Regions zoogeogràfíques
L’àrea mundial dels rèptils és més reduïda que la dels amfibis perquè llur tegument impermeable no els permet d’hivernar sota l’aigua per evitar el fred. El mapa mostra els límits septentrionals assolits per representants de certes famílies de rèptils dels Països Catalans a Euràsia.
Maber, original dels autors, amb dades de Goin, Goin i Zug.
Les regions zoogeogràfiques en què ha estat dividida la superfície dels continents han estat exposades a la part dedicada als amfibis. També són vàlides aquí les raons que es donaren pel que fa referència a l’origen d’aquestes regions i al paper de les barreres que les separen. Com sigui que els rèptils tenen una mobilitat limitada, igual que els amfibis, llur distribució actual acostuma a reflectir bé, llevat que l’antropofília d’algunes espècies les hagi estès lluny de llur origen, la distribució original de cada forma. En el cas dels Països Catalans, en plena regió paleàrtica, la distribució de les formes és condicionada pels moviments de les microplaques tectòniques de la Mediterrània occidental des de l’Oligocè fins al moment present i pels grans canvis climàtics produïts a conseqüència de les glaciacions quaternàries. La fauna de rèptils de les nostres terres és, doncs, com arreu del món, d’edat principalment neògena, perquè les formes anteriors s’extingiren amb els canvis profunds del final del Cretaci i principis del Terciari. Els representants vivents dels rèptils són una minsa representació del que aquest grup va ser durant tota l’Era Secundària, en la qual, enormement diversificats i abundants, dominaren tota la superfície dels continents, les aigües i, fins i tot, l’aire.
Distribució actual dels rèptils
Els rincocèfals són un grup en regressió, típicament relicte, reduït a una sola espècie (Sphenodon punctatus), que es troba a Nova Zelanda, però amb representants fòssils a Àfrica, Euràsia i Amèrica del Nord.
Els crocodilians també presenten una distribució actual relicta, amb poques espècies, ja que eren molt més abundants a finals del Cretaci o principis del Terciari (els jaciments del Montsec en presenten unes quantes formes; a part els jaciments lleidatans, molt rics, hom en troba d’altres a les terres catalanes). El seu origen se situa a la Lauràsia tropical i subtropical, d’on s’expandiren a Amèrica del Sud i a Àfrica, amb noves radiacions. Avui es troben a terres equatorials, tropicals i subtropicals d’ambdós hemisferis i a tots els continents, però no són gaire abundants.
Els quelonis pleurodirs són gondwànics, tant en origen com en radiació, mentre que els criptodirs són d’origen lauràsic, encara que posteriorment es produïren radiacions a tots els continents. Els pleurodirs inicials semblen marins, de radiació predominantment meridional, i els criptodirs presenten fòssils a l’hemisferi nord, amb radiacions a les regions oriental, neotropical i etiópica. Les tortugues marines són clarament tropicals, amb origen al mar Tetis o a l’Atlàntic inicial. Els emídids es distribueixen a partir d’un centre nordamericà, encara que avui són més abundants en les zones càlides que en les temperades. L’arribada dels emídids a terres europees degué produir-se més aviat per via eurasiàtica, procedint de llur centre de radiació i passant per Behring. Dels testudínids, se’n coneixen fòssils des de l’Eocè, però el Plistocè n’eliminà moltes formes; és possible que aquestes tortugues terrestres s’originessin a la vora meridional de la Mediterrània, perquè penetraren poc en terres europees i ho feren durant les etapes més càlides de l’evolució.
Els escatosos, malgrat llur gran diversitat, presenten un registre fòssil més aviat pobre, perquè els seus esquelets són molt fràgils. Els amfisbènids, representats als Països Catalans per una sola espècie, la colobreta cega (Blanus cinereus), són predominantment tropicals i subtropicals. Els gecònids i els escíncids són també dominants als tròpics i llurs centres de radiació primaris se situarien, respectivament, a l’Àfrica i a Indoaustràlia; possiblement, els dragons de les nostres terres són d’origen mediterrani, per raons semblants a les exposades en parlar dels testudínids. Els escíncids dels Països Catalans són difícils d’analitzar, perquè la família no és prou ben coneguda, però és molt influïda per les diferenciacions, a partir del tronc europeu, de formes beticorifenyes. Els iguànids, molt importants, són neàrtics, però també apareixen a Madagascar i al S del Pacífic. Els agàmids són més recents, parents dels iguànids i llurs equivalents en els antics continents. Els ànguids deriven de la Lauràsia, d’on passaren als tròpics; la forma europea, molt estesa i higròfila, el vidriol (Anguis fragilis), ocupà part de la península Ibèrica probablement en etapes climàtiques fredes. Els tèids es formaren al nou continent, mentre que els lacèrtids són paleàrtics i els cordílids etiòpics; d’aquest grup, els lacèrtids són els saures més ben representats a les nostres terres, bé que, malauradament, el registre fòssil de la família és extremament pobre, perquè són animals molt petits i d’esquelet fragilíssim. En els Països Catalans, no hi ha gaire seguretat pel que fa a l’atribució de fòssils a aquesta família. Són estesos per Europa, Àsia i la meitat N de l’Àfrica, i la sargantana vivípara (Lacerta vivipara) arriba al cercle polar àrtic. Algunes famílies de saures tenen un ampli registre fòssil, encara que fragmentari, i poques formes actuals, igual que, segons hem dit repetidament, el conjunt dels rèptils.
També els ofidis mostren una situació semblant, amb un registre fòssil molt escàs. A Gondwana, s’hi formaren els escolecofidis i els henofidis (com els acrocòrdids australians, els uropèltids a l’índia o els xenopèltids al NW d’Àsia). Els bòids arribaren des dels tròpics i els subtròpics a les zones temperades d’Amèrica del Nord i es troben fòssils a la pròpia Amèrica del Nord i a Europa, on també hi viu actualment una espècie. Els anílids són relictes a Amèrica central i al SE d’Àsia. De les nostres famílies, els vipèrids s’originaren a la Lauràsia i una família propera, els crotàlids, passaren després pels tròpics fins a l’hemisferi sud; el gènere Vipera és euroasiàtic. Els colúbrids tenen un parentiu i un origen desconeguts, d’interpretació biogeogràfica difícil; bé que es troben pràcticament a tots els continents, alguns gèneres europeus semblen de probable origen africà (Coluber, Malpolon), però altres (com Natrix o Coronella) són potser interpretables com d’origen euroasiàtic.