Morfologia
La granota verda (Rana perezi), molt esvelta i àgil, i força aquàtica (es troba sempre dins o ran d’aigua), presenta una gran variabilitat de coloració; pot ser bruna, com l’exemplar de la fotografia de la dreta, o intensament verda, com el de la fotografia de l’esquerra, i fins i tot pot presentar una línia vertebral groga.
Javier Andrada i Ramon Torres.
Les granotes verdes europees constitueixen (com les granotes roges) un particular trencaclosques sistemàtic, encara no ben resolt. Les investigacions més recents han precisat, però, que la forma present al nostre país pot ésser considerada com una espècie. Els mecanismes que expliquen genèticament, a partir de l’isolament pleistocènic de granotes verdes als refugis mediterranis, la hibridació posterior d’algunes formes i la constitució de gran nombre d’espècies diferents no són encara ben coneguts.
Les granotes verdes del llevant ibèric són molt grosses —arriben fins a 150 mm de longitud— i robustes, però molt àgils i gens pesades. Tenen la pell llisa, si bé poden presentar berrugues planes, els ulls molt propers l’un de l’altre i el musell afilat. Les potes posteriors són molt llargues, el tubercle metatarsià és molt petit i la membrana interdigital arriba a l’extrem dels dits, la qual cosa indica els hàbits, molt aquàtics, de l’espècie. La coloració dorsal és típicament verdosa, però en realitat és molt variable, de verd pàl·lid a oliva, castany clar, grisenc, tacat amb una tonalitat més fosca. Les anques són característicament barrades de fosc, damunt d’un fons oliva, gris clar o blanquinós. La part ventral és blanquinosa, amb taques grisenques. Molt sovint presenta una línia vertebral de color groc més o menys viu. En una mateixa localitat poden aparèixer totes les intensitats i tonalitats de verd o de bru i tota mena de taques, amb o sense línia vertebral. El mascle presenta sacs vocals a la comissura de la boca, de color gris.
La larva de granota verda (Rana perezi) mostra l’absència de brànquies externes; l’individu ha iniciat la metamorfosi: persisteix la cua, les potes posteriors ja són desenvolupades i s’aprecien els monyons de les anteriors.
Salvador Bosch i Ramon Torres.
Les larves, amb espiracle lateral i anus a la dreta de la membrana caudal inferior, són relativament grosses (arriben fins a 60 mm de longitud i, excepcionalment, fins a 90 mm), amb el dors d’una tonalitat oliva més grisa o més bruna que la dels adults i el ventre blanquinós. Són difícils de distingir de les de qualsevol altra granota verda, però prou diferents de les d’altres espècies d’anurs de les nostres terres.
Biologia i ecologia
La granota verda és molt aquàtica, bona nedadora i saltadora. Passa tot el període actiu a l’aigua, d’on surt només per assolellar-se a la vora, i és raríssim trobar-la a pocs metres de les basses o dels rius. És enormement críptica i és difícil observar-la malgrat el gran nombre d’individus existent a cada localitat. Normalment, hom les detecta en sentir un seguit de «plops» característics en acostar-se a l’aigua en qüestió. De vegades, també suren immòbils a la superfície o damunt d’objectes flotants, com fulles, branques o plàstics. Es troben a tota mena d’aigües permaments, sempre que la temperatura sigui suficientment alta, perquè —per bé que hom l’ha trobat activa sobre la neu— és prou termòfila. Encara que és àgil i ràpida, passa moltes hores en assolellament, a l’aguait de preses (insectes, oligoquets, artròpodes aquàtics diversos i, fins i tot, petits vertebrats) que captura mitjançant uns salts de precisió impressionant.
Els sacs vocals o cambres de ressonància en la granota comuna (Rana perezi) són comissurals.
Mirko Geest i Javier Andrada.
La veu és típica i coneguda. És un cant sonor, com "croac-croac" o "bré-qué-qué", molt ressonant, variat i coral, de vegades erràtic. Normalment, és emès a ple volum pels mascles en el període reproductor i és audible a força distància; de fet, el cor de granotes mascles de cada bassa assaja i/o actua totes i cadascuna de les nits bonancenques des de la primavera fins ben entrat l’estiu.
És un animal molt gregari, de costums molt diürns, però també és actiu de nit, que és quan és més audible que visible. Normalment escull aigües tranquil·les, basses, estanys, llacs, rabeigs de rius i indrets semblants, assolellats i a zones preferentment obertes. Molt oportunista, ha estat introduïda amb èxit a moltes localitats, no sols a les nostres terres, sinó arreu d’Europa, i colonitza tota mena d’estanys artificials, canals, embassaments, basses de regadiu, etc., en àrees salvatges, rurals o plenament urbanes. Suporta, malgrat els seus costums, canals de fort corrent i qualsevol nova taca d’aigua permanent amb les condicions esmentades la pot tenir, en poc temps, entre els seus habitants.
Com sigui que la forma és termòfila, la hibernació és relativament llarga. L’acoblament té lloc cap a l’abril o el maig, rarament més aviat, i el cicle biològic de posta i desenvolupament arriba fins ben entrat l’estiu; desapareix relativament aviat, a començament de tardor, i passa a refugiar-se, segons és propi del gènere i, sobretot, d’aquestes espècies més aquàtiques, al llim del fons dels estanys. La posta de cada femella és formada per de 5.000 a 10.000 ous, d’1 mm de diàmetre, en grans masses, amb càpsules gelatinoses de 7 a 8 mm, i són castanys al pol superior i groguencs a l’inferior.
Corologia
Mapa de distribució de la granota verda (Rana perezi, en verd) i de la granota roja (R. temporaria, en ratllat blau), als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
Es troba des del NW d’Itàlia fins al NW africà, passant per la costa mediterrània francesa i el vessant mediterrani ibèric. Ha estat introduïda recentment a les Açores i a les Canàries, amb èxit. A les Balears, la introducció sembla molt més antiga i s’hauria produït a partir d’individus procedents de la península Ibèrica. Als Països Catalans continentals, és àmpliament distribuïda i és bastant antropòfila; es troba des de les terres baixes fins a la muntanya mitjana i els estatges montans dels Pirineus, on puja per les valls fluvials, aprofitant les basses, canals i embassaments. Pot arribar fins a 1600 m d’altitud, però la majoria de localitats es troben per sota de 1000 m; de fet, es troba pràcticament arreu, per tota Catalunya i les Balears i, amb seguretat, al País Valencià, on, tanmateix, hi ha poques dades d’observació.
És probable que la nostra granota verda (R. perezi) hagi estat diferenciada a la zona ibericomagribina a partir del tronc de les granotes verdes, però el grau de parentiu amb R. ridibunda i la facilitat d’hibridació que presenta tot aquest grup d’anurs no permeten una interpretació clara del problema.