Un sensor TM («Thematic Mapper») instal·lat en el satèl·lit «Landsat-5» permeté la generació d’aquesta imatge dels sistemes aigualosos i conreus associats (en vermell) del delta de l’Ebre; el conjunt de sistemes aigualosos es diferencia netament dels secans, dels camps en repòs i de les bosquines de la resta de l’àrea representada, car aquests emeten radiacions de longitud d’ona distinta i, per tant, afecten de manera diferent els canals espectrals del sensor. Per a l’elaboració d’aquest mapa, dreçat per l’Institut Cartogràfic de Catalunya al juliol de 1987 (imatge presa el 28-7-84) hom seleccionà les bandes espectrals 0,45 - 0,52 μm, 0,76 - 0,90 μm i 1,55 - 1,75 μm a les quals s’atribuí els colors groc, blau i magenta, respectivament. L’atribució arbitrària de colors a les diferents radiacions permet evidenciar la intensitat de la captura de radiació solar que fa cada vegetal: els que capturen més (els fotosintèticament més actius) emeten menys. Això mostra que la vegetació lligada als ambients aigualosos és d’una gran activitat fotosintetitzadora.
Institut Cartogràfic de Catalunya.
En els aiguamolls i en d’altres aiguals dominen una sèrie de vegetals anomenats helòfits que es caracteritzen perquè arrelen dins l’aigua i tenen parts aèries erectes. Són exemples d’aquest tipus de vegetació els canyissars i els bogars. La comunitat més estesa és el canyissar (Phragmition australis), format sobretot per canyís (Phragmites australis), bogues (Typha angustifolia i T. latifolia) i jonca d’estany (Schoenoplectus lacustris glaucus); aquesta última espècie, juntament amb una forma gegant de canyís (P. australis ruscinonensis), es dona també a les aigües salabroses costaneres, als indrets on la inundació és més permanent i els nivells de salinitat són moderats.
El canyís és una planta pràcticament cosmopolita, amb molt poques limitacions climàtiques, i que es troba des dels tròpics fins a latituds properes als 70°N, encara que sense capacitat de florir en els límits septentrionals. El nivell relatiu d’aigua i sòl on hi pot haver canyissars és molt variable; en una gran part estaria comprès entre -1 m i +1 m, encara que n’hi ha en aigües de vora 4 m de fondària. Aquesta comunitat és molt més sensible al moviment de l’aigua, tant a les oscil·lacions de nivell com als corrents. L’estructura de la comunitat és determinada per la morfologia del canyís. Aquest forma uns rizomes que poden ser de dos tipus: horitzontals, que s’estenen a una fondària que oscil·la entre els 40 cm i els 2 cm, i dels quals s’han mesurat longituds de fins i tot 50 m; i verticals, que estan molt ramificats i que donen tiges aèries normalment més petites. La proporció dels dos tipus de rizomes depèn en bona part de les condicions de l’hàbitat, el qual, quan és més favorable, propicia la formació de rizomes verticals. La densitat de tiges aèries varia des de 30/m2 fins a 600/m2, després d’haver estat sotmesa la comunitat a certes pertorbacions. Com a indicador del grau de vigor del canyís s’utilitza el quocient entre pes sec de fulla i tija de la part aèria; valors de menys de 0,5 són la resposta a condicions favorables, i als llocs més dolents s’arriba fins a 0,9. En una planta adulta de canyís la biomassa es distribueix entre un 60% per les tiges, una mica més del 30% per les fulles (20% per les vives i 10% per les mortes) i gairebé el 10% per la inflorescència.
Dinàmica i funcionalitat dels ecosistemes aigualosos
Canyissar de Phragmites australis a l’embassament de Sant Llorenç (Noguera), on es pot distingir perfectament l’alçada que arriba a assolir l’aigua, i, per tant, la proporció entre la part aèria i la submergida en aquest helòfit.
Antoni Agelet.
Els canyissars es poden trobar sobre substrats molt diversos, amb continguts de matèria orgànica entre l’1,1% i el 97%, valors de pH entre 3,6 i 8,6, i diversos nivells d’altres nutrients, encara que el nitrogen i el fòsfor han estat reconeguts com a elements limitants en certes condicions. Pel que fa a la salinitat, malgrat que es poden endinsar en zones salobrenques, no suporten gaire bé les concentracions per damunt de 2 g/l.
El factor dominant en aquests ambients és, doncs, la inundació, que afecta l’oxigenació del sòl predominantment anaerobi; sense oxigen, o amb concentracions molt baixes, la microflora del sòl és formada sobretot per microorganismes que poden usar uns acceptors alternatius d’electrons, amb la qual cosa es produeixen una sèrie de substàncies en estat reduït que rebaixen el potencial d’oxidació-reducció. Les característiques reductores d’aquests sòls es deuen tant a compostos orgànics com a inorgànics i resulten fàcils de detectar amb l’observació directa de la tonalitat negra o grisenca que presenten quan se’n treuen uns pocs mil·límetres de la crosta superficial. Les condicions anaeròbiques del sòl posen en marxa una sèrie de processos de descomposició: alliberament de nitrogen o d’òxids de nitrogen (N2O) en forma gasosa, acumulació de sulfhídric, altes concentracions de ferro, manganès, bari, coure i mercuri en forma soluble i alliberament d’àcids carboxílics i d’altres compostos orgànics com l’etilè, que és un inhibidor del creixement. Es tracta, doncs, d’un medi químic molt peculiar que planteja greus problemes per a l’activitat dels vegetals superiors i llur adaptació.
Els canyissars són comunitats d’aigües de poc moviment i representen una de les etapes prèvies al rebliment o l’enllacament dels aiguamolls. Hi ha exemples ben il·lustrats de la substitució de l’espartina (Spartina) pel canyís (Phragmites) a les parts més allunyades de la influència marina, amb un seguiment cartogràfic durant un període de 25 anys, que posen en relleu l’existència d’un gran dinamisme en aquestes comunitats.
Els valors de biomassa de la vegetació helofítica varien entre 6 i 30 t/ha de biomassa aèria en parcel·les de canyís de diferents edats i entre 4 i 25 t/ha en les corresponents biomasses subterrànies; per la boga de fulla gran, els valors de biomasses totals mesurats oscil·len entre 13 i 24 t/ha amb proporcions aproximades de 2:1 entre els pesos secs de parts aèries i subterrànies. La producció primària de les comunitats helofítiques depèn força del nivell mitjà de l’aigua durant l’any; s’ha vist, per exemple, en unes zones humides de Moràvia (Txecoslovàquia), que una parcel·la de canyís coberta tot l’any per l’aigua pot arribar a produir anualment 20 t/ha de parts aèries, mentre que sense cap inundació no passa de les 10 t/ha. La producció anual de tiges subterrànies i rels als llocs més favorables s’estima cap a les 12-14 t/ha.
Espectres tròfics de dos dels organismes més generalitzats als ecosistemes aigualosos: la granota comuna (Rana perezii) i la colobra d’aigua (Natrix maura).
Amadeu Blasco
El mosaic de comunitats constituït pels aiguamolls juntament amb cultius, com ara l’arrossar, i amb els salobrars inundats, presenta una fauna nombrosa i particular dominada sobretot pels ocells. Aquestes zones han merescut una atenció particular per part dels ornitòlegs, que han pogut acumular força informació sobre la importància numèrica de les poblacions de les diverses espècies en zones humides dels Països Catalans i la seva variació al llarg dels últims 20 o 25 anys. Cal destacar l’enorme diversitat d’espècies d’aquesta ornitocenosi que, en els anys 1972-73, dona un valor màxim per als anàtids i les fotges, al delta de l’Ebre; les dades sobre l’alimentació d’aquestes espècies són, malauradament, menys abundants, la qual cosa fa que no es tinguin models gaire complets de la circulació de matèria i energia en el nivell dels productors secundaris. En la resta de la fauna vertebrada també hi ha alguns pobladors específics d’aquest medi: entre els rèptils, les tortugues i les colobres d’aigua; dels amfibis, sobretot les granotes; i entre els mamífers, les rates d’aigua. Hom pot traçar un esquema simplificat dels nusos de la xarxa tròfica on intervenen aquestes espècies: de les de vida amfíbia, n’hi ha, com la colobra d’aigua, que preden quasi exclusivament organismes que viuen dins l’aigua (peixos, larves d’amfibis, insectes aquàtics), mentre que d’altres, com la granota, semblen explotar especialment els insectes epigeus i voladors, i no pas els aquàtics, que se solen trobar en percentatges inferiors al 10%.
Les adaptacions dels organismes
Tall histologic de la tija d’una fanerògama aquàtica (Myriophyllum), amb un parènquima aerifer molt desenvolupat, que garanteix la ràpida difusió dels gasos.
Rosa Irízar.
En línies generals, l’adaptació dels helòfits consisteix en la combinació de dues estratègies: d’una banda, evitar l’anaerobiosi i, de l’altra, emprar processos bioquímics que tolerin aquesta anaerobiosi.
Com a adaptació per a evitar la manca d’oxigen hem de destacar l’existència d’aerènquimes, teixits que tenen, entre les cèl·lules, grans espais aeris que formen conductes pels quals es dona una difusió de gasos que fa arribar oxigen a les rels però que també permeten el transport de CO2 i el d’altres gasos cap a l’atmosfera. Molt sovint les tiges dels helòfits són fistuloses, és a dir, presenten una cavitat interior (que pot representar fins el 70% de l’àrea de la secció) que permet una ràpida difusió dels gasos. Algunes d’aquestes plantes produeixen dos tipus de rels, unes de molt fines i superficials que s’estenen pels nivells on encara hi ha oxigen, i unes altres que serveixen per a fixar el vegetal (poden tenir des de pocs centímetres fins a alguns metres de llargària) i tenen sistemes d’aireig intern més perfeccionats que les primeres. De tota manera, les rels requereixen un cert espai aeròbic al seu voltant; n’és una prova una capa de coloració taronja que circumda les rels i que es forma per la precipitació de ferro en forma oxidada, com a hidròxid.
Entre els mecanismes bioquímics que permeten la vida dels helòfits en sòls anaerobis, s’han esmentat una sèrie d’enzims que són capaços de metabolitzar algunes de les substàncies tòxiques produïdes per falta d’oxigen o certes vies dels processos fermentatius que permeten acumular substàncies no tòxiques, com el glicerol, el malat o els aminoàcids.