Els petits ocells terrestres nidificants (i hivernants)

Les comunitats vegetals i les variacions del poblament ornític

A escala mundial, la distribució de les espècies d’ocells depèn de la disposició de les grans zones climàtiques. En certa manera, això s’aplica també a la distribució altitudinal dels ocells, com passa, per exemple, als Pirineus. Però, a escala local, dins d’una mateixa zona climàtica, la distribució de les espècies d’ocells és estrictament determinada per la fisiognomia del paisatge vegetal, i això malgrat l’evident mobilitat i els desplaçaments aparentment erràtics dels ocells. Contràriament a allò que hom podria creure, no són pas les preferències alimentàries les que poden explicar aquest fenomen. En efecte, fora d’alguns casos concrets, la majoria dels nostres ocells tenen un règim alimentari molt flexible; per exemple, als insectívors, els és indiferent la natura exacta dels insectes, sempre que siguin d’una mida convenient i que freqüentin els seus ambients. Per contra, la manera de procurar-se aquest aliment (caça a terra, al vol, a l’aguait des d’un branquilló, exploració de les fulles o del tronc, etc.) i encara més, els hàbits de nidificació (l’elecció del biòtop, l’emplaçament del niu, la seva alçada, els materials, etc.), són característics de cada espècie. D’ací ve que la distribució dels ocells sigui determinada per l’arquitectura de la vegetació. L’evolució de l’avifauna al llarg d’una successió vegetal n’és un exemple ben clar.

La transformació del paisatge vegetal mediterrani

A la majoria de les regions baixes de l’Europa occidental, el bosc cobriria una gran part del paisatge si l’home, mitjançant una acció de desboscament tenaç i mil·lenària, no hagués imposat els seus paisatges oberts (pastures, conreus), més directament productius per a ell. Però només cal que la seva acció es relaxi perquè la vegetació llenyosa reaparegui espontàniament a la reconquesta del terreny perdut: apareixen primer les mates baixes, els arbusts i, finalment, els arbres. A les regions del S d’Europa, sotmeses a un clima mediterrani càlid i sec a l’estiu, i no gaire fred a l’hivern, el bosc climàcic és perennifoli i dominat per les alzines. A Catalunya, aquest bosc sempre verd, que en estat natural, cobriria la majoria del país per sota dels 500-700 m (tret de les planes al·luvials i les zones més àrides del SW i potser del S), ha estat trossejat pels mil·lennis de vida rural. Però, després de la revolució industrial i de l’èxode rural que l’acompanyà, la pressió de l’home sobre el paisatge, especialment sobre els relleus, es relaxà. Això fa que, fora de les planes al·luvials, la vegetació es trobi gairebé pertot arreu en progressió si fa no fa ràpida cap al bosc, o almenys cap a la màquia.

Vegem-ne un exemple més precís: posem-nos al N de Catalunya, al petit massís esquistogranític de l’Albera, i considerem-ne la faixa altitudinal de 0-500 m. Fins al segle passat, el trajecte dels ramats i la pràctica dels incendis provocats pels pastors conservaren una superfície important de pastures. En aquests herbassars secs i pedregosos, al cap d’un cert temps dominen el llistó (Brachypodium retusum), la farigola (Thymus vulgaris), l’heliantem maculat (Helianthemum guttatum), els asfòdels (Asphodelus), la carlina (Carlina corymbosa), etc. Aviat hi apareixen també les plantes llenyoses colonitzadores: els caps d’ase (Lavandula stoechas), la gatosa (Ulex parviflorus), les estepes (Cistus), etc. L’herbassar es clapeja de petites taques de mates que es multipliquen, augmenten de diàmetre i conflueixen per donar una brolla de 0,5 a 1,5 m d’alçada. En condicions favorables, aquesta brolla pot evolucionar cap a una bruguera alta (de 2 a 3 m) dominada pel bruc boal (Erica arborea) i el bruc d’escombres (E. scoparia), però on les altres espècies (estepes, argelagues i gatoses) subsisteixen i tendeixen a rivalitzar en alçada amb els brucs. Després comencen a aparèixer els arbres o arbrissons: aladern (Phillyrea), alzina (Quercus ilex) i, ocasionalment, alzina surera (Quercus suber), aquest darrer, sovint plantat. L’estat final de l’evolució, és a dir, la clímax, l’ateny el bosc dens d’alzina, que acaba per ofegar els brucs (és a dir, privar-los de claror) i forma un sotabosc ombriu, buit de vegetació i amb un microclima molt estabilitzat. Aquest esquema de successió vegetal, tal i com s’observa a l’Albera, es pot retrobar, amb algunes modificacions, en altres regions silíciques mediterrànies. N’hi ha un equivalent aproximat en substrat calcari, amb espècies diferents.

La successió fitocenològica i el poblament ornític

Evolució de l’avifauna al llarg d’una successió vegetal, en sòl silícic i clima mediterrani, de la Catalunya N. Els vuit estadis de la successió corresponen a les formacions vegetals següents: 1 herbei sec amb llistó (Brachypodium retusum), farigola (Thymus vulgaris), asfòdels (Asphodelus sp.), etc.; 2 herbei amb estepes (Cistus) i gatoses (Ulex parviflorus); 3 brolla baixa d’estepes, gatosa, matapoll (Daphne gnidium), caps d’ase (Lavandula stoechas); 4 brolla baixa tancada, amb les mateixes espècies; 5 brolla alta, amb brucs (Erica arborea i E. scoparia), argelaga negra (Calycotome spinosa), etc.; 6 brolla arbrada o bosc obert; 7 bosc amb alzina surera (Quercus suber) com a dominant; 8 bosc d’alzina (Quercus ilex).

S. F. F. B./Román Montull, original de l’autor.

Aquesta evolució del paisatge vegetal va tenir una forta influència sobre els ocells. Del principi al final de la successió, la renovació faunística és total: cada espècie d’ocell prefereix un estadi o un altre de la successió. Hom pot repartir els ocells en quatre categories, segons la seva distribució en el gradient successional.

Dins la primera categoria s’engloben les espècies presents als estadis inicials del gradient, que desapareixen ràpidament: el trobat (Anthus campestris), espècie dels herbassars secs i empobrits, que no tolera més d’un recobriment lleuger d’arbusts; la merla de cua blanca (Oenanthe leucura) i la cogullada fosca (Galerida thecklae), espècies de llocs rocallosos, semideserts i estèpics; la merla de cua blanca nia a les roques sobre les quals es penja per cantar, i és més rara i menys tolerant que la cogullada fosca, que nia a terra i canta al vol; el tallarol trencamates (Sylvia conspicillata), que pot aparèixer de seguida que surten les primeres mates, on fa niu, però que desapareix així que la màquia es reforça i té el seu òptim en l’estepa sembrada de petits arbusts baixos; el còlit (Oenanthe hispanica), molt abundant, que nia i caça a terra, però que tolera bastant la invasió de la brolla, sempre que no sigui gaire densa, i que sovint fa el niu protegit sota una mata. Gairebé iguals són els casos de l’hortolà (Emberiza hortulana), del sit negre (Emberiza cia) i de la perdiu (Alectoris rufa), espècies per a les quals el medi òptim és una barreja d’herbassar, pedregam i arbusts.

Una segona categoria recull les espècies que apareixen al cap d’un cert temps, però que desapareixen abans d’acabar-se la sèrie: la busqueta (Hippolais polyglota), espècie característica dels medis arbustius molt densos i relativament humits; el capsigrany (Lanius senator), que vol arbusts i arbres aïllats, des d’on caçar a l’aguait, i que penetra als boscos clars, però no als densos; la tórtora (Streptopelia turtur), l’oriol (Oriolus oriolus), el gratapalles (Emberiza cirlus), espècies totes de boscos clars o de vorades, que no penetren als boscos densos. Altres espècies que hom pot incloure dins d’aquesta categoria encara es troben presents, bé que en un petit nombre, als boscos tancats, però tenen el seu òptim als matollars i màquies (cas de la tallareta cuallarga, Sylvia undata), a les brolles i boscos esclarissats (cas del tallarol capnegre o Sylvia melanocephala) o als boscos esclarissats (casos del rossinyol, Luscinia megarhynchos, de la tórtora, Streptopelia turtur, del colltort, Jynx torquilla, del picot verd, Picus viridis, etc.).

El tercer grup reuneix les espècies presents tot al llarg de la successió. Només n’hi ha alguns exemples: dins de la família dels fringíl·lids, la cadernera (Carduelis carduelis) i el gafarró (Serinus serinus) són espècies que viuen en tota mena d’espais oberts; no nien al bosc dens, però, de vegades, en els seus desplaçaments, poden posar-se uns instants al cimell d’una alzina, i fins i tot cantar-hi.

Un quart grup reuneix espècies que apareixen tardanament i que tenen el seu òptim als estadis forestals climàtics. Són les espècies que constitueixen l’avifauna forestal típica. Algunes són força tolerables i poden viure als boscos molt esclarissats, com la mallerenga carbonera (Parus major), el picot verd (Picus viridis) o el mosquiter pàl·lid (Phylloscopus bonelli); d’altres prefereixen, a les nostres regions, els boscos més densos, com el gaig (Garrulus glandarius), el tallarol de casquet (Sylvia atricapilla) i el pit-roig (Erithacus rubecula). En el cas del pica-soques blau (Sitta europaea), la necessitat de trobar forats als troncs fa que prefereixi els boscos madurs, amb arbres d’un bon diàmetre.

Hom pot distingir, doncs, les diferents espècies d’ocells per la seva tolerància respecte de l’estructura de la vegetació.

La varietat d’hàbitats, la diversitat ornítica i la "deriva" biogeogràfica

Hi ha espècies que tenen una amplitud d’hàbitat relativament migrada: per exemple, al nostre sector, el trobat (Anthus campestris) és estrictament restringit als herbeis secs, l’oriol (Oriolus oriolus), als boscos clars, el pit-roig (Erithacus rubecula), als boscos densos. D’altres espècies tenen preferències molt menys marcades, és a dir, tenen una amplitud d’hàbitat molt més gran, com és el cas del tallarol capnegre (Sylvia melanocephala), present des que apareixen les primeres mates, o el del gafarró (Serinus serinus), que s’acontenta amb tota mena d’arbusts.

Si hom considera no ja aquesta o aquella espècie, sinó tot el conjunt del poblament d’ocells, pot seguir l’evolució d’algunes de les seves característiques al llarg del gradient vegetal. Així, el nombre d’espècies que hom pot trobar en un punt del gradient augmenta globalment dels herbassars als boscos, per bé que d’una manera no tan neta com a d’altres successions d’ocells estudiades en altres llocs d’Europa i l’Amèrica del Nord: la riquesa mínima s’observa a la màquia densa i la màxima ais boscos esclarissats i no a la clímax. Els estadis inicials del gradient són més rics que a la majoria de les altres successions estudiades: en efecte, a l’Albera, regió de relleu acusat, la roca aflora sovint, cosa que implica una complicació estructural del substrat i propicia l’abundància d’espècies rupícoles. És igualment interessant considerar l’evolució de la relació nombre d’ocells migradors/nombre d’ocells sedentaris a la llarga del gradient. Hom troba la màxima d’espècies sedentàries als boscos densos d’alzines i a la bruguera densa, i la màxima d’ocells migradors als estadis herbacis i als boscos esclarissats. Igual que en període d’hivernació els medis oberts són més favorables que no els tancats al sojorn dels migradors hivernants, és força lògic que, en període de nidificació, l’avifauna dels medis tancats es compongui essencialment d’espècies sedentàries. El fet que la vegetació sigui perenne acusa, sens dubte, encara més aquest fenomen.

Hom pot sentir-se temptat de preguntar-se si en el nostre exemple de successió avifaunística es troben alguns aspectes de les teories generals de Margalef i Odum sobre les successions i la maduració dels ecosistemes. En el nostre cas, l’augment de la diversitat informàtica a la llarga de la successió és poc net, i la mínima s’observa en els estadis mitjans (bosquina). D’altra banda, d’acord amb la teoria, caldria esperar que les espècies de vida llarga i poca fecunditat anessin prenent cada vegada més importància a mesura que l’ecosistema es va envellint. Doncs no és així, sinó tot al contrari: com més endavant en direcció al clímax, més dominen, sota les alzines centenàries, els ocells de gran fecunditat i poca esperança de vida (mallerengues, reietons, raspinells, cargolets). L’explicació d’aquest desacord entre els cicles vitals de la vegetació i dels ocells no és pas evident, de manera que potser aquest problema mereixeria ésser examinat dins d’un marc més ampli.

Considerem, finalment, l’origen biogeogràfic de les espècies presents. Hom pot sentir-se temptat de resumir la situació biogeogràfica d’una espècie per la latitud mitjana de la seva àrea de distribució mundial, cosa que ens permet distingir les espècies més aviat meridionals, com la cogullada fosca (Galerida theklae) i el tallarol capnegre (Sylvia melanocephala) (respectivament 25,6 i 37,8° N), i les espècies més aviat nòrdiques, com el tallarol gros (Sylvia borin) i el pardal de bardissa (Prunella modularis) (respectivament, 53 i 54° N). Si hom calcula la latitud mitjana del poblament, la mitjana de les espècies presents, tenint en compte la seva abundància a tots els punts del gradient, evidencia una mena de "deriva" biogeogràfica: la latitud mitjana del poblament d’ocells passa dels 41 ° (latitud aproximada de Tarragona) dels herbassars dels inicis del gradient, als 46° 30’ (latitud de Lausanne, a Suïssa!) dels alzinars densos. Així, per a un mateix punt del N de Catalunya, i sense que en siguin causa les modificacions climàtiques, l’avifauna esdevé cada vegada menys mediterrània i més nòrdica a mesura que la vegetació va progressant envers la clímax. El poblament d’un vell bosc mediterrani difereix molt poc del d’un bosc d’Europa central.

Síntesi del procés

D’aquesta manera, del principi al final d’una successió ecològica, assistim a una renovació completa de l’avifauna i a importants canvis de les seves característiques ecològiques i biogeogràfiques. Ara bé, per mitjà dels ocells, podríem definir els estadis d’evolució que mereixerien ésser privilegiats? És més aviat difícil: la clímax no és pas l’estadi més ric en espècies, els estadis inicials pioners són habitats per moltes espècies rares a escala europea, la màquia té una avifauna original... Tots els estudis evolutius són interessants i col·laboren a donar la diversitat global. És cert que l’acció de l’home, trossejant el paisatge vegetal i fent coexistir en una mateixa regió tota mena d’estadis evolutius diferents, ha augmentat involuntàriament la diversitat regional de l’avifauna. Però la supervivència d’algunes espècies d’amplitud d’hàbitats estreta depèn estrictament de la permanència del seu medi, esdevingut rar o de superfície molt reduïda. Allò que és important, més encara que la protecció dels propis ocells, és més aviat la protecció dels seus biòtops.

Les comunitats ornítiques i els incendis forestals

Les modificacions de l’hàbitat forestal per efecte del foc

Els incendis són un flagell per als Països Catalans. Durant el decenni 1965-1975, només a les comarques barcelonines, es varen cremar una mitjana de 1000 ha/any, més de la meitat de les quals corresponia a àrees de bosc. Això vol dir que al rerepaís, el paisatge porta, gairebé a tot arreu, la marca del foc. S’estima que, al ritme actual, més de la meitat de la superfície arbòria de la província s’haurà cremat en cosa d’un segle. En conjunt, s’observa una evolució històrica de les modalitats dels incendis. Els incendis naturals, provocats principalment pels llamps, han existit sempre; encara actualment representen si més no l’1,5% dels focs. Però el nombre d’incendis ha augmentat brutalment d’ençà que l’home va aprendre a servir-se del foc, posem uns 400 000 anys abans de la nostra era, a la riba N de la Mediterrània. Seguiren després segles de conreus fonamentats en l’artiga i el manteniment regular de pastures per mitjà de l’incendi si fa no fa controlat, i en general de poca superfície. L’arribada de la societat industrial comportà una retracció del territori conreat i un abandó de grans superfícies, que quedaren a la mercè de les bardisses. Actualment, gairebé tots els incendis són accidentals o criminals, i poden atènyer una extensió enorme (per exemple: 7350 ha per a un sol incendi als Aspres, el juliol de 1976).

Es poden produir incendis gairebé tot l’any, però la gran majoria tenen lloc a l’estiu i al principi de la tardor. És important fer notar que durant aquest període de sequera, característic del clima mediterrani, la vegetació es troba en una mena de repòs fisiològic: el creixement de les plantes s’ha detingut, la major part dels cicles de reproducció s’han completat, les llavors s’han dispersat, molts dels insectes ja han fet la posta i gairebé tots els ocells nascuts d’aquell any ja són capaços de volar. D’aquesta manera, al llarg d’aquest període de secada l’ecosistema es pot encendre fàcilment, però també es troba en un estat relatiu de resistència al "stress".

Com evoluciona l’estructura de la vegetació, tant important per als ocells, després del foc? En el cas de la sureda, la seva estructura pluristratificada fa que sigui presa fàcil de l’incendi; se’n crema des de la virosta fins al cimall dels arbres. Després del foc, únicament resten al seu lloc els troncs i les branques, carbonitzats. El sòl, mancat de la virosta superficial, esdevé negre, nu i pedregós. L’aspecte general és sinistre. Però al cap d’unes setmanes ja comencen a aparèixer els primers rebrots, de primer els de la mateixa alzina surera; cas únic entre els arbres del nostre país, el càmbium de la surera es manté viu després del foc, protegit pel suro, que crema malament i fa d’aïllant. Així, els rebrots poden aparèixer no només a la base del tronc, com passa en altres arbres, sinó també a les branques gruixudes, de manera que es pot produir gairebé immediatament un inici de reconstrucció del fullatge. De les plantes del sotabosc, les més ràpides a regenerar-se són les que rebroten a partir de la soca, com en els caso, del matapoll (Daphne gnidium), el més ràpid de tots, però també de l’argelaga negra (Calycotome spinosa) i dels brucs boal (Erica arborea) i d’escombres (E. scoparia), de creixement més lent. A aquesta primera fase de regeneració, que es pot produir àdhuc sense pluges, se n’afegeix, a la primavera següent, una segona a partir de les nombroses llavors que romanen vives al sòl després del foc. Del sotabosc, totes les estepes (Cistus) i gatoses (Ulex) es regeneren a partir de la llavor; això fa que se’n pugui veure centenars de peus joves en àrees tan petites com 1 m². Abans que no siguin eliminades per la competència, germinen i floreixen moltes plantes herbàcies els primers anys després dels incendis. Al cap d’uns anys, la fisiognomia de la sureda cremada és característica: bé que els troncs són encara ennegrits, les sureres han recuperat una bona part de les fulles. Sota els arbres, la brolla secundària és molt densa: un veritable tapís espès de joves estepes i gatoses puntejat de brucs i argelagues de talla més gran.

En contrast, la regeneració estructural dels boscos d’alzina (Quercus ilex), espècie ben pròxima a la surera, és extremament diferent. En efecte, amb el foc, la minsa escorça de l’alzina esclata per la vaporització de l’aigua de les cèl·lules del càmbium: totes les parts aèries de l’arbre queden mortes. L’alzina no pot regenerar-se, doncs, si no és per la base. Durant els cinc o sis anys posteriors a l’incendi, els rebrots de les alzines es confonen amb els d’altres espècies llenyoses fent una brolla secundària de regeneració, molt densa. No és sinó d’una manera molt lenta que les alzines, creixent en alçada, tornen a esdevenir dominants i es recostrueix el boscatge. Cal fer notar que els alzinars vells, foscos i gairebé sense sotabosc, cremen difícilment si són compactes, sense clarianes ni discontinuïtats; és difícil que amb aquesta densitat es pugui propagar un foc de capçada a la surera. Finalment, la regeneració dels herbeis és molt ràpida; les parts aèries de la major part de les plantes herbàcies ja són seques quan el foc estival les destrueix. Totes les espècies es regeneren ràpidament a partir dels rizomes, els bulbs o les llavors i, en substrats silícics, el sòl torna a quedar gairebé recobert a la primavera següent.

La recolonització ornítica dels llocs cremats

Evolució de l’avifauna després d’un incendi en tres formacions vegetals a la Catalunya N: alzinar, brolla de brucs, estepes i argelagues, i sureda. Hom hi distingeix tres grups d’ocells. El primer és format per ocells terrestres i d’ambients oberts, com aloses, emberízids i motacíl·lids; en el cas de l’alzinar, el sit negre (Emberiza cia) i el passerell (Carduelis cannabina) en el cas de la brolla, la cogullada vulgar (Galerida cristata) i en el de la sureda el gratapalles (Emberiza cirlus). El segon grup el formen ocells de l’estrat arbustiu, representats en els tres casos del dibuix pel tallarol capnegre (Sylvia melanocephala) i la tallareta cuallarga (S. undata). Un tercer grup reuneix ocells arborícoles grimpadors, com picots, raspinells i pica-soques, representats en el cas de l’alzinar pel raspinell comú (Certhia brachydactyla) i en el de la sureda pel picot verd (Picus viridis) i el colltort (Jynx torquilla).

S. F. F. B. /Román Montull, original de l’autor.

Analitzem, ara, com reacciona l’avifauna d’aquests medis a la brutal transformació del seu ambient pel foc, i com s’opera la colonització dels ocells quan la vegetació rebrota. Als voltants del front de les flames no es pot dir que hi hagi pànic col·lectiu. Molts ocells esperen el darrer moment per fugir. Algunes espècies, fins i tot, poden tornar al seu territori uns dies després del foc: per exemple, la merla de cua blanca (Oenanthe leucura) i la merla blava (Monticola solitarius). Les orenetes i els falciots cacen sovint al damunt dels cremats, els còrvids els sobrevolen, potser cercant-hi cadàvers, i els migradors hi fan alguna parada. És durant el primer hivern després del foc que les artigues romanen més desertes pel que fa als ocells. A la primavera següent comença veritablement el procés de recolonització, amb la instal·lació dels primers niadors. Quina és, globalment, la situació de l’avifauna niadora aquesta primera primavera i les que la seguiran, en relació al seu estat anterior?

Considerem, en primer lloc, el nombre d’espècies niadores. A l’herbei, aquest nombre és molt poc variable, i són les espècies habituals les que nien després del foc. A la brolla, el nombre d’espècies varia poc la primera primavera després del foc (bé que, com veurem, la natura d’aquestes espècies sí que varia), però augmenta fins a sobrepassar clarament el nombre normal a la segona primavera i a la tercera. Això és conseqüència de l’estructura en mosaic de la brolla de regeneració, a la qual, les mates esparses de brucs i argelagues permeten la reinstal·lació ràpida de les espècies de la brolla, alhora que entre aquestes mates poden subsistir les espècies pròpies de l’herbassar; hi ha, doncs, una mena de superposició de dues faunes. Als boscos d’alzina cremats, la disminució del nombre d’espècies és sensible (de l’ordre del 10 al 20%) i duradora: pel que sembla, cal que passi més d’un decenni perquè el seu nombre es torni a assemblar al nombre original. A les suredes, el retorn a una riquesa d’espècies pròxima a la normal és molt ràpid: de l’ordre de dos o tres anys. El tipus de regeneració propi de l’alzina surera n’és la causa, evidentment. Hi ha un fet que caracteritza la distribució dels ocells al bosc o a la brolla la primavera següent a l’incendi: el tipus de distribució, molt agregada, dels ocells, els quals es concentren als microbiòtops arrecerats (fons de valls, depressions, bosquets d’arbres incompletament cremats o de ràpida regeneració...), tot deixant gairebé inhabitades les zones menys favorables, com les parts més altes dels vessants. A mesura que la regeneració avança, la distribució dels ocells esdevé més uniforme, cosa que es correspon amb la uniformitat de les brolles secundàries de regeneració.

Després d’aquest cop d’ull a l’evolució de l’avifauna en conjunt, veurem ara quina és la reacció de les diferents espècies. Hi ha espècies d’ocells piròfiles, de la mateixa manera que hi ha vegetals piròfits? Hi ha una successió d’espècies? De quines espècies? La idea més evident a priori és la d’una recapitulació ràpida de la successió de colonització. En un bosc cremat, en efecte, hom observa, l’aparició massiva d’espècies dels medis oberts: el cotoliu (Lullula arborea), una de les més constants, al nostre país es pot considerar, pràcticament, com una espècie piròfila; igualment característica és una certa abundància de sits (Emberiza), que hi troben alhora un medi obert i una gran abundància de branques on posar-se, i dels fringíl·lids del gènere Carduelis (la cadernera, el passerell i el verdum); els tallarols (Sylvia) desapareixen gairebé del tot el primer any després del foc, però reapareixen i augmenten molt tot seguit. D’aquesta manera, a les màquies cremades de l’Albera, els tallarais, molt abundants abans de l’incendi (especialment el capnegre o Sylvia melanocephala i la tallareta cua llarga o S. undata), deixen lloc als sits, els fringíl·lids i el cotoliu, i també al trobat (Anthus campestris), el còlit ros (Oenanthe hispanica) i, fins i tot, la merla de cua blanca (Oenanthe leucura), els joves de la qual, després de dispersar-se, s’acostumen a instal·lar als boscos cremats. Però, amb la rebrotada dels arbusts i l’espesseïment de la brolla, els tallarais tornen a la seva densitat primitiva cap al cinquè o sisè any després del foc, mentre que les espècies precedents disminueixen o desapareixen. Als boscos d’alzina, l’evolució de l’avifauna després de l’incendi recorda una mica la de la màquia, amb diferències importants, però, que provenen de la llarga persistència dels troncs morts: les espècies dels espais oberts apareixen amb menys abundància i durant menys temps, els sílvids augmenten més ràpidament i sobrepassen a partir de la tercera primavera després del foc el seu nivell primitiu. Alguns grimpadors, com el picot verd (Picus viridis) i el raspinell (Certhia brachydactyla), s’hi poden trobar, encara, després del foc, baldament sigui en nombre reduït. Als boscos de surera, l’aparició transitòria d’espècies d’espais oberts encara és menys important i menys perdurable, evidentment, per causa de la rapidesa de reconstrucció del fullatge. Els sílvids augmenten més lentament, i els grimpadors en són menys afectats.

La diversitat ornítica al llarg de la recolonització

Un dels aspectes paradoxals de les successions posteriors als incendis és, doncs, que les espècies no reapareixen totes després del foc amb el mateix ordre amb què apareixen en una successió de colonització d’un erm posterior a un conreu o a una pastura. En efecte, d’entre les espècies presents en un bosc incendiat a partir de la primavera següent al foc, hom troba espècies típicament forestals com picots, raspinells, mallerengues, pinsans... El lligam territorial d’alguns individus, en efecte, els empeny a retornar al seu lloc, malgrat la brutal transformació del seu medi. Hom ha pogut observar que, després de la migració, n’hi ha que tornen a cantar al seu territori devastat i l’abandonen tot seguit (per exemple, el tallarol gros, Sylvia borin). Una espècie com el pinsà (Fringilla coelebs), forastera en zona mediterrània, curiosament, encara és present amb una certa abundància els primers anys després del foc, i després disminueix quan la gran densitat de la màquia secundària de regeneració destorba les seves evolucions pel sòl. Aquest doble fenomen (d’una banda, la colonització per espècies pioneres de medis oberts, i de l’altra, l’efecte de remanència resultat del lligam al territori d’algunes espècies forestals presents abans del foc), és responsable d’un aspecte característic del poblament dels boscos cremats: la coexistència d’espècies d’exigències ecològiques contradictòries. És per això que hom pot trobar reunides espècies pioneres com el cotoliu (Lullula arborea), el sit negre (Emberiza cia) i el passerell (Carduelis cannabina), i espècies forestals com el picot verd (Picus viridis), la mallerenga carbonera (Parus major) o el pinsà (Fringilla coelebs). Aquesta barreja representa un aspecte essencial de la diversitat ecològica del medi en qüestió. Cal fer notar que, a la màquia, on després del foc només subsisteixen algunes branques dretes, no hi ha aquest efecte de remanència: la substitució de l’antiga avifauna de màquia per una avifauna de medi obert és total el primer any després del foc.

Resumint, hom pot distingir dins de l’evolució d’un poblament d’ocells forestals després d’un incendi, moltes fases diferents i consecutives: l’evacuació del medi per part de, pràcticament, tota l’avifauna niadora; l’erratisme d’espècies hivernants o migradores durant l’estació desfavorable, que segueix immediatament el foc; la instal·lació d’espècies colonitzadores de medis oberts i el retorn d’una part dels ocells forestals preexistents a la primera estació de nidificació; la desaparició de l’efecte de remanència faunística quan algunes espècies forestals que, havent retornat al seu medi després del foc, l’abandonen; la disminució de la diversitat del poblament per l’eliminació progressiva d’espècies colonitzadores transitòries d’espais oberts (de cinc a sis anys); el retorn del poblament a un estat pròxim al d’abans de l’incendi (menys d’una dècada en el cas de la sureda, més d’una dècada en els alzinars); la superació d’aquest estat i la progressió de l’ecosistema vers la clímax.

Hom deu haver observat que, després de la disminució de la forta diversitat posterior a l’incendi, aquesta successió es va assemblant cada vegada més a una successió de colonització progressiva.

Una vegada explicades les diferències principals de reacció entre els diversos medis i les múltiples espècies d’ocells, es fa difícil d’avaluar globalment l’aspecte positiu o negatiu de l’impacte del foc en termes de protecció de l’avifauna. Hom retindrà, únicament, que, pel que sembla, en la majoria dels casos hi ha poca mortalitat per efecte directe de les flames i que, per contra, els canvis faunístics són considerables, però no sempre van en el sentit d’una banalització del poblament perquè en surten afavorides les espècies mediterrànies d’espais oberts a expenses de les espècies forestals centreuropees.

Els ocells en el cas concret de la sureda

Els boscos d’alzina surera són l’ornament de la part septentrional de la Catalunya mediterrània. En el vessant mediterrani de la península Ibèrica, cal descendir cap al S, fins a arribar al rerepaís d’Algesires, per a trobar suredes d’una extensió comparable. L’àrea mundial de l’alzina surera és força restringida: és tracta d’una espècie de la Mediterrània occidental que, per l’E, no sobrepassa gaire Itàlia, i les principals poblacions de la qual es troben a Portugal i el Marroc.

L’alzina surera és un arbre de fulles persistents, adaptat a la sequera estival, però que, tanmateix, necessita una certa humitat atmosfèrica, principalment durant la germinació. A més, tem el fred (les gelades del mes de gener de 1985 han malmès moltes de les alzines sureres situades a més altitud) i necessita hiverns humits i més aviat dolços. Finalment, és calcífuga i, per això, és confinada als massissos antics.

L’alzina surera és un arbre versemblantment climàcic en una gran part de la seva àrea catalana. Com la resta dels boscos, al principi va recular davant del desemboscament i es mantingué especialment a les terres més ingrates. Després, als segles XVIII i XIX, en relació amb l’expansió de la indústria del suro, la qual es relacionà alhora amb el desenvolupament de les vinyes, prengué un gran valor comercial, que es traslluí en un cert nombre de plantacions. Després de la crisi de la fil·loxera del final del segle XIX, moltes de les plantacions de surera foren substituïdes per vinyes, per exemple a l’Albera. Després, les sureres entraren més aviat en regressió per causa dels nombrosos incendis (amb la baixa de l’explotació del suro, els boscos deixaren d’ésser estassats), de la destrucció produïda pel pas de les noves carreteres i construccions, i de la plantació d’altres arbres d’interès forestal. Com a resultat de la baixa de l’explotació del suro, algunes velles suredes situades a zones favorables han pres una fisiognomia que probablement s’apropa a la de les suredes climàciques.

Quin lloc ocupa l’alzina surera dins l’evolució general de la vegetació mediterrània? La sureda pren probablement el valor de clímax sobre els sòls oligotròfics i sorrencs, el tipus dels quals és la sorra granítica, on l’alzina surera té pocs competidors. En d’altres sòls, és susceptible d’entrar en competència amb l’alzina, i fins i tot amb el roure martinenc. En aquests casos, la surera prepararia la clímax; d’altra banda, és aquest caràcter pre-climàcic el que se li atribueix quan es descriuen les principals formacions mediterrànies segons la seva avifauna. Però, com veurem en un capítol posterior, els incendis poden afavorir l’alzina surera, en detriment dels seus competidors, en determinats casos de competència.

Des del punt de vista estructural, els boscos d’alzina surera són molt originals. L’escorça de l’arbre, molt gruixuda, és profundament esquerdada, sobretot quan el suro encara no ha estat escorxat. El suro és molt resistent a la degradació, cosa que afavoreix la formació de cavitats al tronc i les branques més gruixudes, per la descomposició de la fusta subjacent. L’arrelament de l’arbre és superficial, fins al punt que es pot establir competència entre l’alzina surera i d’altres plantes del sotabosc. Finalment, la surera és un arbre de brancatge obert i superposat, de fulles difuses, que deixen passar bé la claror, cosa que permet el desenvolupament d’un sotabosc important. Aquest sotabosc és alhora pluristratificat. Entre les plantes llenyoses més freqüents trobem, per exemple (per ordre decreixent de talla), l’aladern fals (Phillyrea media) i l’arboç (Arbutus unedo), que de vegades poden arribar a rivalitzar en alçada amb l’alzina surera; el bruc boal (Erica arborea), que pot atènyer els 4 m d’alçada i és una espècie freqüent a les suredes, molt favorable a la nidificació dels sílvids; la gódua (Sarothamnus scoparius), que en caracteritza les fàcies més humides, l’argelaga negra (Calycotome spinosa) i la gatosa (Ulex parviflorus), dues lleguminoses espinoses, la primera clarament més gran, la segona més densa; les estepes borrera i negra (Cistus salviifolius i C. monspeliensis), que poden formar poblacions denses, especialment després dels incendis, etc. Sempre hi ha un estrat herbaci, si fa no fa esclarissat.

A més dels ocells, els boscos d’alzina surera són freqüentats per diversos mamífers, siguin petits (conills, rates de camp, mussaranyes, ratolins salvatges) o grossos (és un dels biòtops preferits del senglar). Com passa amb la resta d’espècies del gènere Quercus, el poblament d’insectes hi és abundant i diversificat; s’hi poden trobar insectes actius pràcticament tot al llarg de l’any.

L’avifauna de la sureda

Principals espècies d’ocells d’un bosc d’alzina surera (Quercus suber) abans (a dalt) i després (a baix) d’ésser atacat pel foc, segons dades procedents de la Catalunya N. La sureda ofereix, gràcies a la seva complexa estratificació, un gran nombre de microbiòtops, i presenta, per això, un poblament d’ocells molt diversificat. Un any després de l’incendi, juntament amb les formes de regeneració vegetal, s’observa la presència d’algunes espècies d’ocells que s’hi instal·len ràpidament. 1 raspinell comú (Certhia brachydactyla), 2 picot verd (Picus vindis); 3 colltort (Jynx torquilla); 4 gaig (Garrulus glandarius); 5 oriol (Oriolus oriolus); 6 tórtora (Streptopelia turtur); 7 cargolet (Troglodytes troglodytes); 8 tallarol capnegre (Sylvia melanocephala); 9 tallarol de garriga (Sylvia cantillans); 10 tallarol emmascarat (Sylvia hortensis); 11 bruel (Regulus ignicapillus); 12 mosquiter pàl·lid (Phylloscopus bonelli); 13 rossinyol (Luscinia megarynchos); 14 merla (Turdus merula); 15 pinsà (Fringilla coelebs); 16 malle renga carbonera (Parus major); 17 mallerenga blava (Parus caeruleus); 18 mallerenga emplomallada (Parus cristatus); 19 gafarró (Serinus serinus); 20 puput (Upupa epops); 21 perdiu (Alectoris rufa); 22 gratapalles (Emberiza cirlus); 23 cotoliu (Lullula arborea).

S.F.F.B./Román Montull, original de l’autor.

Però, sobretot, la sureda és un dels medis mediterranis que posseeix una avifauna més diversificada. Posarem un exemple: 82 observacions de 20 minuts fetes a les suredes de l’Albera a la primavera han permès censar 43 espècies nidificants. Quins són, aquests ocells?

En primer lloc, s’hi troba un grup d’espècies forestals, presents clàssicament a gairebé tots els tipus de bosc de poca altura de l’Europa central: el tudó (Columba palumbus), el pinsà (Fringilla coelebs), el bruel (Regulus ignicapillus), el tallarol de casquet (Sylvia atricapilla), el pit-roig (Erithacus rubecula), la merla (Turdus merula), el cargolet (Troglodytes troglodytes), la mallerenga carbonera (Parus major), la mallerenga blava (Parus caeruleus), la mallerenga cuallarga (Aegithalos caudatus) i, bé que menys abundants, la griva (Turdus viscivorus) i el tord (T. philomelos), i no cal dir que l’ubiqüista cucut (Cuculus canorus). La mallerenga emplomallada (Parus cristatus) s’hi troba present força sovint, cosa que podria sorprendre, ja que a l’Europa central, aquesta espècie és gairebé restringida a les coníferes; als Països Catalans, al contrari, es troba fins i tot a les fagedes. El gaig (Garrulus glandarius) mereix una menció especial: és, probablement, al costat del pica-soques blau (Sitta europaea), el principal agent disseminador de les pesants sements de l’alzina surera, gràcies al seu hàbit de transportar les glans i de guardar-ne a diferents punts. També hi són presents espècies dels marges i dels boscos esclarissats que aprecien l’estructura semioberta de l’estrat arborescent: el gratapalles (Emberiza cirlus), el gafarró (Serinus serinus), el verdum (Carduelis chloris), la cadernera (Carduelis carduelis), àdhuc el passerell (Carduelis cannabina) (recordeu la gran amplitud d’hàbitat dels fringíl·lids), l’oriol (Oriolus oriolus), la tórtora (Streptopelia turtur) i el papamosques gris (Muscicapa striata). D’entre aquestes espècies, el tallarol emmascarat (Sylvia hortensis) i el tallarol de garriga (S. cantillans) tenen un caràcter mediterrani acusat. Els ocells grimpadors i niadors cavernícoles hi són nombrosos, sens dubte seduïts per la complexitat estructural del tronc i les branques, i per l’abundància de forats: el raspinell (Certhia brachydactyla) (sovint nia darrere d’una escorça alçada), el picot verd (Picus viridis), el picot garser gros (Dendrocopos major), el pica-soques blau (Sitta europaea), que ja hem esmentat, el colltort (Jynx torquilla) i, sobretot, prop dels marges, la puput (Upupa epops). Allò que dóna originalitat al poblament de les sureres és l’abundància d’espècies relacionades amb l’estrat arbustiu; es tracta, principalment, de sílvids de distribució mediterrània, com el tallarol de garriga (Sylvia cantillans), el tallarol capnegre (S. melanocephala), la tallareta cuallarga (S. undata) (a les clarianes amb màquia densa) i la busqueta (Hippolais polyglotta) (als boscos baixos i densos). El rossinyol (Luscinia megarhynchos) també hi és sovint, preferentment a les depressions.

La taula presenta les dades de freqüència dels ocells nidificadors a les suredes de la serra de l’Albera, com una estimació de la densitat de cada espècie al bosc. Les freqüències s’han calculat a partir de 82 mostratges estandarditzats, i signifiquen el nombre de vegades que s’ha vist l’espècie després de 100 observacions de 20 minuts de durada, fetes a 100 indrets diferents.

Dades de l'autor

Finalment, a l’empara de diverses irregularitats estructurals (clarianes, camins, esvorancs...), es poden observar, en un petit nombre, algunes espècies abundants als medis oberts de l’entorn, com el bitxac (Saxicola torquata), el cruixidell (Miliaria calandra), fins i tot el còlit ros (Oenanthe hispanica). Cal esmentar l’abundància d’espècies migradores que hivernen principalment a Àfrica: l’oriol (Oriolus oriolus), la tórtora (Streptopelia turtur), la busqueta (Hippolais polyglotta), el rossinyol (Luscinia megarhynchos), el tallarol de garriga (Sylvia cantillans), el tallarol emmascarat (S. hortensis), el colltort (Jynx torquilla), etc. Aquests niadors estivals, que abandonen la sureda a l’estació desfavorable són gairebé sempre espècies de boscos clars o de les vores del bosc; són molt més rars, o fins i tot absents, als boscos densos d’alzines. Paral·lelament, la sureda és més acollidora que l’alzinar per a les espècies hivernants vingudes d’indrets més nòrdics; a l’hivern acull un gran nombre de pinsans (Fringilla coelebs), pit-roigs (Erithacus rubecula) i, amb menys abundància, mosquiters grocs petits (Phylloscopus collybita) i igualment, els pardals de bardissa (Prunella modularis), als sectors de sotabosc dens i els estrats arboris esclarissats.

La riquesa ornítica de la sureda

És senzill adonar-se que, en conjunt, el caràcter mediterrani de l’avifauna de la sureda és clarament més marcat que el de l’alzinar, sobretot pel que fa a les espècies relacionades amb l’estrat arbustiu. És clar que les proporcions d’espècies varien molt segons els sectors, de manera que s’hi poden observar amb més o menys abundància. Per a posar-ne alguns exemples, l’oriol (Oriolus oriolus) és molt més comú al vessant S que no pas al vessant N de l’Albera; el pinsà (Fringilla coelebs) és molt rar o absent a molts sectors de Girona, mentre que és molt comú a tota la resta de les suredes; el pit-roig (Erithacus rubecula), el tallarol de casquet (Sylvia atricapilla), i el cargolet (Troglodytes troglodytes) són clarament més abundants tan bon punt augmenta l’altitud... Però hi ha un fet ben cert, i és la riquesa i la diversitat del poblament ornitològic de la sureda. Ara bé, aquest no és pas l’únic avantatge d’aquest tipus de bosc: la resistència de la surera a la sequera estival, la seva frugalitat, la seva bona capacitat de regeneració després dels incendis, la caça abundant, la possibilitat d’explotar-ne el suro, la bellesa de les sureres centenàries,... tot plegat fa que les suredes mereixin no tan sols ésser protegides, sinó encara ésser esteses mitjançant la planificació de plantacions als indrets on siguin preferibles a d’altres espècies (pins, eucaliptus, acàcies) que potser són més ràpides de creixement, però que són ecològicament menys interessants o menys resistents al foc, o menys adaptades al clima local i a la seva possible rigorositat.

Les comunitats d’ocells de les illes Balears

L’Albufera d’es Grau, amb la típica gradació de salinitats que caracteritza aquestes formacions litorals, és un dels principals hàbitats de l’avifauna menorquina, majorment d’ocells aquàtics. La seva parcial deterioració, per urbanització de les ribes, provocà un gran moviment cívic durant els anys setanta, que n’aturà la possible destrucció total.

Jordi Vidal/TAVISA

Per motiu de les peculiaritats de cada illa, no és gens senzill establir una llista dels ocells que a les Balears ocupen un biòtop determinat, encara que se’n poden citar els més comuns. A més, per efecte de la insularitat, el fet que hi hagi menys espècies fa que moltes vegades augmenti el nombre d’individus de cada espècie, fins al punt que arriben a ésser-hi molt més abundants que no pas a la zona continental ara esmentada; casos concrets molt il·lustratius són el torlit (Burhinus oedicnemus), el colom roquer (Columba livia), el xot (Otus scops), la puput (Upupa epops), la cogullada fosca (Galerida theklae), la terrerola vulgar (Calandrella brachydactyla), extraordinàriament abundant a les quatre illes més grans, el trobat (Anthus campestris), el bitxac comú (Saxicola torquata), el tallarol capnegre (Sylvia melanocephala), el rossinyol bord (Cettia cetti) (a Menorca), el papamosques gris (Muscicapa striata) (a Mallorca i les Pitiüses), la merla blava (Monticola solitarius), la mallerenga carbonera (Parus major), el capsigrany (Lanius senator), el corb (Corvus corax), tots els fringíl·lids i el cruixidell (Miliaria calandra), entre els més característics.

Menorca ha conservat molt més la seva avifauna i sorprèn el visitant amb l’abundància de certs rapinyaires, especialment el milà reial (Milvus milvus), el xoriguer (Falco tinnunculus) i l’àguila calçada (Hieraetus pennatus), la presència d’ocells aquàtics que crien arreu, com l’ànec coll-verd (Anas platyrhynchos), el rascló (Rallus aquaticus), la polla d’aigua (Gallinula chloropus) i la fotja (Fulica atra), i la gran densitat d’algunes de les espècies abans esmentades.

Distribució d’ocells característics a quatre biòtops comuns a les illes Balears (excepte els ametllerars, absents a Menorca), en funció de la seva complexitat vegetal. La disposició de les caselles que indiquen l’abundància de cada espècie, segons una escala convinguda, vol donar idea de la direcció de la penetració dels ocells a cada biòtop. La informació és general per a totes les illes, tret de quan s’indica expressament, de manera abreujada; en el cas del rossinyol bastard, la seva presència a Mallorca és molt localitzada a les zones humides.

S.F.F.B./Román Montull, original de l’autor.

Eivissa, per contra, no té l’aspecte d’illa ornitològicament rica que té Menorca; hi falten molts rapinyaires i únicament té petites poblacions de xoriguer (Falco tinnunculus) i de falcó pelegrí (Falco peregrinus), però en canvi, té bones colònies de falcó de la reina (Falco eleonorae) i d’ocells marins; hi són particularment abundants els passeriformes i hi prolifera el torlit (Burhinus oedicnemus), la tórtora (Streptopelia turtur, l’únic colom de les Pitiüses), el xot (Otus scops), la puput (Upupa epops), el colltort (Jynx torquilla) i molts moixons (passeriformes). Possiblement, les Pitiüses es veuen afavorides per la proximitat del continent, i per això són especialment riques en espècies de l’ordre dels passeriformes.

Mallorca, molt més gran i heterogènia, requeriria una enumeració detallada de totes les espècies presents en cada biòtop. És problemàtic tractar els diferents hàbitats de Mallorca i la seva avifauna com a casos particulars, i per això hem escollit de presentar d’una manera gràfica quatre hàbitats ben diferenciats, tots comuns a l’arxipèlag, tret del cas de l’ametllerar (o, dit d’una altra manera, els conreus de secà d’ametllers i garrofers o figueres, en molts casos amb substrat de cereals), que no existeix a Menorca. No són tots els que s’hi podrien trobar, ja que se n’exclouen, explícitament, els medis del litoral, els terrenys molt secs amb sorres o pedres, les maresmes i els torrents, els oliverars (força estesos a certes zones muntanyenques de Mallorca) i la serra mallorquina de Tramuntana, que tractarem més endavant. A més, en el medi forestal (boscos i pinedes) es reuneixen tant alzinars (inexistents a les Pitiüses) com pinedes, malgrat que algunes espècies són propies d’uns o d’altres, perquè sovint l’alzina (Quercus ilex) i el pi blanc (Pinus halepensis) creixen barrejats. Altres espècies ubiqüistes, presents a tots els medis, han estat omeses: el cucut (Cuculus canorus), el xot (Otus scops), el tallarol capnegre (Sylvia melanocephala), el papamosques gris (Muscicapa striata), el pardal comú (Passer domesticus), el passerell (Carduelis cannabina), el verdum (Carduelis chloris), la cadernera (Carduelis carduelis) i el gafarró (Serinus serinus).

L’avifauna nidificant

Com ja hem dit, un biòtop molt característic de les illes és el costaner, constituït pels penya-segats, les roques i els illots. Hi podem trobar dos grups molt clars d’ocells: els marins i els rapinyaires, i a més, un altre grup d’espècies de procedències molt diverses. Dins el primer grup hi ha la baldriga cendrosa (Calonectris diomedea) i la baldriga pufí (Puffinus puffinus), aquest amb una subspècie pròpia de les Balears; l’ocell de tempesta (Hydrobates pelagicus), el gavià argentat (Larus cachinnans) i la gavina corsa (Larus audouinii); a l’hivern, apareix algun gavià fosc (Larus fuscus) i, sobretot, la gavina vulgar (Larus ridibundus), ambdós molt localitzats a les badies i els ports. Entre els rapinyaires, els més característics són l’àguila pescadora (Pandion haliaetus), de la qual, malgrat haver-se extingit de les Pitiüses, encara subsisteixen una desena de parelles reproductores; el falcó de la reina (Falco eleonorae), que només cria als penya-segats marins, on forma colònies abundants (tret de Menorca, on no obstant això, sol ésser vist amb una certa freqüència). També hi són comuns, encara que no exclusius d’aquest medi, el xoriguer (Falco tinnunculus) i el falcó peregrí (Falco peregrinus). Finalment, altres espècies força característiques dels penya-segats litorals són el colom roquer (Columba livia), molt comú a Mallorca i Menorca, però inexplicablement absent de les Pitiüses; el falciot negre (Apus apus) i el pàl·lid (Apus pallidus) i la merla blava (Monticola solitarius).

Tot i que poc estesos a les Balears, els terrenys molt secs, amb herba, pedra i sorra, tenen algunes espècies que, si bé no en són exclusives, hi són força típiques, i també moltes d’altres que s’hi poden trobar gràcies a l’heterogeneïtat ambiental: el torlit (Burhinus oedicnemus), la cogullada fosca (Galerida theklae), la merla blava (Monticola solitarius), el trobat (Anthus campestris), el còlit gris (Oenanthe oenanthe) (a les Pitiüses), el bitxac comú (Saxicola torquata), el capsigrany (Lanius senator), el pardal roquer (Petronia petronia) i el passerell (Carduelis cannabina).

A les maresmes i els torrents de Mallorca (especialment les albuferes) i Menorca, on els ocells aquàtics es troben molt estesos, nien el cabusset (Tachybaptus ruficollis), l’agró roig (Ardea purpurea), l’ànec coll-verd (Anas platyrhynchos), la fotja (Fulica atra), la polla d’aigua (Gallinula chloropus), el rascló (Rallus aquaticus), el boscarler comú (Locustella luscinioides), la boscarla de canyar (Acrocephalus scirpaceus), el balquer (Acrocephalus arundinaceus) i la boscarla mostatxuda (Acrocephalus melanopogon). A les salines i salobrars crien alguns limícoles com el cames-llargues (Himanthopus himanthopus), i els dos corriols, el camanegre (Charadrius alexandrinus) i el petit (Charadrius dubius) (aquests tres, nien fins i tot a Eivissa i Formentera) i la gamba roja (Tringa totanus) (només a Mallorca); als salobrars i els prats humits també és típica la presència de la cuereta groga (Motacilla flava), però només a Mallorca i les Pitiüses.

Els oliverars no tenen cap espècie d’ocell característica. Per les seves característiques, hi apareixen tant les espècies de les pinedes i alzinars, com les dels conreus amb arbres, és a dir, els ametllerars.

Finalment, la magnífica i abrupta Serra de Tramuntana, a Mallorca, amb diversos cims superiors a 1000 m, ofereix, a les zones més àrides i desforestades, cobertes de càrritx (Ampelodesma mauritanica), una singular pobresa d’ocells, per bé que és el reducte del voltor negre (Aegypius monachus) i de la majoria de les àguiles calçades (Hieraetus pennatus); hi són presents tota mena de falcons, sobretot el de la reina (Falco eleonorae), i també la perdiu roja (Alectoris rufa), el colom roquer (Columna livia), el roquerol (Ptyonoprogne rupestris), la merla blava (Monticola solitarius), el cargolet (Troglodytes troglodytes), el tallarol capnegre (Sylvia melanocephala), la tallareta sarda (Sylvia sarda) i el papamosques gris (Muscicapa striata).

L’avifauna hivernant

Un cop citats els nidificants de cada illa, poca cosa queda per a dir en un resum de l’avifauna balear com aquest. Encara queda, però, tot un contingent d’espècies hivernants, entre les quals destaquen la fredeluga (Vanellus vanellus), la becada (Scolopax rusticola), els tords, especialment el comú (Turdus philomelos), la griva (Turdus viscivorus), el tord ala-roig (Turdus iliacus) i la merla (Turdus merula), el pit-roig (Erithacus rubecula), extraordinàriament abundant, i molts altres ocells com l’alosa (Alauda arvensis), la tallareta cuallarga (Sylvia undata), el pardal de bardissa (Prunella modularis) i, no tan abundants, el cercavores (Prunella collaris), la cuereta torrentera (Motacilla cinerea) i, sobretot, la blanca (Motacilla alba), la cotxa fumada (Phoenicurus ochruros), el mosquiter groc petit (Phylloscopus collybita), l’estornell vulgar (Sturnus vulgaris) i un llarg etcètera. Com es veu, la hivernada és molt semblant, qualitativament, a la que es produeix a la costa mediterrània peninsular, amb petites diferències com, per exemple, l’absència o la hivernada molt dèbil de fringíl·lids i de molts ocells marins, segurament per causa de la inexistència d’una plataforma continental. A les zones humides, els ocells de l’hivern són els mateixos que hi ha a la resta dels Països Catalans, amb algunes espècies de menys.