El delta del Llobregat

El delta del Llobregat (1.6), entre els principals espais naturals del litoral català i valencià.

El delta del Llobregat és un exemple clar de la complexa problemàtica que afecta la conservació dels aiguamolls. "Desermat" a partir dels anys trenta i quaranta, la seva pell ha patit gran part de les transformacions econòmiques i urbanístiques de la Catalunya de la segona meitat de segle. Malgrat les greus amenaces que giren al seu voltant, la majoria motivades perquè és al costat d’una gran metròpoli, ha pogut salvar miraculosament molts dels seus valors naturals i ofereix encara unes grans possibilitats per a la conservació i la regeneració dels aiguamolls litorals.

El delta del Llobregat, el segon en superfície de Catalunya (98 km2), és un delta encaixonat entre el Garraf, a ponent, i la serra de Collserola, a llevant. Té una forma arrodonida, sense lòbuls, resultat d’una dinàmica dominada per l’onatge i els corrents marins. La seva formació s’inicia, com a la resta dels deltes actuals, a partir de l’última transgressió marina, ara fa uns 2500 anys. Les diferents desembocadures del riu en la seva progressió a la mar poden reconstruir-se a partir de l’actual configuració de les llacunes litorals, la majoria de les quals, de forma allargada i perpendicular a la costa, tenen aquest origen. En són exemple, entre d’altres, el Remolar i la Ricarda. Algunes, en canvi, tenen un origen artificial, com la llacuna de Ca l’Arana i l’estany de Cal Dimoni, formades a partir d’explotacions d’àrids abandonades.

El substrat litològic és constituït principalment per sediments fins: al·luvions fluvials, a la part més interna i a les vores del riu, i sorres, a la banda més litoral. Les llacunes i les maresmes són parcialment reblertes per sediments de granulometria més fina (argiles i llims). La posició d’interfase del delta, entre el medi marí i el terrestre, afavoreix l’aparició de sòls molt diversos i contrastats que van des dels feblement salins (vores de riu) fins als hipersalins (salobrars).

Dunes, marjals, salobrars: una vegetació relicte

Vista parcial dels marjals del delta del Llobregat.

Fototeca / MC

Només el 5% de la superficíe deltaica encara conserva algun vestigi de la vegetació espontània, la resta és ocupada per conreus horto-frutícoles i zones urbanitzades o industrials. La vegetació natural del delta del Llobregat és la típica dels aiguamolls costaners: comunitats dunars a la zona litoral, canyissars i jonqueres a les maresmes d’aigua dolça i salobrars sobre els sòls més salats. Els boscos de ribera, que devien ocupar grans extensions abans de la colonització humana, han desaparegut totalment i només resten àlbers o oms aïllats en els marges del riu i dels regs.

La vegetació dels sorrals marítims presenta una zonació des de la mar cap a l’interior, producte de la disminució de la intensitat del vent i de la variació de les condicions edàfiques. El cordó dunar que s’estenia a la zona de Castelldefels presentava una gran diversitat en comunitats vegetals: l’associació de jull de platja (Agropyretum mediterraneum), la comunitat de borró (Ammophiletum arundinaceae), la jonquera amb sesquera (Eriantho-Hosloschoenetum australis) i la comunitat de Crucianella maritima, aquesta última amb una fàcies, pròpia del delta, rica d’orquídies com, per exemple, la delicada Ophrys tenthredinifera. El cedaquer litoral (Asparago-Juniperetum macrocarpae), bosquina que marcava la transició entre els sorrals i les comunitats forestals, i que era probablement l’única que existia al Principat, fou substituïda al començament de segle per una pineda artificial de pi pinyer. La urbanització de les platges i l’alta freqüentació estiuenca han provocat la desaparició i la banalització de la flora i de moltes de les comunitats vegetals dels sorrals.

Les aigües lliures poc contaminades de llacunes i recs són poblades per espècies aquàtiques arrelades al fons (Potamogeton, Ruppia marítima) i a les aigües més eutròfiques s’hi fan plantes surants entre les quals destaca una petita falguera neotropical, Azolla caroliniana. La vegetació helofítica, representada al delta pel canyissar comú (Typho-Schoenoplectetum glauci) i el canyissar amb jonca marítima (Scirpetum maritimi-littoralis), forma un cinyell gairebé continu al voltant de les principals llacunes. Les comunitats de maresma hi són més diversificades. La jonquera amb plantatge crassifoli (Schoeno-Plantaginetum crassifoliae) i la jonquera amb espartina (Spartino-Juncetum maritimi) ocupen els ambients més salabrosos. Per contra, la jonquera amb cap-ferrat (Cirsio-Holoschoenetum) i l’herbassar alt de càrexs i jónçares (Cypero-Caricetum otrubae) mostren preferència pels ambients més dolços. Kostelezkia pentacarpos és una interessant malvàcia típica de les maresmes torboses, raríssima a tot Europa. Als Països Catalans, fora del delta, únicament s’ha retrobat a l’Albufera de València, Menorca i Cabrera.

Als salobrars del delta del Llobregat hom pot reconèixer tres comunitats que, en l’espai, es distribueixen segons la salinitat edàfica, la granulometria i la durada de les inundacions; tots tres paràmetres estan relacionats sovint amb la topografia. A les parts més elevades, i per tant més sorrenques, eixutes i menys salines, apareix l’associació de donzell marí i Limonium virgatum, representada al delta per una fàcies rica de salat portulacoide. El salicornar de cirialera fruticosa (Arthrocnemetum fruticosi) s’instal·la a les zones deprimides, argiloses, d’alta salinitat, però d’humitat més aviat constant. En canvi, les salicòrnies herbàcies (Salicornia europaea) mostren preferència per les cubetes entollades temporalment amb aigua marina i on es registren valors estivals de salinitat molt elevats.

Extrema diversitat de l’avifauna

El delta, refugi d’anàtids i limícoles.

Fototeca / MC

El delta del Llobregat és situat enmig de la via migratòria de la Mediterrània occidental, ruta que segueixen moltes aus europees en llur migració. Aquest fet i la riquesa que caracteritza les zones humides el converteixen en una àrea privilegiada per a l’observació ornitològica. Això és particularment cert en les èpoques de pas, quan una gran varietat d’ocells utilitzen les llacunes i el seu entorn com a punt de descans i alimentació: limícols, ànecs, aus marines, fumarells, ardèids i també aus no aquàtiques, com passeriformes i rapinyaires. D’aquesta manera, més del 80% de les espècies observades als Països Catalans han estat citades al delta del Llobregat.

Les aus nidificants són òbviament menys variades, però tenen prou interès. Al començament dels anys noranta el martinet menut —un típic habitant dels canyissars— mantenia al delta unes 20-25 parelles i el corriol camanegre un centenar. Aquest darrer ha començat a rebre mesures particulars de protecció per a evitar els prejudicis causats per la presència humana massiva a les platges. L’arpella hi tornà a nidificar a partir del 1989, després de molts anys de no fer-ho. D’altres aus aquàtiques també hi crien habitualment: el cabusset, el cames-llargues, el corriol petit, el coll-verd —l’únic ànec que ho fa regularment i amb una certa abundància—, la polla d’aigua, la fotja, el rascló, etc., i també diferents passeriformes lligats als ambients palustres i de ribera (teixidor, cuereta groga, etc.). Diverses espècies que hi han nidificat més irregularment o que ho han intentat (agró roig, xatrac menut, etc.) indiquen que les potencialitats del delta són àmplies. Els anys vuitanta s’hi reproduïen la fredeluga i la perdiu de mar, limícols ben rars com a nidificants al país; en aquest cas la desaparició és per raó de canvis naturals produïts en la vegetació marjalenca.

A l’hivern, les aquàtiques de major importància són els limícols, les gavines i els ànecs. Entre els primers destaquen la daurada grossa (al voltant de 1000 exemplars cada hivern) i la fredeluga (abundant però variable segons els anys). Diferents grups, particularment els anàtids, mostren tendències força ascendents des de la prohibició de la caça: al començament del 1992 es comptaren 1750 ànecs, amb un clar predomini de collverds i xarxets. Un ardèid —l’esplugabous— té també una considerable població hivernant, que, el mateix any, ascendí a 600 individus. Entre les aus marines són destacables les gavines riallera i menuda, la baldriga pufí i el gavot.

L’interès dels altres grups de fauna vertebrada és clarament menor. A diferència d’altres zones humides litorals, els peixos no són gaire diversos, si més no actualment. Els principals són la carpa, la gambúsia, l’anguila i algunes espècies marines que penetren als estanys, entre les quals dominen les llisses; els rèmols, que donaren nom al Remolar, i els llobarros són molt menys freqüents. Dins la fauna herpetològica les espècies aquàtiques són representades per la granota verda, la reineta meridional, la serp d’aigua i la rara tortuga d’aigua ibèrica.

Cal assenyalar, encara, que diferents grups d’invertebrats són força remarcables. Entre els aquàtics, destaquen els mol·luscs, els crustacis i els anèl·lids. Són molt notables els coleòpters que viuen als sorrals i a la vegetació marjalenca, amb diferents espècies interessants citades: Eurynebria complanata, Callicnemis latrellei, Apotomus rufus, Anthracus consputus, etc. D’altra banda s’hi ha trobat papallones molt rares, com el noctúid Chilodes maritimus.

Estat de conservació

La situació geogràfica del delta, a tocar de Barcelona, ha condicionat totalment la seva història. La plana deltaica fou transformada des d’antic i esdevingué una horta extraordinàriament fèrtil. Posteriorment, s’hi ubicà l’aeroport de Barcelona, que ocupà una superfície molt important. A partir dels anys seixanta, l’hemidelta esquerre va perdre el caràcter agrícola a causa d’una ocupació industrial massiva —afavorida pel seu aqüífer i el veïnatge amb la ciutat— i una expansió del port de Barcelona. La pineda litoral, que havia estat plantada per fixar les antigues dunes fou envaïda també per àrees residencials, turístiques i de lleure (apartaments, càmpings, restaurants, etc.). Així, les escasses àrees naturals que persistien al començament dels anys vuitanta, extremament reduïdes, estaven sotmeses a diferents amenaces i factors degradants (contaminació dels estanys, projectes transformadors, cacera incontrolada, erosió del litoral, etc.). Això no obstant, continuaven mantenint un interès molt alt, per bé que la seva protecció era difícil a causa de la situació dispersa, la complexitat dels usos de l’àrea i la titularitat privada del sòl. Amb tot, l’any 1987 es creen les Reserves Naturals del Remolar-Filipines i de la Ricarda-Ca l’Arana, les quals comprenen 288 ha, més 210 ha que són àrea d’influència, que inclouen les zones humides més importants. Des de llavors s’han endegat diverses actuacions de protecció i d’ús educatiu de l’espai, que sens dubte haurien arribat molt més lluny si els terrenys haguessin estat de titularitat pública. Un ambiciós pla, el projecte Delta del Llobregat ha estat iniciat al principi dels anys noranta. Hi col·laboren diferents administracions i organismes (governs català i del Baden-Württemberg, ajuntaments del delta, Fons Patrimoni Natural Europeu i grups conservacionistes) i està encaminat a la protecció i restauració dels ambients naturals, a més d’aprofitar-se com a element sensibilitzador i educatiu.

El delta té tots els requisits per a esdevenir una sensacional aula per a centenars de milers d’escolars de l’àrea barcelonina, i una finestra oberta a la natura per a una població de tres milions de persones. La capacitat de recuperació dels sistemes naturals deltaics, associada al sanejament del delta ¡ a la possible regeneració d’ambients, obre el camp a moltes esperances. Tanmateix, el perill que els interessos particulars obstaculitzin aquesta tasca o que altres objectius siguin considerats com a prioritaris (expansió del port, amb la consegüent desviació del Llobregat cap al sud, per exemple) és manifest.