Penya-segats i antiga torre de guaita —la torre d’Ambolo— a la costa de la Marina Alta, en una visió des de l’illa del Descobridor.
Ramon Dolç
El litoral de la Marina Alta (1.14), entre els principals espais naturals del litoral català i valencià.
La costa compresa entre el cap Martí i la punta de Moraira (o Almoraira), a la comarca de la Marina Alta, és la més abrupta del litoral valencià. Les estribacions nord-orientals de les serralades bètiques en terres valencianes són les responsables de la complexitat i agressivitat d’aquestes costes que es precipiten literalment al mar, tot donant lloc a paratges d’una majestuosa bellesa. Aquestes alineacions muntanyenques, amb la clàssica orientació bètica de sud-oest a nord-est, estan formades predominantment per materials càlcics cretacis (calcàries, dolomies i margues), en general molt afectats per la complexa tectònica que caracteritza aquest sector.
El punt culminant de la zona, el puig Llorençà, assoleix els 445 m d’altitud; situat a molt poca distància del mar, els seus vessants descendeixen cap a ell amb pendents relativament suaus fins que, sobtadament, apareixen els penya-segats (les «morres»), tret distintiu i característic d’aquest tram litoral que, esquitxat aquí i allà de petites platges d’arena o còdols, illots i caletes, es prolonga, pel sud, fins a la punta de Moraira. La badia de Xàbia, al sud dels espadats del cap de Sant Antoni, representa un breu parèntesi, en què reapareix puntualment el litoral sorrenc i els ambients marjalencs (avui gairebé incognoscibles), associats als pòsits del riu de Xaló o Gorgos. A la rodalia del cap Martí o Prim la costa torna a fer-se brava, però els espadats, de materials margosos, són de perfil relativament suau. Al sud del cap Negret, les margues són substituïdes per materials més durs, i els perfils de la costa guanyen verticalitat i espectacularitat. El cap de la Nau és una de les fites paisatgístiques d’aquesta part del litoral, des d’on pot contemplar-se una panoràmica magnífica. Està constituït per una plataforma molt carstificada, esquitxada de dolines; els seus espadats, gairebé verticals, arriben fins als 120 m de caiguda. Immediatament al sud, al peu dels espadats de la Torre de l’Ambolo, l’illot del Descobridor o del Conqueridor tanca la petita badia que serveix d’avantsala a la caleta de la Granadella.
La cala de la Granadella és potser, junt amb la del Portitxol, un dels racons més encisadors que ens ofereix aquesta zona, malgrat que l’acció humana es fa notar en excés en el seu entorn. La caleta culmina un barranc que, amb forts pendents, descendeix enmig d’un paisatge de pinedes i garrigues fins a la mar mateixa. A partir del Morro del Castell (que tanca la Granadella pel sud) la costa espadada alterna els petits sortints (les «morres») amb caletes que habitualment se situen a la fi dels barrancs que descendeixen fins a la mar des del puig Llorençà. Les cales dels Testos, de l’Aldera o dels Pins s’intercalen amb les Morres de la Branca, de Roabit, o del Tamarit, en un paisatge corprenedor dominat per penya-segats de més de 100 m de caiguda. La punta de Moraira, una estreta península que s’endinsa en la mar gairebé un quilòmetre, tanca la rada de Moraira, i representa l’extrem meridional del tram descrit.
Una flora excepcional
El litoral de la Marina inclou els sectors més abruptes de tota la costa valenciana.
Josep R. Nebot
Com en tots els ambients costaners, la vegetació de la zona es caracteritza per l’equilibri entre les formacions de caire continental i d’altres més ben adaptades a les dures condicions imposades per la proximitat de la mar. A les zones més allunyades de la influència marina, brolles i màquies dominen el paisatge, en alguns punts (com al sector del cap de la Nau i la Granadella) acompanyades per una densa pineda de pi blanc. Les màquies són formacions denses on apareixen espècies com ara el llentiscle, el garric, el margalló o l’arraià; a les brolles són dominants el bruc d’hivern, la garlanda (Lavandula dentata), el romaní, la gatosa i l’estepa negra; localment, però, hom hi pot trobar espècies de gran interès, com Helianthemum caput-felis, Coridothymus capitatus, Asperula paui o la frígola borda (Micromeria inodora).
Als penya-segats, però fora encara de l’efecte directe de l’hàlit marí, apareix una comunitat rupícola molt típica, l’Hippocrepido-Scabiosetum saxatilis. En canvi, a les zones més influenciades per la mar, s’hi fan les característiques comunitats halòfiles amb fonoll marí (Crithmum maritimwn), força esteses per tot el litoral rocós dels Països Catalans. En aquestes formacions apareix el Limonium rigualii, ensopeguera endèmica limitada a les costes rocalloses baixes de Dénia i Xàbia.
La flora de la zona conté una importantíssima participació d’endemismes, potser la major de tot el País Valencià. A més de la violeta roquera (Hippocrepis valentina) i de Scabiosa saxatilis subspècie saxatilis, apareixen en aquestes costes espècies tan interessants com ara Convolvulus valentinus, Centaurea rouyi o Teucrium buxifolium subspècie hifacense. Cal destacar particularment, com un dels aspectes més cridaners de la flora d’aquest sector costaner, la notòria relació que manté amb la flora baleàrica, posada de manifest per la presència d’endemismes com Silene hifacensis, Carduncellus dianius, Diplotaxis catholica subspècie ibicensis o Succowia balearica, que també apareixen en les Pitiüses, o de Genista lucida, que a més d’aquí és a Mallorca. L’evident relació entre les flores diànica i baleàrica es reforça amb l’existència de notables exemples de vicariància, com ara els representats per Hippocrepis valentina i H. balearica, o per Scabiosa saxatilis subspècie saxatilis (endemisme diànic) i Scabiosa cretica subspècie cretica (mediterrània central i balear). En conjunt, una proporció de flora endèmica notable que deixa ben palesa la importància florística i biogenètica d’aquest indret.
Aus marines i comunitats submarines de roques i coves
Pel que fa a la avifauna, la comunitat més interessant (a banda de les espècies corrents en màquies i brolles) és la que correspon a l’ambient dels penya-segats, especialment les aus que els aprofiten com a àrea de refugi o nidificació. Hom pot destacar la presència a la zona de l’ocell de tempesta o escateret, el corb marí emplomallat o el gavià argentat, com a espècies més notòries. Segons sembla, l’àguila pescadora havia nidificat també en els penya-segats de Benitatxell. Falcons pelegrins, falciots negres i pàl·lids, i roquerols són altres aus característiques d’aquest ambient.
La natura espadada d’aquesta costa permet la presència de les comunitats bentòniques de fons rocallosos, molt similars a les descrites en referir-nos al Montgó, i que atenyen aquí una magnífica representació malgrat la intensa pressió que pateix aquest sector. Cal destacar la comunitat d’algues esciòfiles infralitorals de zones batudes (Petroglossion) i les originals formacions de vermètids, totes dues d’un valor ecològic excepcional. Menció especial mereixen les grutes submarines, originades a partir de la intensa carstificació dels penya-segats, i especialment abundants en aquest tram. Són exemples típics les coves del Llop Marí, el Moraig, l’Arc, el Túnel del Riuet o la «Piscina de Neró», a l’illa del Portitxol. Colonitzen aquest medi comunitats animals (la manca de llum limita la presència de les algues) molt diversificades i d’un recobriment alt, que s’empobreixen progressivament en anar disminuint la llum.
Estat de conservació
L’atracció turística que aquestes costes han exercit els darrers anys ha donat lloc, com a tants altres indrets, a un autèntic desgavell urbanístic que encara avui continua exercint la seva acció. Així, la major part de la costa es troba a hores d’ara sembrada de cases i és molt difícil trobar un sol racó lliure de construccions. El darrer acte d’aquesta desafortunada obra s’ha representat al puig Llorençà, en vies d’urbanització malgrat les protestes i els pronunciaments desfavorables. També cal remarcar l’impacte negatiu d’algunes obres a la costa, com ara el recobriment amb runes dels antics penya-segats baixos del Portet de Moraira.
Tot i que de menor magnitud, l’augment d’afeccionats a la immersió esportiva representa a hores d’ara un altre problema, perquè es dóna sovint una captura excessiva d’algunes espècies (com el corall vermell, el nero o la nacra) per part de submarinistes poc escrupolosos, la qual cosa implica el progressiu empobriment de comunitats de gran valor com el coral·ligen. Cal per tant un control més estricte d’aquesta activitat, i una major conscienciació per part dels bussejadors.
Malgrat tot, l’interès ecològic, geològic i paisatgístic d’aquestes costes es manté, encara, en gran mesura; per això cal que s’estableixin les mesures escaients per evitar que el procés de degradació encetat arribi encara a extrems més preocupants, tot vetllant pel manteniment dels indrets d’aquesta costa menys influïts per la presència humana.
Consells per al visitant
La inaccessibilitat i l’aïllament han estat tradicionalment trets característics d’aquestes costes. Encara avui, l’accés a les caletes sols pot fer-se, en molts casos, des del mar, o bé descendint-hi per les roques mitjançant cordes i escales; aquesta via ha estat utilitzada, de manera tradicional, per arribar a les «pesqueres», minúsculs replanells i plataformes, naturals o artificials, utilitzats pels habitants d’aquestes costes per a pescar. No obstant això, el desenvolupament turístic ha trencat en part aquesta situació. Actualment, es pot accedir fàcilment amb vehicle en alguns punts de la costa: una carretera local uneix Xàbia amb el far del cap de la Nau, d’on hom pot gaudir d’una magnífica panoràmica. Les vistes de la costa se succeeixen al llarg del trajecte, esquitxat d’urbanitzacions i amb una densa xarxa de caminals oberts per al servei d’aquestes. Per la mateixa carretera es pot arribar fins a la bellíssima badia del Portitxol, presidida per l’illeta del mateix nom, i on hi ha un petita platja de còdols. Finalment, la carretera du a la cala de la Granadella, un dels indrets més bonics d’aquesta costa. Al sud, els voltants de la punta de Moraira són també d’accés relativament senzill a partir del poble de Moraira.
En qualsevol cas, és des del mar que hom pot descobrir plenament la bellesa i majestuositat d’aquesta costa, esguitada, al peu dels espadats, d’esculls, caletes i coves, i que representa un vertader paradís per al submarinista per la bellesa i riquesa excepcionals dels seus fons. La visita a peu (sempre recomanable) pot fer-se per qualsevol de les sendes que recorren el paratge, amb les precaucions necessàries per l’aspror del terreny i la presència dels penya-segats.