Els ocells i l’acció de l’ésser humà
L’expansió dels gavians i gavines com a ocells lligats a l’activitat humana ha estat molt espectacular en els darrers anys, fins a fer-ne un hoste habitual en tota mena d’ambients rics en residus. És així com a la tradicional i ja antiga presència de gavines en els conreus litorals, com les que sempre han acompanyat la llaurada al delta de l’Ebre, en cerca l’aliment descolgat per la relia (a dalt), s’han sumat modernament les colònies abundoses de gavians als abocadors d’escombraries de tot el país, fins a molts quilòmetres terra endins (a baix). Així, aquests ocells, objecte habitual de delicades evocacions literàries, es comporten sovint, de fet, com a poc escrupolosos consumidors de deixalles.
Marcel·la Chinchilla i Josep M. Barres.
Són proverbialment conegudes les relacions de l’home amb la fauna ornitica, tant a nivell estètic i emotiu, com a nivell funcional. Des de l’evocació poètica fins a la problemàtica agronòmica de certes espècies granívores, passant per llur paper destacat en les activitats cinegètiques, per llur rol en el control de les poblacions d’insectes o de micromamifers o per llur integració en els còmputs meteorològies o del cicle anual en el domini de la saviesa popular, els ocells han tingut sempre una relació estreta amb els humans. El present capítol no és dedicat a glosar totes aquestes qüestions, sinó, simplement, a centrar l’atenció sobre dos aspectes concrets, sobre els quals hom disposa de documentació, inèdita o poc coneguda, especialment interessant.
El cas dels estornells
Hi ha espècies animals que presenten una gran capacitat d’adaptació a l’home, és a dir, que aprofiten els recursos i l’ambient que la seva acció comporta. Aquest és el cas dels estornells, dels quals a casa nostra són presents dues espècies: l’estornell vulgar (Sturnus vulgaris) i el negre (Sturnus unicolor), molt pròximes taxonòmicament i similars, tant per l’hàbitat que ocupen com pels seu comportament, alimentació, morfologia, etc. L’estornell negre és sedentari, es a dir, que es troba sempre en la mateixa àrea de distribució, la qual ocupa les illes de Còrsega, Sardenya i Sicília, el N d’Àfrica i la península Ibèrica. L’estornell vulgar, en canvi, distribuït actualment per gairebé tot Europa, excepte algunes àrees meridionals, té poblacions migradores que es desplacen a l’hivern cap al S del continent i el N d’Àfrica.
Els poblaments europeus d’estornells
La distribució europea d’ambdós estornells no sempre ha estat la mateixa. Tots dos han sofert durant aquest segle un espectacular procés d’extensió de les seves àrees de reproducció. L’estornell vulgar, que tradicionalment es trobava al centre i a l’E d’Europa, durant la segona meitat del segle passat va començar una expansió que l’ha portat a estendre’s per tot el N i una gran part del S del continent, i ha arribat així a la península Ibèrica, on ha penetrat per ambdós extrems dels Pirineus. Per la seva banda, l’estornell negre es distribuïa només per les parts central i sudoccidental de la península, el N d’Àfrica i les illes mediterrànies abans esmentades; la progressiva expansió l’ha portat cap al N i el llevant, i en l’actualitat, es distribueixen pràcticament per tota la superfície peninsular.
S’han exposat variades hipòtesis per tal d’explicar aquesta colonització tan ràpida i que ha tingut tant d’èxit. Molts autors coincideixen a afirmar que una de les causes de l’augment de la població de l’estornell vulgar és que aquesta espècie ha après a utilitzar, durant les époques desfavorables, els recursos alimentaris facilitats per l’home, la qual cosa produeix un augment de la taxa de supervivència hivernal i facilita que els ocells arribin en òptimes condicions a l’època de cria i puguin començar a niar més aviat, amb la possibilitat d’efectuar més d’una posta. Altres explicacions són la suavització climàtica, que ha produït un canvi de les àrees d’hivernada i àdhuc la formació de poblacions sedentàries, la qual cosa permet un retorn més primerenc a les àrees de cria, i augmenta també així la probabilitat d’efectuar més d’una posta i la proporció d’ocells de segon any que nien; i, en generai, l’evolució agronòmica que ha anat unida al desenvolupament, per part dels estornells, d’una conducta antropòfila, tant pel que fa a l’alimentació com a la nidificació. Les causes de l’expansió de l’estornell negre no han estat estudiades, però, atès el procès paral·lel en les dues espècies, és presumible que tinguin un origen comú al cas de l’estornell vulgar.
Les exigències d’hàbitat
La nidificació dels estornells a les teulades dels habitacles humans és freqüent al nostre país, on aquestes substitueixen els forats dels arbres que solen emprar per a niar en altres latituds. La fotografia ens mostra una imatge d’aquests ocells, en aquests cas, d’estornell negre (Sturnus unicolor), acompanyats de pardals.
Oriol Alamany.
L’antropofília dels estornells es manifesta en molts aspectes de la seva biologia. Ocupen ambients oberts, dominats per prats, pastures i conreus de tota mena; és a dir, es troben en àrees eminenment agrícoles i humanitzades. La seva alimentació és molt variada. A l’època reproductora, a casa nostra, mengen fonamentalment insectes que troben entremig de les herbes i els arbusts de conreus, eres i erms, rebusquen en les deixalles i sovint en femers de granjes, on, durant aquesta època, en què necessiten una gran aportació d’aliment per a atènyer la creixença dels polls, troben una gran quantitat de larves d’insecte. L’alimentació esdevé frugívora i granívora durant la tardor i l’hivern, temporades en què, evidentmment, els estornells estan molt lligats als recursos agrícoles (olivets, fruiterars, vinyes), i en alguns casos ramaders, ja que també és conegut l’aprofitament que fan dels pinsos destinats al bestiar en les zones on aquest no es té estabulat. Són espècies molt gregàries, que a l’hivern formen estols on sovint s’apleguen milers d’individus, que al capvespre s’agrupen en joques. Aquestes joques se situen en canyissars o arbredes, en àrees tranquil·les, però en l’actualitat i cada vegada més, es troben també en àrees urbanes, en places tant de poble com de ciutats importants, on els estornells, gràcies a la seva capacitat d’adaptació, aconsegueixen encara més tranquil·litat i seguretat que en les zones rurals.
Pel que fa a la nidificació, també tenen preferència per les àrees humanitzades. Situen el niu en cavitats i es forneixen dels forats adequats en arbres i edificis, encara que la utilització d’uns o d’altres depèn de les àrees. Al N i al centre d’Europa, l’estornell vulgar fa servir els arbres amb molta freqüència. A Polònia, per exemple, el percentatge d’utilització d’arbres és del 42%. En les zones més meridionals i menys forestades, els teulats i els murs d’edificis són els que proporcionen més possibilitats per a la nidificació. Les preferències de l’estornell negre en aquest aspecte són similars, i en tenir una àrea de distribució tan meridional, presenta sempre un grau d’ocupació d’edificis molt superior al d’arbres.
Així, doncs, la nidificació dels estornells resta molt condicionada per la presència de cavitats i, si bé en les zones més nòrdiques els arbres proporcionen una gran part dels llocs adequats, en les àrees meridionals com la que ací ens ocupa, on els arbres són escassos i amb pocs forats, són les construccions humanes les encarregades de fornir-los els llocs per a la ubicació del niu. De manera que, a casa nostra, els estornells nien en forats d’edificis, tant a les parets com en els teulats; més rarament ho fan en arbres o d’altre tipus d’estructures (ponts, torres de conducció elèctrica, fins i tot nius de cigonyes, etc.). Pel que fa als edificis, acostumen a aprofitarne els teulats, que permeten la construcció del niu sota les concavitats de les teules. Un control de 513 nius a la Depressió Central donà com a resultat un percentatge de nius en teulats del 95,7%, mentre que només el 4,3% es trobava en cavitats de parets o murs, la qual cosa dóna idea del gran ús que els estornells fan dels teulats per a la nidificació.
La tria d’indrets per a nidificar
Influència de l’aïllament-alçada i del nombre de forats d’entrada dels teulats en la seva colonització pels estornells vulgar (Sturnus vulgaris, a dalt) i negre (Sturnus unicolor, a baix), expressada en percentatge de vessants ocupats per cada espècie respecte del total de vessants estudiats. Un vessant és considerat alt o aïllat si ultrapassa almenys en 2 m els del costat, o té almenys 2 m de separació respecte de qualsevol altra casa propera i un mínim de 3 m d’alçada.
Maber, original de l’autora.
Tot i la gran oferta de teulats de pobles i ciutats susceptibles, en principi, d’ésser ocupats, hi ha diferents factors que influeixen en l’elecció d’un lloc de cria determinat per part dels estornells. En general, aquests defugen les aglomeracions urbanes importants, i se situen a les rodalies d’aquestes i, sobretot, als pobles i viles de petites proporcions, les quals presenten un accés més fàcil a les zones d’alimentació.
També, dins les petites localitats, actuen diferents paràmetres en la selecció del lloc de cria, que fan que no tots els teulats siguin adequats. Aquests factors van des de l’alçada i la presència de forats d’entrada a la part inferior de les teules (teules trencades o mal posades) fins a la tranquil·litat o l’orientació.
En un estudi portat a terme en diverses localitats de les comarques del Segrià i les Garrigues, on les dues espècies nidifiquen plegades, s’ha considerat la importància d’aquests paràmetres per tal de determinar quines són les característiques que influeixen en la selecció dels teulats per part dels estornells a casa nostra i veure si existeixen diferències entre les dues espècies. De l’anàlisi dels résultats de l’esmentat estudi s’obté que els factors principals són l’aïllament, molt relacionat amb l’alçada, i la presència de forats en el teulat. En canvi, l’orientació té molta menys importància, i només és significativa en l’estornell vulgar, el qual presenta preferència per l’orientació E-SE, mentre que l’estornell negre no té cap orientació prioritària. La tendència a l’orientació E-SE en l’estornell vulgar ha estat trobada també en altres poblacions europees, mentre que pel que fa a l’estornell negre, de la zona considerada i d’un estudi efectuat a Salamanca, sembla poderse generalitzar la poca influència que presenta l’orientació en aquesta espècie, almenys pel que fa a la cria en teulats. Considérant només els dos paràmetres més importants, s’observa que els vessants més ocupats són els pertanyents a cases altes i aïllades i amb un elevat nombre de forats; a continuació, i a força distància pel que fa a l’estornell negre, els vessants baixos i no aïllats; i fïnalment els que no presenten forats visibles. Així, doncs, hom pot deduir que les cases més favorables per a la nidificació són les isolades o les que sobresurten notablement de les de l’entorn i presenten un teulat amb un grau de deteriorament elevat. A més, és en aquest tipus de vessants, que hom anomena òptims, on es troben les agrupacions de parelles més nombroses, amb una mitjana de 2,6 parelles/vessant òptim enfront a només 1,3 parelles/vessant no òptim.
En definitiva, en totes dues espècies, la inaccessibilitat i la situació dominant són els factors que determinen l’elecció dels teulats alts i aïllats. D’altra banda, la preferència pels teulats més deteriorats (amb més cavitats) pot ser deguda a la facilitat de trobar-hi bones cavitats per a situar el niu i al fet que dóna opció a l’establiment de més d’una parella, cosa que, tractant-se d’espècies gregàries, és un factor a considerar. És així, doncs, que hem trobat els estornells nidificant sobretot en les cases més altes i antigues, i principalment en teulats i campanars d’esglésies, on sovint s’apleguen nombroses parelles.
El comportament gregari
Percentatge de vessants de teulats ocupats alhora pels estornells vulgar (Sturnus vulgaris) i negre (Sturnus unicolor) en funció de l’aïllament i del nombre de forats existents.
Maber, original de l’autora.
El gregarisme dels estornells fa que rarament criïn aïllats. Així, la distribució de les parelles en els pobles no respon únicament a les característiques físiques dels edificis fins ara considerades, sinó també a la presència d’altres parelles, per la seva tendència a formar grups colonials. És per aquesta característica que la distribució de les parelles en un medi relativament homogeni, com és un poble, no és uniforme, sinó que es troba constituint agrégats que hom anomena nuclis de reproducció.
La població d’estornells d’una localitat determinada no s’ha de considerar com una unitat, sinó que és formada per grups de parelles diferents, cadascun més pròxim o equivalent al concepte de colonia de cria, en el si de la qual els individus s’interrelacionen i presenten una dinàmica pròpia. El percentatge d’aquests nuclis reproductors, que presenta almenys un vessant òptim ocupat, és molt elevat (68%), sobretot tenint en compte l’escassetat d’aquest tipus de vessants, que només suposen 1’11% del total de teulats. D’aquests resultats, i del fet, ja comentat anteriorment, que és en els vessants òptims on es dóna el nombre de parelles més elevat, hom interpreta que les cases amb teulats de vessants òptims actuen com a "centres condensadors" de parelles, gràcies als quals, l’agrupació de parelles, tant en el propi teulat com a les rodalies quant aquest està saturat, fa que s’ocupin també vessants en principi menys favorables dels voltants. Aquesta concentració al voltant dels vessants òptims dóna una distribució en agregats. A mesura que augmenta la població d’estornells d’una localitat es van ocupant vessants òptims que no ho estaven i es van formant nous nuclis reproductors. En l’àrea estudiada es troba una mitjana d’aproximadament set parelles per nucli reproductor, que és superior en les localitats on domina l’estornell negre i inferior en aquelles on predomina l’estornell vulgar. Si prenem com a unitat el vessant d’un teulat, la mitjana de parelles és superior també en el cas de l’estornell negre (3,55, contra 3,13 de l’estornell vulgar). D’aquestes dades, doncs, i tot i que no hi ha diferències significatives, es dedueix que l’estornell negre té tendència a formar concentracions més nombroses que el vulgar. Aquesta conducta més gregària de l’estornell negre ha estat detectada també per les dimensions dels estols hivernais de les dues espècies en una mateixa àrea de Salamanca.
En la zona de confluència entre els dos estornells és freqüent trobar localitats on són presents totes dues espècies, encara que, sovint, amb un nombre desequilibrat de parelles. Aquesta convivència dóna lloc a l’existència de nuclis reproductors i, fins i tot, vessants de teulats mixtos, és a dir, amb la presència de parelles de totes dues espècies. De fet, l’espècie minoritària en un poble situa el niu preferentment en vessants ocupats també per l’altra espècie.
Distribució dels nuclis reproductors d’estornell vulgar (Sturnus vulgaris, ▲), negre (S. unicolor, ■) i d’ambdues espècies alhora (●) als pobles del Cogul (Garrigues, a dalt) i Aspa (Segrià, a baix), segons censos del 1983. Les xifres indiquen el nombre de parelles de cada nucli reproductor.
Servei Cartogràfic de la Generalitat, amb dades de l’autora.
En concret, aquest és el cas del 77% de les quaranta-nou parelles trobades en aquesta situació de minoria. D’altra banda, els vessants mixtos són majoritàriament de tipus òptim i la mitjana de parelles/vessant (4,54) és superior a la dels vessants monospecífics. També, la mitjana de parelles en els nuclis reproductors amb totes dues espècies, que és de tretze, supera la mitjana general de set abans esmentada. El conjunt d’aquestes dades indica que les parelles de l’espècie minoritària se situen en colònies importants i, per tant, la selecció del lloc de cria no es veu negativament afectada per la presència de l’altra espècie, sinó que els nuclis reproductors importants les atrauen de forma efectiva, cosa que es manifesta en totes dues espècies.
Finalment, cal indicar que, malgrat la recent colonització de les nostres terres per part dels estornells, en la major part de les àrees ocupades aquests ocells es troben en un nombre molt elevat. En cinc localitats de la zona aquí considerada, per exemple, les densitats van de 905 a 2085 parelles/km2 de superfície urbana, xifres considerablement altes si les comparem amb les trobades a d’altres zones europees de superfície similar, les quals oscil·len entre 598 parelles/km2 en una fageda i 666-809 parelles/km2 en parcs urbans. D’ací es deprèn que aquestes localitats presenten molt bones condicions pel que fa a l’obtenció de llocs de nidificació i també que, si bé el poblament d’estornells en les àrees nord-europees és relativament uniforme, en una zona meridional com la nostra els estornells es troben restringits als pobles, ja que és on es concentren les millors condicions per a la nidificació.