vàlid com a norma general, però hi ha espècies que tenen un espectre més ample, com la gavina vulgar (Larus ridibundus), o bé, més concret, com la gamba roja (Tringa totanus), que té, als Països Catalans, una població hivernal quasi exclusivament originària de Dinamarca.