Salamandra

Morfologia

La salamandra, o salamàndria, és un animal gros i robust, que pot arribar als 28 cm de longitud total, encara que sovint és més petit. Té la cua subcilíndrica i de llargada pràcticament igual a la de cap i el tronc junts. Les potes són llargues i gruixudes, amb quatre dits a la mà i cinc al peu. El cap és lleugerament deprimit i ample, de musell arrodonit i ulls grossos i prominents, negres, amb glàndules paròtides grosses, arronyonades, cobertes de porus observables a ull nu, situades a la part posterior i la superior del cap. Hi ha un plec gular. La pell és llisa i lluent, presenta protuberàncies glandulars als costats del tronc i els solcs costals són poc marcats. La coloració és una combinació molt variable de negre i groc; pot ser quasi negre amb punts grocs esparsos o tenir taques grogues extenses o línies longitudinals grogues amples i dominants. La part inferior és fosca, rarament amb taques clares. Els llavis cloacals del mascle són més inflats que els de la femella.

La salamandra presenta una enorme variabilitat en la mida, les proporcions corporals i la coloració, que permeten dividir-la en diverses subespècies. Les poblacions catalanovalencianes pertanyen a la forma bejarae, però al límit dels Pirineus centrals apareixen exemplars atribuïbles a la subespècie fastuosa. Probablement la subspècie terrestris és present també al N dels Països Catalans. Les variacions es troben, però, molt sovint, dins la mateixa localitat.

Les larves mesuren de 20 a 30 mm en ser alliberades, i creixen fins arribar a 55-65 mm en el moment de la metamorfosi. Viuen en aigües quietes, de manera que les brànquies són de llargada moderada, però denses. La cresta dorsicaudal comença a la meitat del tronc i la cua presenta l’extrem obtús. El musell és molt ample i rom, els orificis nasals són molts separats, en posició lateral i a prop dels ulls. La coloració dorsal és grisa o bruna, molt fosca, marcada en negre i amb punts metàl·lics discrets; sembla quasi negra. Sovint porta una taca de color groc clar a la base de cada pota. El ventre és clar.

Biologia i ecologia

De costums molt terrestres, la femella de la salamandra és la que va a l’aigua en el moment d’alliberar les larves; com que és mala nedadora, de vegades alguns individus moren ofegats. Hom troba els adults a llocs humits i més aviat frescals, encara que acostumen a ser difícils d’observar a causa de llurs hàbits secrets, preferentment crepusculars o nocturns, amb activitat especialment concentrada en les nits humides. És més freqüent en àrees de bosc caducifoli, però també es troba en els perennifolis i domina en els vessants obacs, prop d’aigües adients per a la reproducció. De dia, s’amaga sota pedres o troncs, o entre fullaraca i molses. Les larves requereixen aigües quietes, però molt netes i oxigenades i no gaire profundes, per tal d’evitar l’acció dels depredadors. Poden aparèixer a basses i estanys, però els indrets de reproducció més freqüentment seleccionats, almenys a les terres catalanes, són petits rierols amb bassiols estagnants i soms, molt obacs i en àrees plenament ombrívoles, enmig de boscos humits; també són preferides les basses al peu de fonts, sempre obagues i discretes. Molts d’aquests indrets són ben protegits, però fàcils de caracteritzar i determinar; malgrat llur difícil accés s’hi troben més sovint les larves que els adults.

Les exigències ecològiques de la salamandra limiten la seva presència a àrees de muntanya mitjana, des dels estatges montans dels Pirineus fins al S del País Valencià, però en alguns indrets hom observa la seva presència a coves i avencs diversos amb aigua, on sembla desenvolupar tot el cicle biològic. No han estat observades, per ara, grans diferències entre els animals epigeus i aquests hipogeus, encara que són probables petites modificacions que no arriben a indicar més que una troglofília o subtroglofília, pròpia d’animals higròfils i més aviat lucífugs, com és el cas. Així, hom troba la salamandra a indrets que en la superfície són excessivament àrids, com ocorre en massissos calcaris, un exemple dels quals és el de Garraf.

Els adults s’alimenten de petits invertebrats, higròfils com ells, que poden ser oligoquets, gasteròpodes com els llimacs, quilòpodes, aràcnids o alguns insectes. Les larves mengen, indiscriminadament, tota mena de petits invertebrats i llurs larves, de mida convenient, presents a les aigües on viuen.

El cicle actiu pot ser bastant llarg; varia, però, d’una comarca a l’altra, segons les temperatures i humitats que la latitud i l’altitud condicionen al llarg de l’any. Normalment, hivernen entre novembre i febrer, però sovint la hibernació és més curta; si més no, les salamandres són actives en alguns dies d’hivern, aprofitant la suavització tèrmica corresponent als períodes plujosos. S’han fet observacions d’aquest animal pràcticament durant tot l’any.

L’aparellament és terrestre i nocturn. El mascle és atret olfactivament per la femella. El ritual de festeig és més breu que en altres urodels, però té la mateixa finalitat: aconseguir passar l’espermatòfor a la cavitat genital femenina. La còpula té lloc, en general, a la primavera. Els embrions romanen un cert temps dins els oviductes materns, on s’alimenten del vitel·lus de l’ou. Els temps de permanència en aquesta situació són variables i depenen de la comarca: a climes més temperats, a baixes altituds, la femella presenta ovigènesi i gestació simultànies, però, a certes parts dels Pirineus, el cicle esdevé biennal i el desenvolupament dins els oviductes pot durar més d’un any. Així, hom troba les larves dins l’aigua des del febrer al juliol, pel març, l’abril i el maig a les localitats més baixes i una mica més tard a les localitats pirinenques. Quan les larves són madures, la femella les diposita a l’aigua en nombre variable, de deu a setanta, més com més vella i grossa és la pròpia femella i menys si és més jove o si la localitat és més montana. Les larves alliberades poden ser encara recobertes per una capa gelatinosa però ja són actives, amb potes i brànquies ben desenvolupades i amb capacitat per a alimentar-se per elles mateixes. Fins a la metamorfosi, cada larva roman a l’aigua entre dos i sis mesos, segons la localitat.

Moltes creences envolten la salamandra. La més coneguda, i que arribà a impregnar les doctrines alquimistes, és la que la considera un animal del foc: refugiada sovint en fusta morta, apareix per força si aquesta fusta es posa en una foguera! Una altra qüestió és la que fa referència a la toxicitat, que ha estat ben estudiada; la secreció tòxica cutània és constituïda per alcaloides esteroides diversos, alguns dels quals són neurotòxics, però poc concentrats i amb una acció simplement irritant de les mucoses. Una altra creença popular, que indica que hom pot beure tranquil·lament aigua on hi ha salamandres, té una base prou científica, atès que és obtinguda a través de l’observació: efectivament, les salamandres trien aigües extremament netes per a llurs larves.

Corologia

Àrea de distribució de la salamandra (Salamandra salamandra) als Països Catalans.

Maber, original dels autors.

Present a l’Europa meridional i central i al N d’Àfrica, als Països Catalans la salamandra té una distribució discontínua, a causa de la seva higrofília; hom pot trobar-la des del nivell de la mar fins a uns 2000 m d’altitud, però és més freqüent a la muntanya mitjana, des dels estatges montans dels Pirineus fins a totes les serres costaneres, fins i tot en massissos calcaris, mentre hi trobi localitats favorables, fins a les terres catalanes més meridionals. No es troba a les comarques més fortament mediterrànies ni a les zones de clima continental, més àrides, i no hi ha cap informació concernent el País Valencià, on podria, però, ésser present. Encara que pot aprofitar alguns dipòsits i pous artificials en zones rurals, no és gaire antropòfila.