Imatge hivernal de la llacuna de la Massona, amb el fons de les muntanyes de la Garrotxa i el Ripollès.
Oriol Alamany
Els Aiguamolls de l'Alt Empordà (1.4), entre els principals espais naturals del litoral català i valencià.
Situats a l’extrem oriental de la plana empordanesa, els aiguamolls de l’Alt Empordà constitueixen la segona zona humida en importància del Principat. Tot i la seva considerable extensió, l’àrea actual és tan sols una petita resta del que en altre temps fou una molt vasta zona marjalenca que s’estenia per gairebé tota la part baixa de l’Empordà, envoltant el massís del Montgrí fins a arribar a la desembocadura del Ter. Els marjals anaren formant-se al mateix temps que les aportacions al·luvials dels rius Muga, Fluvià, Ter i Daró configuraven una plana deltaica modelada per l’acció del mar i del vent. La gran superfície ocupada per estanys i maresmes anà reculant al llarg dels segles com a resultat de la dessecació i transformació en conreus o pastures i, ben recentment, per la ubicació de complexos turístics residencials.
Actualment, les llacunes i maresmes de l’Alt Empordà es troben incloses dins del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. Les zones de major interès comprenen tres reserves integrals que constitueixen ambients prou diferenciats. La primera reserva és una diversificada i productiva àrea d’aigues dolces situada al nord-est de Castelló d’Empúries, en terrenys que formaven part del desaparegut estany de Castelló. Al sud, i separada de l’anterior per la urbanització Ampuriabrava, es troba la segona reserva integral, que rep una influència marina molt acusada. Està formada per quasi tot el conjunt de llacunes d’aigua salabrosa, (anomenades localment llaunes) que hi ha entre les desembocadures dels rius Muga i Fluvià, i també per la platja contigua i per l’estany del Cortalet. La tercera reserva integral (l’illa fluvial de Caramany) és molt més reduïda i es troba al riu Fluvià, poc més avall de Sant Pere Pescador. La resta del Parc Natural, amb un nivell més feble de protecció, està formada bàsicament per les diverses àrees de prats inundables (closes) i de conreus que envolten les dues primeres reserves integrals, i la platja que s’estén entre el riu Fluvià i Empúries.
En aquesta regió el clima mediterrani marítim característic del litoral es veu força influenciat per la incidència de la tramuntana, vent del nord sec, fred i sovint violent.
L’aigua, la sal i l’home, condicionants de la vegetació
El rec corredor a la primavera, poblat de canyissars i flanquejat per rengleres d’oms.
Oriol Alamany
La plana al·luvial on es troben els aiguamolls empordanesos ha rebut sempre l’entrada tant d’aigües dolces provinents de terra endins com d’aigua salada del mar. D’altra banda forma part d’una regió on l’activitat humana ha estat intensa des d’antic. D’aquests i d’altres factors, n’han resultat uns ecosistemes complexos, en permanent i, sovint, ràpida evolució.
L’extrem est del parc és format per la platja de la badia de Roses, on hi ha una franja de sorrals i petites dunes que contenen plantes particulars, com la corretjola marina (Calystegia soldanella) o el bell lliri de mar (Pancratium maritimum), molt adaptades a aquests ambients. A les llacunes litorals creixen principalment algues clorofícies. Al voltant d’aquestes llacunes dominen els sòls llimosos i salins sobre els quals es desenvolupen salsures en què predomina la salicòrnia fruticosa (Arthrocnemun fruticosum), com també jonqueres i prats salins on apareix l’Iris spuria (un elegant lliri de flors blaves) i un plantatge molt rar, Plantago cornuti.
Les zones d’estanys i aiguamolls dolços se situen bàsicament en zones més interiors, on es mantenen comunitats diverses segons la fondària, netedat i quietud de l’aigua, i també segons la permanència de la inundació. Aquestes zones contenen algunes espècies lacustres poc corrents a l’Europa mediterrània, com l’amenaçada hidrocaris (Hydrocaris morsus-ranae). Malauradament, com a conseqüència de la regressió i alteració que han anat patint aquests medis, d’altres espècies septentrionals, com ara la sagitaria (Sagittaria sagittifolia) i la castanya d’aigua (Trapa natans), semblen haver-hi desaparegut totalment. A la primavera són especialment abellidores les esclatants florides dels ranuncles aquàtics (Rannunculus aquatilis) i dels lliris grocs (Iris pseudacorus). Comunitats helofítiques de bogues (Typha angustifolia i T. latifolia) i sobretot de canyís cobreixen grans superfícies que són importants àrees de refugi, alimentació i cria d’un bon nombre d’espècies d’ocells.
Els tamarius (Tamarix gallica i T. africana), més propis dels sòls salins, són prou freqüents tot i que no arriben a formar grans masses. Els boscos de ribera ocupen una extensió reduïda i tenen la seva millor representació a l’illa de Caramany. Els arbres que els caracteritzen (freixes, oms, salzes, etc.) creixen també en formacions comparables, per bé que generalment menys frondoses, dins les anomenades closes, prats tancats —closos— per fileres d’arbres que protegeixen de les ventades i ofereixen ombra al bestiar que hi pastura. Aquests prats són inundats periòdicament (per a rentar-los de sals), la qual cosa augmenta el seu interès natural. L’ambient format per les closes és molt característic d’aquest espai, i si bé ha estat creat per l’home amb una finalitat explotadora, n’ha resultat alhora un paisatge de gran atractiu i un medi ben favorable per a moltes formes de vida. Als prats higròfils de les closes es poden localitzar espècies destacables com la flor de cucut (Lychnis flos-cuculi) o, a les vores dels marges arbrats, el Thalictrum morisonii, ranunculàcia que pot ultrapassar el metre d’alçada.
Recer d’aus migratòries
Àrea de pastures inundables vora Sant Joan Sescloses, en la zona més interior del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. Hi destaca la florida de la salsona (Inula crithmoides).
Oriol Alamany
Les aus són el grup faunístic que més ha fet conèixer aquesta zona protegida. En ella i a la rodalia immediata, s’hi han observat més de 300 espècies. Un nombre tan alt pot ser explicat pel seu caràcter de zona humida litoral i per la diversitat d’ambients, com també per l’estratègica situació, que afavoreix el seu paper de lloc de descans i alimentació dels ocells migradors europeus. Aquesta és l’àrea més septentrional d’aiguamolls costaners abans d’arribar a la serralada pirinenca, i això permet que quan la forta tramontana obstaculitza la migració cap al nord, moltes aus aquàtiques i marines puguin aturar-se en un medi favorable.
Diverses espècies nidificants són importants des d’un punt de vista conservacionista o biogeogràfic. L’arpella manté, amb s’Albufera de Mallorca—, la major població nidificant dels Països Catalans i el bitó hi té un dels únics punts ibèrics de reproducció. Altres nidificants destacables són l’agró roig, el martinet menut, l’ànec xarrasclet, el cames-llargues, el corriol camanegre i la boscarla mostatxuda, i també la cigonya, que és sotmesa a un procés de reintroducció. També ha estat reintroduïda amb èxit, crianthi actualment, la polla blava, ràl·lid que havia deixat de reproduir-se als Països Catalans a començament de segle. Cal esmentar així mateix algunes aus d’ambients més secs i de limitada distribució geogràfica, com el gaig blau, el torlit i la trenca, que té al a l’extrem nord-occidental del Principat un dels seus dos únics nuclis reproductors de la Península Ibèrica.
Les aus aquàtiques hivernants han experimentat un espectacular augment des de la creació del parc, sobretot pel fet de gaudir d’un alt grau de tranquil·litat. A part de l’ànec collverd, que manté una considerable població sedentària, destaquen per la seva abundància el xarxet, la fotja, i ja dins el grup d’aus marines, la gavina vulgar. D’altra banda, a la badia de Roses apareixen hivernants poc corrents, com la calàbria agulla o, no tan regularment, 1’èider, i és una zona molt freqüentada per les aus marines, especialment quan es produeixen llevantades fortes.
Entre els mamífers més característics dels ambients aquàtics es troben la rata d’aigua (Arvicola sapidus) i el turó, carnívor relativament freqüent aquí però absent actualment a la major part dels Països Catalans. Excepcionalment, el talp (Talpa europaea) ocupa en aquesta àrea un medi mediterrani de plana.
La varietat d’amfibis és manifesta. Les espècies amb poblacions més denses són la granota verda, l’adaptable gripau pintat, bastant tolerant amb la salinitat de l’aigua, el gripau corredor i la reineta meridional. Dels rèptils destaquen la bívia tridàctila, present tant a les zones de rereduna com a les closes i prats humits, i el llangardaix verd, que presenta un petit nucli poblacional dins d’aquest espai.
La varietat dels ambients aquàtics i l’ampla gradació de salinitat de les aigües possibiliten la presència de variades espècies piscícoles, tant d’origen continental com marí. Les més interessants són el fartet, que habita a les llacunes salabroses (que són el seu límit nord de distribució mundial) i l’espinós, que, contràriament, viu a les aigües dolces.
La fauna invertebrada ha estat, amb diferència, molt menys estudiada. Un bon nombre de les espècies de lepidòpters presents són força rares o tenen gran valor biogeogràfic. Per a algunes, com ara Phalonidia albipalpana, Schoenobius gigantellus, Nascia cilialis o Macrochilo cribumalis, els aiguamolls de l’Empordà són la primera localitat ibèrica on han estat trobades. La papallona més abundant és però el noctuid Discestra sodae. D’altra banda, els ambients aquàtics propicien importants poblaments de crustacis, mol·luscs i coleòpters.
Estat de conservació
La llarga lluita per a la protecció dels aiguamolls de l’Empordà, iniciada l’estiu de 1976, aconseguí a l’octubre de 1981 la definitiva paralització de les obres de la urbanització Port Llevant, que havia començat a destruir el sistema de llacunes salabroses, i la promulgació pel Parlament de Catalunya, a l’octubre de 1983, de la llei que protegia aquesta important zona humida. Lamentablement, els aiguamolls del Baix Empordà foren oblidats per aquesta llei i quedaren sense protecció.
El Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà totalitza 4824 hectàrees de les quals 849,6 són reserves naturals integrals (321,2 ha la Reserva dels Estanys, 522,8 ha la Reserva de les Llaunes, i 5,6 ha la Reserva de l’illa de Caramany).
Els anys de funcionament del parc, a part d’assolir diversos objectius de potenciació dels sistemes naturals, han aconseguit una considerable popularització de l’àrea i han col·laborat notablement, dins l’àmbit del Principat, a la presa de consciència sobre la utilitat de les àrees naturals protegides. La mateixa generalització de l’ús del terme "aiguamoll" és una conseqüència més de la projecció pública de l’espai. Tanmateix, força problemes continuen obstaculitzant-ne la conservació. Una important font de dificultats rau en la manca de titularitat pública de gran part de l’espai, i aquest fet en complica enormement la gestió. Això ha conduït a situacions certament greus, com ha estat la perllongada dessecació de la Reserva Integral dels Estanys. D’altres problemes s’originen en la dificultat d’actuar preventivament fora dels estrictes límits del parc. Així, la contaminació d’origen extern o diverses activitats de lleure, com la pràctica d’esports nàutics i aeronàutics, afecten l’espai protegit encara que es produeixin fora. Els aiguamolls de l’Empordà es caracteritzen no només per la seva riquesa, sinó també pel fet d’ésser sistemes molt fràgils. El dinamisme i l’especial sensibilitat que els caracteritzen fan que puguin evolucionar molt de pressa i que esdevinguin, alhora, molt vulnerables davant les alteracions.
Consells per al visitant
L’arribada als aiguamolls de l’Alt Empordà és prou fàcil. L’autopista A-17, la carretera N-ll i la línia de tren Barcelona-Port Bou/Cervera hi passen a prop, i des d’elles s’accedeix a Castelló d’Empúries, la població més ben situada respecte als diferents sectors protegits. El coneixement del parc està facilitat per una sèrie d’itineraris establerts que permeten contactar amb els seus diferents ambients. Al centre d’informació se’n pot demanar la situació i rebre orientacions i dades. El centre és ubicat al Cortalet, mas al qual s’arriba des d’un trencant de la carretera de Castelló d’Empúries a Sant Pere Pescador. El parc també disposa d’un servei de guies, especialment recomanable per a les visites en grup.
La fauna d’ocells d’aquesta zona és particularment conspicua i a més la seva observació es veu afavorida per la infrastructura d’aguaits, o "hides", situats en punts estratègics dels itineraris. Val molt la pena, doncs, portar uns binocles.
Tant l’aspecte visual del paisatge com les comunitats naturals canvien notablement al llarg de l’any, sempre, però, resulten molt interessants. El més recomanable és visitar el parc en diferents estacions. De tota manera, a causa dels passos migratoris, és als mesos de març/maig i agost/octubre quan la varietat d’aus observables és més gran; les màximes concentracions es donen, però, al desembre i al gener, atesa a l’arribada d’importants contingents d’aus procedents del centre i nord d’Europa.