L’albufera de València

L’albufera de València (1.11), entre els principals espais naturals del litoral català i valencià.

Si hi ha un espai natural que hagi estat l’impulsor del conservacionisme al País Valencià, aquest és sens dubte l’albufera de València. Situada a 4 km d’aquesta ciutat, l’albufera representa, junt amb la devesa del Saler, un dels entorns paisatgístics de major singularitat, que recull un importantíssim nombre d’espècies vegetals i animals. La declaració de Parc Natural, l’any 1986, la va convertir en el primer territori valencià protegit legalment atenent a la seva vàlua natural. No obstant això, l’albufera i els diferents hàbitats que recull són les restes d’un ecosistema litoral que antigament estigué força més estès, com testimonien clarament les diverses marjals que encara perduren al llarg de la costa.

Geològicament, la planura de l’albufera queda envoltada per elevacions pertanyents al Sistema Ibèric i constitueix una àrea subsident, que s’ha omplert amb materials quaternaris aportats pel riu Túria. Aquest va originar una barra arenosa que, des de la seva gènesi a València, va prolongar-se fins a la serra de les Raboses, a Cullera, cosa que tingué com a conseqüència el progressiu tancament total de l’antic golf. Aquesta restinga presenta una interessant morfologia dunar, amb grans alineacions de dunes paral·leles a la costa, separades per solcs interdunars que originen depressions denominades localment «mallades». Les variacions del nivell freàtic i l’entrada d’aigua marina inunden estacionalment aquestes depressions, que són per tant ocupades per una vegetació palustre. L’alineació dunar més interior és la més antiga i es troba fixada per una vegetació exuberant, florísticament molt interessant.

El llac de l’albufera té una extensió de 2837 ha (de les quals 350 corresponen a les ribes i als illots amb vegetació anomenats «mates») i té una profunditat mitjana entre 0,5 m i 2 m. Es calcula, pel testimoni del romà Faust Avié, que antigament s’estenia des del Túria fins al Xúquer, i ocupava una extensió de 30 000 ha. Les aigües són dolces, però amb un pH alt (entre 9 i 10), i procedeixen de les aportacions del barranc de Xiva i de les aigües sobrants de les hortes, arrossars, sèquies, com també dels ullals que afloren en algunes zones del llac. L’albufera es comunica amb la mar per les goles del Perelló, Perellonet i Pujol (les dues últimes artificials i realitzades durant aquest segle), que regulen mitjançant comportes el flux d’aigua, segons les necessitats del cultiu de l’arròs. Aquest cultiu, que es practica sobre una extensió aproximada de 18 000 ha, confereix al Parc de l’Albufera una clara situació estacional, on s’alternen períodes d’inundació, mentre creixen les mates d’arròs, amb altres d’assecament, que corresponen a la recol·lecció i trilla del gra.

A la part meridional del parc també es troba una petita llacuna, la bassa de Sant Llorenç, situada entre la serra de les Raboses i el Mont del Cabeçol. Finalment, cal destacar la Muntanyeta dels Sants, un petit aflorament de dolomies cretàcies, situat al terme de Sueca, i que constitueix l’única cota important de l’arrossar. S’hi erigeix l’ermita dels Sants de Pedra, des de la qual s’observa una magnífica panoràmica dels camps d’arròs i de la marjal.

El clima d’aquesta regió és mediterrani marítim, amb un hivern molt suau i un llarg període estival sec, seguit d’un màxim de precipitacions de la tardor molt marcat.

Entre canyes i fang

Des del punt de vista botànic, s’hi poden diferenciar tres grups de vegetació clarament separats, segons si aquesta es desenvolupa en zones dunars, halòfiles o aquàtiques. La vegetació dunícola colonitza les zones arenoses de la devesa del Saler. En l’àrea més pròxima al mar, en les dunes embrionàries, creixen espècies pioneres com el jull de platja (Elymus farctus) i la campaneta de mar (Calystegia soldanella). Més endins, sobre les dunes mòbils, s’instal·la una vegetació molt densa i vistent, formada per espècies com el borró (Ammophila arenaria) i la bellíssima safanòria de mar (Echinophora spinosa). També són freqüents altres elements psammòfils com el melgó marí (Medicago marina), Lotus creticus, la lleteresa de platja (Euphorbia paralias), la campaneta de mar, la perlina blanca (Otanthus maritimus) o el magnífic lliri de mar (Pancratium maritimum). Darrere de la primera línia dunar, apareixen les dunes semifixes, on es desenvolupen un alt nombre de camèfits, que proporcionen un major aportament de matèria orgànica al sòl i que, amb l’arrelam, augmenten l’estabilitat del substrat. És típica d’aquesta zona la crucianel·la marina (Crucianella maritima), amb altres plantes característiques com la sempreviva borda (Helichrysum stoechas), una subspècie de l’ungla de gat (Ononis natrix ramosissima), Teucrium belion i Malcolmia littorea. En la zona de dunes fixes apareixen, en el seu estat menys madur, brolles amb estepa d’arenal (Halimium halimifolium) i posteriorment formacions arbustives formades per l’aladern, el llentiscle, el margalló, el lligabosc, l’arítjol, l’esparreguera boscana, etc. Cal destacar la important presència, en les zones més desprotegides i ventoses, del càdec de fruit gros (Juniperus oxycedrus macrocarpa), subspècie endèmica de la màquia litoral de la Mediterrània occidental. A mesura que progressa el bosc en la successió ecològica, hi apareixen formacions vegetals dominades pel pi blanc, el pi pinyer i el pinastre, i per altres plantes llenyoses com el coscoll, l’aladern de fulla estreta, l’arçot o la murta.

La vegetació halòfila s’instal·la sobre sòls humits o periòdicament inundats i que posseeixen una alta concentració salina. Els saladars són colonitzats per plantes crasses que acumulen gran quantitat d’aigua dins dels teixits, per tal de poder mantenir una pressió osmòtica adequada. És el cas, per exemple, de les salicòrnies o cirialeres (Salicornia ramosissima i Arthrocnemum fruticosum) que colonitzen els clars humits i salins de la devesa del Saler, acompanyades per altres plantes com el salat herbaci (Suaeda maritima), Atriplex prostrata i algunes espècies d’ensopegueres (Limonium). També apareixen, quan la salinitat minva, praderies de jonc marí (Juncus maritimus) i agut (J. acutus), amb Carex extensa i Agropyron elongatus.

Finalment, la vegetació hidròfila es troba al Parc Natural de l’Albufera amplament representada. En les sèquies i arrossars caracteritzats per l’alta eutrofització es desenvolupen poblacions flotants de llentilles d’aigua (Lemna gibba i L. minor). En canvi, en les aigües més netes s’instal·len interessants hepàtiques flotants (Ricciocarpus natans i Riccia fluitans), i comunitats formades per Myriophyllum verlicillatum, Ceratophyllum demersum, Potamogeton crispus i Nymphaea alba; no obstant això, totes aquestes espècies aquàtiques es troben en constant regressió a causa del progressiu deteriorament de les aigües. La vegetació palustre està constituïda fonamentalment per grans helòfits, amb la boga, el canyís i la jonca d’estany com a espècies més característiques. El canyís i la boga originen les esmentades «mates» de l’albufera: una sèrie d’illots utilitzats per un alt nombre d’aus per a nidificar-hi. Les mates més importants són la mata del Fang, la Maseguerota, la mata de la Barra, la mata de l’Antina, la mata de Sant Roc i la mata del Rei. En elles crejxen algunes plantes d’indubtable interès florístic com la xisca borda (Cladium mariscus), el lligabosc valencià (Lonicera biflora), Thalictrum morisonii i Kosteletzkya pentacarpos.

Una fauna extraordinàriament variada

La riquesa faunística del Parc Natural de l’Albufera és veritablement enorme. Malgrat Falta contaminació de les aigües encara hi resideix una important comunitat piscícola; les espècies més abundants són les llisses i les carpes, mentre que les poblacions d’espècies més exigents amb la qualitat de l’aigua han anat progressivament minvant, com ara l’anguila i el llobarro. El mateix ha passat amb el samaruc i el fartet, ambdós de gran interès ecològic i biogeogràfic (el primer és endèmic de les marjals dels Països Catalans), que a poc a poc queden reduïts als pocs ullals encara nets del llac. A aquesta depauperació piscícola ha contribuït també molt directament la introducció d’espècies al·lòctones, com la perca americana i la gambúsia, que afecten els estats embrionaris dels altres peixos albuferencs.

En els arenals de la franja litoral es desenvolupen amples poblacions de lacèrtids, de les quals destaquen les sargantanes cuallarga, cua-roja i cendrosa. L’abundància de colúbrids també és molt important als diferents ambients del parc; la colobra de collar i les serps d’aigua, verda i de ferradura hi són les espècies més freqüents. Quant als mamífers, aquests han experimentat una forta regressió al llarg de la història, i espècies com la llúdria, el gat mesquer o la llebre han desaparegut a causa de la forta pressió humana. La rata d’aigua (Arvicola sapidus) és l’espècie més interessant d’aquest grup, malgrat que cada cop les seves poblacions són més escasses en ser desplaçades per la voraç i omnívora rata comuna (Rattus norvegicus).

Però, sens dubte, és la població ornitològica el valor faunístic més espectacular de l’albufera. Es calcula que al voltant de 250 espècies hi troben refugi i que prop de 90 es reprodueixen amb èxit en el llac. El grup de les anàtides és el més important durant l’hivern, amb concentracions que oscil·len entre els 40 000 i 60 000 exemplars. Entre les espècies més interessants destaquen el xibec o sivert i l’ànec cullerot o bragat, que troba en les aigües de l’albufera el seu principal refugi hivernal d’Europa occidental. Altres anàtides comunes són el coll-verd, el xarxet, el cuallarg o cua de jonc, el griset o ascle i el morell de cap-roig o boix. En canvi, durant l’estiu els ardèids són els més abundants, amb colònies molt importants de bernat pescaire, que sovint superen els 1000 exemplars anuals, i d’agró roig. Altres espècies d’aquesta família són l’esplugabous i els martinets blanc, ros i de nit; aquesta última espècie, una de les més interessants del parc, hi ha anat augmentant fins a assolir, l’any 1990, les 150 parelles reproductores. Les limícoles també hi són freqüents, sobretot durant l’hivern. Com a espècies més abundants destaquen la fredeluga i el becadell; hi ha anys en què se superen els 2000 individus. Però també cal assenyalar la presència del cames-llargues, del corriol camanegre i de la perdiu de mar, aquesta última espècie amb una molt reduïda població nidificant. Finalment, entre els làrids, la gavina vulgar és la més freqüent, encara que també s’hi troba, més escassament, el gavià argentat i el gavià fosc.

Malgrat l’espectacularitat d’aquest magnífic conjunt faunístic de vertebrats, la fauna d’invertebrats de l’albufera és també de primera magnitud. En les seves aigües encara sobreviu l’interessantíssim crustaci endèmic Dugastella valentina, com també el més estès Palaemonetes zariquieyi i el petxinot Unio turtoni valentinus. En les mates de boga es reprodueix, alguns anys amb fecunditat prodigiosa, l’escàs lepidòpter limàntrid Laelia coenosa, conegut tan sols en algunes localitats ibèriques. Però és en la devesa del Saler on s’han capturat algunes espècies úniques, com és el cas del lepidòpter geomètrid recentment descobert Idaea saleri, o del magnífic zigènid Zygaena occitanica halophila, endèmic de les zones litorals valencianes.