Cist d’una tasmanàcia, Tytthodiscus, amb la paret formada per elements cilíndrics distribuïts regularment per tota la superfície, i proveïts d’un petit canal central. La mostra de la fotografia, feta al microscopi òptic (× 900), procedeix del Miocè i del Pliocè del nostre país.
Núria Solé
Les tasmanàcies són fòssils unicel·lulars, d’una grandària compresa entre 60 i 600 µ, proveïts d’una paret gruixuda de naturalesa orgànica, travessada totalment o parcialment per nombrosos i fins canals radials. El seu nom deriva del dipòsit de tasmanita, d’edat permiana, trobat a Tasmània i compost en gran part per uns microorganismes esfèrics als quals Newton donà el nom (1875) de Tasmanites. Molts anys després (1962), Wall destacà la semblança entre aquells petits organismes i la prasinofícia actual Pachysphaera pelagica, una alga unicel·lular pelàgica que durant el seu cicle presenta una fase vegetativa nedadora i una altra de cist. Els cultius fets en laboratori d’una altra espècie pròxima, P. marshalliae, permeteren determinar el seu cicle de vida: el cist de Pachysphaera es desenvolupa a partir de l’estat mòbil i, quan adquireix una determinada grossària, divideix el seu contingut i forma nombroses zoòspores, que surten a l’exterior a través d’una ruptura de la paret i desenvolupen flagels per a passar a un estat mòbil amb el qual es torna a iniciar el cicle; el cist abandonat s’incorpora al sediment. Sembla que les tasmanàcies haurien de correspondre, doncs, a cists fossilitzats d’algues verdes unicel·lulars de la família de les prasinofícies (Prasinophyceae).
La classificació de les tasmanàcies és morfològica i es fonamenta en la gruixària de la paret i, especialment, en el nombre i la distribució dels canals radials que hi ha a la superfície. Així, el gènere Tytthodiscus, del Terciari, presenta en la seva paret elements hexagonals orientats radialment i cadascun travessat per un porus. Si considerem el gènere actual Pachysphaera dins les tasmanàcies, veiem que la distribució estratigràfica de la seva família s’estén des del Cambrià fins a l’actualitat. Són abundants en el Paleozoic, mentre que disminueixen en el Mesozoic i el Cenozoic. Sempre es troben associats a sediments d’origen marí i, de vegades, la seva abundància és tan gran que arriben a formar torberes marines. La gran resistència que mostren a l’alteració fa que sigui freqüent de trobar cists antics resedimentats en materials més moderns. Esporàdicament hom n’ha detectats en el Miocè de Sant Sadurní d’Anoia (Alt Penedès), de Sant Pau d’Ordal (Alt Penedès) i de Berà (Tarragonès), i en el Pliocè de Siurana d’Empordà (Alt Empordà) i en els sediments del Quaternari antic del riu Llobregat.