Característiques generals
Els escafòpodes formen un petit grup de mol·luscs marins, conegut des del Devonià inferior (hi ha qui considera que havien aparegut abans, a l’Ordovicià); la troballa més antiga als Països Catalans correspon al Triàsic de Caldes de Montbui (Vallès Occidental). Són organismes totalment marins, que no ocupen les zones d’estuari ni les d’aigües fredes. Tots els seus representants tenen un mode de vida infaunal i per enterrar-se en el sediment fan servir el peu com una pala, d’una manera semblant als bivalves; precisament el nom del grup (peu en forma de pala) es refereix a aquesta característica.
La conquilla
Esquema de la forma de la closca i la seva secció en les quatre famílies d’escafòpodes: A, A’ dentàlids; B, B’ levidentàlids; C, C’ sifonodentàlids; D, D’ cadúlids.
Lluís Centelles, a partir de fonts diverses
La conquilla dels escafòpodes és tubular, prima, més o menys corbada i oberta pels dos extrems. Pot ser llisa o bé tenir ornamentació amb còstules poc o molt acusades. Quan l’animal és viu, la conquilla és enterrada en el sediment per la part anterior, i l’apical i posterior, més estreta, sobresurt a l’aigua.
La composició de la conquilla permet diferenciar aquests organismes d’altres de semblants: per exemple, del gènere d’anèl·lids Ditrupa, del qual només es diferencien a partir de l’observació de la microstructura de la conquilla. La conquilla té quatres capes: la més externa és un periòstrac quitinós, mentre que les tres internes són calcàries i formades totalment per aragonita. D’aquestes, la més externa és de tipus prismàtic i les dues més internes són variants del tipus entrecreuat; la primera semblant a la dels bivalves i l’altra, la més interna, entrecreuada i radial.
La secció de la conquilla permet diferenciar dos ordres: els dentalioïdes (Dentalioida) i els sifonodentalioïdes (Siphonodentalioida), que reuneixen quatre famílies. De tota manera, cal no oblidar que per causa del creixement de la conquilla, l’ornamentació va variant, cosa que fa canviar la secció; això es pot observar bé en el cas de Dentalium michelotti, una espècie molt típica del Pliocè marí del Baix Llobregat, que passa d’una secció poligonal quan és jove a una secció circular en la conquilla adulta. Una altra de les característiques morfològiques importants de la sistemàtica dels escafòpodes és la part terminal o apical, bé que gairebé mai no queda preservada perquè es trenca fàcilment. Els dentàlids (Dentaliidae) tenen la secció de la conquilla crenulada (la crenulació depèn del nombre de costelles de la conquilla), i són característics els gèneres Dentalium, Antalis, entre altres. Els levidentàlids (Laevidentaliidae) tenen la secció de la conquilla pràcticament circular; en són gèneres representants Laevidentalium, Fustiaria, etc. Els sifonodentàlids (Siphonodentaliidae) tenen la conquilla de secció circular o més poligonal, fent un hexàgon o un pentàgon (Siphonodentalium, Entalina, etc.). Els cadúlids (Cadulidae) són de secció irregular, i la conquilla en general és més inflada (per exemple, en Cadulus o Cadila, entre altres).
Paleoecologia i biostratigrafia dels escafòpodes
Exemplar fòssil de Dentalium, al qual s’observen les fines estries longitudinals que formen l’ornamentació i les línies de creixement, transversals. L’exemplar de la fotografia ateny uns 10 cm de llargària.
Jordi Vidal / Col·lecció Jordi Martinell.
Les característiques alimentàries dels escafòpodes són força variades, però hom pot dir que bàsicament s’alimenten de foraminífers i, ocasionalment, de petits organismes de la infauna (bivalves, etc.). Hom ha indicat la possible relació entre el foraminífer Epstomia i un dentàlid del Juràssic, com si aquell fos l’aliment principal de l’escafòpode.
Viuen tots en zones de sediments tous, no consolidats (fangs, llims, sorres), dins d’una distribució batimètrica molt àmplia (des d’alguns metres de fondària fins als 6000 m). La majoria, però, són sublitorals, i fins i tot hi ha espècies intermareals. Igualment, poden resistir tres o quatre dies damunt la sorra en cas que les tempestes els desenterrin. En canvi, tenen molt poca tolerància als canvis de salinitat.
Quan es troben en un sediment antic i en aquest no hi ha cefalòpodes, braquiòpodes o equinoderms, tenen un cert valor d’indicadors ja que hom pot assegurar que les condicions de sedimentació eren típicament marines.
Com que es tracta d’un grup amb pocs representants (hom en coneix un total de 30 gèneres), no han estat gaire emprats com a fòssils guia. La seva expansió va començar en el Terciari superior, i l’Holocè fou el període que donà més gèneres i espècies. En el Miocè de Sant Pau d’Ordal (Alt Penedès) s’ha reconegut Dentalium vulgaris, que és present des del Miocè mitjà fins a l’actualitat. En el Pliocè del Baix Llobregat, de l’Alt Empordà i del Rosselló són força freqüents els escafòpodes, amb D. michelotti, D. sexangulum i D. fossile, formes que existiren del Tortonià al Pliocè superior i que són comunes en els sediments pliocens de Molins de Rei i del Papiol (Baix Llobregat). Ja en el Quaternari, s’ha citat Fustiaria rubescens als sediments tirrenians del cap de Salou (Tarragonès).