El prat de Cabanes-Torreblanca

El prat de Cabanes-Torreblanca (1.9), entre els principals espais naturals del litoral català i valencià.

El prat pantanós de Cabanes-Torreblanca (també conegut com estanys d’Albalat i Miravet) està situat al nord del País Valencià, vora la mar Mediterrània, i és sens dubte una de les majors maresmes valencianes i una de les zones humides de més importància de la Península Ibèrica. Limitat al nord per la serra d’Irta i al sud pels contraforts del desert de les Palmes, el prat descansa sobre els blocs basculats cap a la mar de la serra de les Santes i de Vilanova. Els materials predominants d’aquests blocs són roques calcàries amb intercalacions margoses, encara que a efectes geomorfològics les calcàries dolomítiques són les més importants. Malgrat el seu progressiu rebliment, el prat conserva, gràcies als ullals càrstics, una superfície humida de prop de 1000 ha, compresa entre els ventalls al·luvials del riu de les Coves i de la rambla de Xinxilla. Els barrancs intermedis afluents i una llarga intromissió humana n’han accelerat el rebliment; potser aquesta zona albuferenca connectava antigament amb l’albufera d’Orpesa, i possiblement també amb el ja desaparegut estany de Capicorb.

El paisatge predominant del prat és un llarg cordó litoral de grava i còdols, amb petits fragments arenosos, que separa del mar una ampla planura marjalenca. La seva formació és recent, i el procés de constitució de la restinga costanera es va originar durant els segles XVI i XVII, i es va tancar definitivament al final del XVIII. En un principi es va formar una ampla albufera, coneguda com l’albufera dels Ànecs, que inicià un ràpid rebliment —afavorit per la construcció de sènies per al regadiu— fins assolir les característiques que avui presenta. Antigament una gran extensió fou aprofitada per al cultiu de l’arròs, fonamentalment per part del desaparegut poble d’Albalat dels Ànecs. La facilitat amb què es corrompien les aigües i la consegüent insalubritat de l’ambient fou la causa del seu despoblament i de l’abandó dels arrossars; quedà com a record el sistema de canals i sèquies, el castell i l’església, davant de l’antiga albufera, avui un extensíssim canyissar.

El canyissar com a paisatge botànic

El prat apareix com una gran extensió de vegetació litoral on predomina el canyissar i el pasturall. Les formacions de canyissar són compostes per espècies com el canyís, la boga de fulla estreta, la jonca d’estany, a més de l’aparició escassa i aïllada del bell lliri groc (Iris pseudacorus). Altres espècies de joncs ocupen les zones més salades, com és el cas de Scirpus compactus o S. littoralis, acompanyats per plantatge crassifoli (Plantago crassifolia) i Artemisia gallica. En aquestes jonqueres halòfiles floreix al final de la primavera el bellíssim lliri gínjol (Iris xiphium). Però és en els saladars on es desenvolupen comunitats de plantes que presenten diferents estratègies per a resistir l’alta concentració salina. Destaquen les cirialeres (Salicornia ramosissima, Arthrocnemum glaucum, A. fruticosum) i Puccinellia festuciformis, aquesta última molt abundant al final de la primavera. També el gènere Limonium hi és ben representat, amb les espècies L. girardianum, L. narbonense i L. angustibracteatum.

En les zones dunars apareixen comunitats de platja, duna i rereduna (Ammophiletea), encara que poc estructurades. Tan sols s’hi troben abundosament la lleteresa de platja (Euphorbia paralias), el jull de platja (Elymus farctus), el borró (Ammophila arenaria) i el melgó marí (Medicago marina). No obstant això, a la banda sud del prat es desenvolupa una petita però interessant població d’una forma litoral de càdec (Juniperus oxycedrus subspècie macrocarpa). Mentre, en les cada cop més reduïdes zones aquàtiques, creixen llentilles d’aigua (Lemna gibba), i també alguns potamogètons (Potamogeton nodosus, P. crispus), Ruppia maritima i Ceratophyllum submersum, espècies característiques d’aigües calmes i estagnants.

L’exuberància faunística de les maresmes

Malgrat la lluita estrènua que la humanitat ha mantigut des de sempre contra les maresmes i els aiguamolls, aquests continuen essent un dels llocs mediterranis on la vida salvatge es manifesta amb major diversitat. El prat de Cabanes-Torreblanca és un bon exemple d’aquesta circumstància, i d’aquesta manera en les aigües estanyades troba refugi una important població de la tortuga d’aigua europea com també dues espècies de peixos ben característiques de les marjals valencianes: el fartet i el samaruc. També s’hi reprodueixen espècies com la rata d’aigua (Arvicola sapidus), la granota comuna, el gripau comú, el gripau pintat, la serp d’aigua o crustacis com la gambeta Paleomonetes zariquieyii. Sobre el canyís es desenvolupa el lepidòpter endèmic d’aquesta maresma Phragmatecia castaneae leonadae, a més de la papallona dels joncs (Nonagria typhae).

Entre els ocells que fan servir com a refugi el prat de Cabanes-Torreblanca destaquen els ànecs. Són abundants el morell de cap roig, el cullerot, el collverd i el xibec. També cal ressaltar, entre els ardèids, la important presència del bernat pescaire o agró blau, i de l’esplugabous. Altres espècies d’aus freqüents són el cabusset, la polla d’aigua, la fotja, el rascló, el cames-llargues, els corriols petit i camanegre, i diversos passeriformes com el repicatalons o la boscarla mostatxuda. Una de les espècies més interessants presents en el prat és la perdiu de mar o carregada; les seves poblacions en les últimes dècades han experimentat a Europa una notable regressió, per la qual cosa actualment figura en les llistes europees d’espècies amenaçades. Amb el delta de l’Ebre, el prat de Cabanes-Torreblanca se situa al capdavant dels espais natùrals dels Països Catalans on es reprodueix aquesta escassa i localitzada espècie. També l’esparver cendrós és relativament abundant en aquesta zona; no obstant això, és important ressaltar la progressiva disminució de l’arpella, que fins l’any 1985 tenia en el prat de Cabanes un important punt de nidificació dins dels Països Catalans. Les causes de la seva rarefacció cal atribuir-Íes a la contaminació, als incendis, a l’extracció de torba que afecta els nius, i a la progressiva destrucció de les marjals confrontants.