Aspecte general extern d’un poliplacòfor. (A) Detalls d’una valva intermèdia en visió ventral (B) i dorsal (B’) i d’una valva terminal (C). Hom ha indicat en el dibuix: 1 valva inicial, 2 cinturó marginal, 3 valva intermèdia, 4 quilla, 5 valva terminal, 6 sinus, 7 dents d’inserció, 8 laminetes suturals, 9 àrea central, 10 àrea lateral, 11 mucró.
Lluís Centelles, a partir de fonts diverses
Hom ha considerat durant molt de temps que els poliplacòfors (Polyplacophora) pertanyien a la classe dels amfineures (Amphineura), juntament amb els aplacòfors (Aplacophora). Tanmateix, alguns autors distingeixen els poliplacòfors, els aplacòfors i els monoplacòfors com a tres classes diferents dins dels mol·luscs, agrupats com a placòfors (Placophora). Els poliplacòfors són coneguts també sota altres noms, com per exemple el de loricats (Loricata), d’ús encara freqüent. L’organisme representatiu dels poliplacòfors i, en conjunt, de tota la classe dels amfineures, és Chiton, que és conegut des del Carbonífer inferior, bé que no és gaire abundant en el registre del Mesozoic. És característica la seva closca, formada per vuit plaques articulades.
Són organismes que s’arrosseguen pels fons marins a través de zones rocoses o dures, en general. Algunes espècies s’han especialitzat i viuen als prats d’algues, però són rares. La majoria són litorals, però també hi ha exemplars que viuen a 4200 m de profunditat. Presenten, doncs, un àmbit batimètric molt ampli. Els poliplacòfors han estat trobats a totes les mars. Els costums d’aquests organismes són bastant originals i força semblants als dels patèl·lids: de dia s’estan quiets i de nit es desplacen i tornen al vespre al mateix lloc. La majoria són totalment herbívors i mengen diferents tipus d’algues; altres mengen briozous o petits balànids, però tots aquests que tenen règim carnívor, en realitat són omnívors, és a dir, no s’alimenten exclusivament d’altres animals. Tenen la capacitat de poder gratar i erosionar el substrat dur amb la ràdula, però les impressions que deixen són petites (Radulichnus) i molt difícils de veure en el registre fòssil.
La conquilla
Les dimensions dels poliplacòfors solen ser de 6 o 7 cm, encara que n’hi ha de més petits, que no arriben a 1 cm, i d’altres que passen dels 30 cm. La closca és feta de vuit plaques articulades que quan l’animal es desplaça tenen un cert moviment; van unides al mantell per mitjà del tegument. Hom distingeix entre les plaques del cap, les terminals i les mitjanes. La placa inicial pot tenir formes molt diverses. Al cinturó quitinós que s’observa dorsalment hom hi troba diferents tipus d’ornamentació: llisa, granulosa, amb escates, espines calcàries o projeccions laterals o espines marginals. A les plaques, el tipus d’ornamentació pot ser a base de nòduls disposats radialment o bé d’estries que es bifurquen. Totes aquestes característiques són importants per a la taxonomia del grup. Entre les sutures hom pot trobar plomalls de sutura i, de vegades, la part central de les plaques presenta una mena de protuberància o quilla. L’ornamentació és força variada, però sempre molt suau. La morfologia de les distintes plaques és força característica: les terminals es distingeixen pel mucró, que és una elevació de la paret de la placa, i que no es troba a la placa inicial; les plaques intermèdies també són lleugerament diferents. Fins fa pocs anys hom considerava que les plaques estaven formades per dues capes, l’externa o tegument i la interna o articulament. Actualment se sap que n’hi ha més, fins a quatre: el periòstrac, el tegument, l’articulament i l’hipoòstrac. Segons que les plaques siguin més o menys desenvolupades, poden presentar una altra capa que es troba situada entre el tegument i l’articulament, anomenada mesoòstrac.
Entre els poliplacòfors hom distingeix els paleoloricats (Paleoloricata), que visqueren entre el Cambrià superior i el Cretaci superior, i els neoloricats (Neoloricata), que viuen des del Carbonífer. Els poliplacòfors formen un grup restringit: només se’n coneixen 73 espècies paleozoiques, 31 de mesozoiques, 250 de terciàries i mig miler d’actuals. L’escassesa de restes fòssils del grup es pot atribuir a la seva fragilitat. Als Països Catalans cal esmentar la troballa d’Holochiton cajetanus en els terenys pliocens de Molins de Rei (Baix Llobregat) i d’Acanthochitona communis i Chiton olivaceus, dels sediments tirrenians de Salou (Tarragonès).