El tret més característic de la llebre (Lepus europaeus) és la taca negra que presenta a la cara posterior de les orelles. Altrament, a diferència del conill, té la llargada del peu posterior de més de 10 cm i la de la sèrie dentària de més de 16 mm. Té els ulls grans, la cua curta i els exemplars grans poden arribar a pesar entre 5 i 6 kg. Als peus, les callositats plantars, que presenten la majoria dels mamífers, són substituïdes per coixinets de pèls llargs i llanosos. Les femelles són una mica més grans que els mascles.
Xavier Palaus.
És un mamífer de talla mitjana, en relació a la fauna dels Països Catalans. Uns dels trets que més crida l’atenció són les llargues orelles i el desenvolupament de les potes posteriors, adaptades al salt, la qual cosa li proporciona una gran velocitat de desplaçament, superior als 50-60 km/h. Al Principat, són conegudes les llebres de la zona d’Agramunt per les seves grans dimensions.
La coloració és gris marronós i, de vegades, presenta tonalitats groguenques. L’extremitat de les orelles i la part superior de la cua són negres. Al S de l’Ebre, les dimensions dels exemplars són petites i les parts laterals, sobretot les de les potes, presenten tons ocres molt marcats.
Biologia
Presenta una gran valència ecològica. Habita pràcticament tot tipus de biòtops. Sol presentar-se a tota mena de terrenys plans, oberts (sobretot a prop de les terres cultivades). També sovinteja zones boscoses, poc frondoses, de caducifolis i pinedes, zones ermes, sorrenques i els prats alpins i subalpins, per bé que en menor densitat. A l’estiu, no és rar trobar individus solitaris en prats d’alta muntanya, però, a l’hivern, baixen al nivell dels boscos. La llebre presenta un radi de desplaçament molt ampli i això dificulta l’establiment dels seus requeriments territorials. És herbívora però també menja restes d’origen animal. S’alimenta de tiges tendres, cereals i, a l’hivern, als llocs on la capa de neu és important, menja l’escorça dels arbres, sobretot dels joves. Hi ha boscos, on les nevades són importants, en què, a mesura que varia el nivell de la neu, la llebre va rosegant l’escorça. És d’hàbits fonamentalment crepusculars i nocturns, si bé, a l’estiu, se’n veuen exemplars a ple dia, a espais oberts, tant als prats d’alta muntanya com en les terres baixes.
A l’Europa occidental, el cicle de reproducció va del gener al juliol, però pot presentar variacions locals en funció de les característiques ambientals. Canvia en funció de la latitud i, en un mateix lloc, d’un any a l’altre. Arriba a la pubertat al cap d’un any de vida i la gestació té una durada de 42 dies. En les llebres, es dona el fenomen de la superfetació, que consisteix en el fet que una femella pot ésser fecundada abans de donar a llum embrions que són en fase avançada de desenvolupament, de tal manera que, en el moment de l’expulsió dels fetus, no es produeix l’avortament dels embrions de la següent gestació. A finals de l’època de reproducció, és freqüent que hi hagi reabsorció d’embrions de les gestacions tardanes. Cada femella porta de dos a cinc embrions per gestació.
La llebre fa el niu tant a zones boscoses com a zones obertes, o dins una rassa i sota la protecció d’algun matoll. No excava galeries com fa el conill; en tot cas, fa un petit buit on s’instal·la posant el cap en el lloc on ha acumulat la terra i les potes posteriors cap a l’interior. Les cries, anomenades llebretons, neixen en un estat de desenvolupament més avançat que els conills. Tenen el cos cobert de pèl i els ulls oberts. Les atencions maternals són molt reduïdes. Alleten les cries cinc minuts cada 24 hores, però la llet materna és molt nutritiva. Als pocs dies de néixer, menys d’una setmana, els llebretons abandonen el niu, però es reuneixen una vegada al dia, normalment al crepuscle, per menjar. Els joves poden reproduir-se a la primavera següent. La longevitat és de vuit a dotze anys.
Corologia
És distribuïda pràcticament per tota Europa i Àsia occidental. Manca a Noruega i a la zona N de Rússia. A les parts meridionals de Suècia i Finlàndia i al N d’Irlanda, ha estat introduïda per a la caça.
A la península Ibèrica, es troba pràcticament arreu, i als Països Catalans habita des de les terres baixes mediterrànies fins als prats alpins.
Registre fòssil i variabilitat
Tal com es coneix actualment, aparegué a Europa durant l’interglacial Riss-Würm. El gènere Lepus és sotmès, sovint, a variacions taxonòmiques. Hi ha dues tendències. Una, la dels investigadors que consideren que les llebres d’Àfrica, Europa i Àsia (menys L. timidus) pertanyen a una sola espècie, a la qual, per criteris prioritaris de nomenclatura, li correspon el nom de Lepus capensis, descrita per Linné a partir de materials procedents d’Àfrica del Sud. Altres autors atomitzen el gènere (no l’espècie) pel que fa al nombre d’espècies (no de subespècies) descrites mitjançant caràcters no sempre clars i que poden ésser atribuïts a variacions locals. Considerant aquest segon aspecte, a la península Ibèrica, hi habitarien tres espècies de llebre: L. granatensis a la part nordoccidental (Galícia), L. europaeus a la part nordoriental, central i meridional, i L. castroviejoi, descrita a les darreries dels anys setanta (1976) i ubicada a la part occidental de la Serralada Cantàbrica. Val a dir que hi ha autors que no accepten la validesa d’aquesta darrera espècie. En el present cas, i seguint Angermann en una revisió feta sobre el gènere l’any 1983, es pot mantenir, encara que no de forma totalment concloent, l’espècie L. europaeus separada de L. capensis.