La façana litoral de la serra d’Irta és especialment abrupta en el sector nord, on es manifesta en forma de notables penya-segats. Al fons de tot, la població de Peníscola.
Ramon Dolç
La serra d’Irta i la marjal de Peníscola (1.8), entre els principals espais naturals del litoral català i valencià.
Situada al nord-est de la província de Castelló, la serra d’Irta representa una de les últimes serres litorals que queda sense edificar des del Llenguadoc fins a Andalusia. Es desenvolupa paral·lela al mar i ocupa el litoral comprès entre el pla de Vinaròs-Benicarló i la ribera de Torreblanca i, per l’interior, s’estén fins a la vall d’Alcalà, que la separa de les bessones Talaies d’Alcalà. L’altitud és moderada —el pic Campanilles (573 m) és el punt més elevat de la serra— però el relleu és abrupte, a causa de les formacions calcàries, cretàcies i juràssiques, plegades al començament del Terciari i fracturades posteriorment per nombroses falles. Hi destaquen els impressionants penya-segats de l’extrem nord, amb el tombolo de Peníscola, de 46 m d’altitud, des del qual s’albira una panoràmica excepcional. Al costat d’aquest es desenvolupa la marjal de Peníscola, una petita formació albuferenca d’aproximadament 50 ha, aïllada de la mar per una restinga de graves i arena, a l’extrem de la qual es troba, al nord, la rambla d’Alcalà. El clima de l’àrea és mediterrani marítim, amb un màxim tardoral de pluges molt clar; a la propera població de Benicarló les precipitacions mitjanes anuals són al voltant dels 550 mm.
Les bosquines mediterrànies
Estrats de roques calcàries molt fracturades i colonitzades, allà on s’ha format prou sòl, per una incipient màquia amb abundants peus de margalló (Chamaerops humilis).
Ernest Costa
La serra d’Irta origina una costa alta amb caps i petites cales. La vegetació predominant està formada per una bosquina oberta i degradada on predominen el bruc d’hivern, la gatosa, el romer, el càdec i la savina, a més d’ullastres i garroferes.
En els penya-segats pròxims a Peníscola, a l’alçada de Torre Badum (una magnífica torre de guaita que es manté perfectament conservada) es refugien un gran nombre d’ocells, com és el cas de l’ocell de tempesta o escateret, el corb marí emplomallat i el tallarol trencamates. En aquests penya-segats, assedegats i esventats pel vent de llevant, creixen les ensopegueres Limonium girardianum i L. virgatum, i el característic fonoll marí (Críthmum maritimum). En les platges de sorra i còdols que es projecten intermitentment al llarg de quasi vint quilòmetres, apareixen interessants espècies vegetals, adaptades a la salinitat de l’ambient. És el cas, per exemple, de la barrella punxosa (Salsola kali), del rave de mar (Cakile maritima) o del passaeamins marí (Polygonum maritimum). Encara que possiblement l’element més espectacular d’aquestes platges el constitueixen les magnífiques poblacions de margallons que formen la primera barrera al mar. Aquestes petites palmeres mediterrànies assoleixen a Irta una mida magnífica, que tan sols es repeteix en algunes zones del sud del País Valencià.
D’altra banda, en la marjal de Peníscola, malgrat la forta pressió humana a què es troba sotmesa (fonamentalment a causa de la seva dessecació per a la construcció de blocs d’apartaments), continuen nidificant-hi algunes aus interessants com el cabusset, l’ànec coll-verd i la polla d’aigua. En les seves aigües encara sobreviu una de les poblacions més importants dels ciprinodòntids ibèrics, el samaruc i el fartet. Tot i això, la marjal de Peníscola és l’únic lloc del món on creix l’ensopeguera Limonum cavallinesii. En aquest indret s’ha observat també l’aclimatació del cargol aquàtic, d’origen tropical, Melanoides tuberculata, que produeix danys de consideració en l’ecosistema aquàtic a causa de la seva extremada voracitat.
Gran riquesa marina
El lliri de mar (Pancratium mantimum) és una de les plantes més belles que poden trobar-se a les platges sorrenques de la costa d’Irta.
Ramon Dolç
Són la fauna i la flora marina que es desenvolupen en la costa d’Irta les que fan d’aquest espai quelcom d’excepcional al País Valencià. La comunitat de roca mesolitoral es troba ben desenvolupada, amb la presència abundant del cirrípedes Euraphia depressa i de la pagellida Patella aspera, junt amb els rodòfits Porphyra leucosticta i Nemalion helminthoides, i la feòfita Scytosiphon lomentaria. En la roca mesolitoral inferior colonitzada per algues calcàries, es troben els rodòfits Lictophyllum i Neogoniolithon, junt amb el mol·lusc poliplacòfor Middendorfia caprearum, la pagellida Patella lusitanica, el decàpode Eriphia verrucosa i, de vegades, el tomàquet de mar (Actinia equina), mentre que en les zones de roca infralitoral batudes per les onades apareixen grans masses de la feòfita Cystoseira stricta, junt amb una criptofauna esciòfila formada fonamentalment per foraminífers, hidrozous, briozous i antozous. En les zones protegides de l’acció de les ones es desenvolupen la feòfita Padina pavonica, la cloròfita Acetabularia mediterranea, la rodòfita Liagora viscida, totes elles acompanyades per una fauna macrobèntica formada principalment pels gasteròpodes Purpura haemastoma, Cerithium rupestris, Gibbula adansoni i Ceratostoma erinaceum.
En aquest ambient són molt freqüents els peixos espàrids i làbrids; les espècies més abundants són el serrà de bou, la vaca serrana, l’oblada, el sard, l’esparrall, la morruda, la castanyoleta, el tord verd, la donzella i el fadrí. Però és en les praderies de Posidonia oceanica on s’instal·la una de les comunitats més riques dels fons marins: hi viuen la salpa, la llissa llobarrera, el llobarro, l’escórpora fosca i la majoria dels peixos esmentats anteriorment. En aquest ambient és freqüent trobar la nacra (Pinna nobilis), mol·lusc que aquí arriba a assolir dimensions espectaculars i que resulta un esplèndid indicador del bon estat de conservació d’aquests ecosistemes marins. Finalment, a partir dels 30 m de profunditat és freqüent trobar la llagosta comuna (Palinurus elephas) i en les coves i les escletxes profundes encara es refugia l’anfós o nero; no obstant això, són dues espècies en constant regressió a causa de la seva pesca il·legal amb escafandre autònom.
Estat de conservació
Al ritme amb què es construeixen les urbanitzacions a Peníscola i, sobretot, en Alcossebre, el futur d’Irta es presenta molt incert. La creació d’un port esportiu a Alcossebre representa sens dubte un nou perill per a la conservació de la riquesa biològica d’aquesta serra litoral.
D’altra banda, la concentració de les activitats pesqueres en la costa d’Irta pot conduir a la seva hiperexplotació, amb la destrucció de l’alguer de posidonia (Posidonia oceanica), protegit, això no obstant, pel Consell d’Europa per la seva extraordinària riquesa marina. A tot això cal afegir la incidència directa dels turistes sobre l’ecosistema, que petgen les estructures dunars, fan submarinisme i deixen fem en les platges, com esdevé en la magnífica platja del Pebret, possiblement una de les últimes del País Valencià lliure d’edificacions. D’altra banda, cal evitar en el futur noves dessecacions de la marjal, per tal d’evitar estralls ecològics com el de l’any 1990, que l’ajuntament de Peníscola va iniciar l’aterrament amb finalitats turístiques, destruint-hi bona part de les poblacions d’ensopegueres i samarucs. Es fa, doncs, necessària la protecció legal d’aquest paratge natural, de moment completament oblidat per l’administració, i sotmès a una creixent deterioració ecològica.
Consells per al visitant
Una bona manera d’iniciar la visita a aquesta serra és accedint a qualsevol de les dues ermites que hi ha a cada extrem d’Irta. Així, al nord, l’ermita de Sant Antoni ofereix magnífiques perspectives de Peníscola i de tota la seva costa fins a Vinaròs. Al sud, prop de la zona coneguda com el Pinar, es troba l’ermita de Sant Benet, que proporciona excel·lents vistes sobre el cap d’Irta, el Prat de Cabanes i les Talaies d’Alcalà. L’accés a la costa d’Irta es realitza des de Peníscola o Alcossebre. A Peníscola la carretera parteix del port i segueix la costa cap al sud, passant urbanitzacions i el pla dels Pitxells, fins que es transforma en un camí de terra, de vegades difícil i perillós. En canvi, des d’Alcossebre el camí sense asfaltar surt des de la urbanització Les Fonts. El nom d’aquesta urbanització fa referència als ullals d’aigua dolça que emergeixen en la platja, fins i tot alguns d’ells dins la mar, i que produeixen als banyistes una curiosa sensació als peus, un pessigolleig tibant i inesperat.