El penyal d’Ifac

El penyal d’Ifac (1.15), entre els principals espais naturals del litoral català i valencià.

La impressionant mola d’Ifac, al terme de Calp (Marina Alta), s’aixeca abruptament sobre un litoral de platges i penya-segats baixos, trencant amb la seva característica silueta el suau perfil costenc d’aquest tram. El notable contrast, imposat per la presència aïllada del Penyal, ha fet d’aquest indret un dels més coneguts i significatius del litoral valencià, fita indiscutible quan s’albira des de la mar i punt privilegiat d’observació des de la terra.

Amb una altura màxima de 324 m, el tascó calcari que constitueix el penyal penetra quasi un quilòmetre en la mar, amb forma allargassada i una orientació de nord-oest sud-est. Les seves parets espadades, gairebé verticals en alguns trams, s’eleven des del nivell del mar fins a la cota màxima. Només el vessant occidental, espadat també en el seu tram superior, presenta pendents més suaus en els nivells baixos, a causa dels materials margosos que posseeix.

A ambdós costats del penyal s’obren dues amples platges, la de l’Arenal, al sud, i la de la Fossa, al nord. Els cordons arenosos que constitueixen aquestes platges s’assenten sobre d’altres més antics i consolidats, confinant en conjunt una antiga albufera. Aquest mareny, del qual tan sols resta actualment una reduïda àrea marjalenca (les salines del Saladar), representa un interessant exemple de restinga doble, tot i que, en general, el sistema es troba molt malmès per la urbanització. Com s’ha dit, el promontori d’Ifac està constituït per un paquet de calcàries eocenes que se situen, en posició discordant, sobre els dipòsits margosos del Miocè; es tracta, per tant, d’un bloc al·lòcton, prolongació de la veïna serra d’Oltà, i que representa les restes d’un mantell de corriment. El penyal s’uneix al continent pel seu propi substrat margós, cobert en part pels cordons litorals al·ludits, i constitueix una estructura de pseudotòmbol.

Recer de la flora diànica

El poblament vegetal d’Ifac és, si deixem de banda l’aspecte paisatgístic, un dels trets més interessants del paratge. Malgrat la seva reduïda extensió (poc més de 45 ha si ens cenyim al penyal, una mica més si es considera l’àrea del Saladar) les diferents comunitats es mantenen en un estat de conservació acceptable. No succeeix el mateix amb l’entorn immediat del penyal, on l’ocupació humana ha alterat en gran manera les comunitats sabulícoles i halòfiles.

Les diferències de substrat determinen, pel que fa al penyal, dos tipus principals de comunitats potencials. A les margues miocenes que apareixen al peu dels vessants nord i oest predomina la típica màquia litoral (Querco-Lentiscetum), on, amb el garric i el llentiscle, apareixen el margalló, l’aladern, l’esparreguera boscana, la trompera fràgil i l’arçot, entre moltes altres espècies. A les calcàries compactes, per contra, la vegetació potencial està constituïda per la bosquina de savina i margalló (Chamaeropo humilis-Juniperetum phoeniciae). Florísticament es tracta d’una comunitat molt similar a l’anterior, tot i que hi manca el garric. Aquesta interessant comunitat, relacionada amb els savinars litorals eivissencs, es troba molt estesa per tot el penyal, i localment presenta una coberta arbòria de pi blanc quan el sòl és relativament profund. Les brolles es troben representades per la comunitat de cipell i garlanda (Erico-Lavanduletum dentatae), ja esmentada en altres espais pròxims, en la qual abunden diverses espècies de labiades, com el romer, la farigola o timonet (Thymus vulgaris), Coridothymus capitatus, Teucrium homotrichum, etc. Sobre les margues, a més de les plantes anteriors, solen ser abundants l’albada (Anthyllis cytisoides) i Astragalus hispanicus; la presència d’aquesta espècie al costat d’altres espècies d’òptim semiàrid (com Carthamus arborescens i Withania frutescens) palesen la situació del penyal, pròxima al límit entre els sectors setabenc i alacantí.

La vegetació rupícola es troba molt ben representada a les cingleres i espadats, i hi compareixen espècies de gran interès, com ara Chaenorhinum organifolium subspècie crassifolium, Teucrium buxifolium subspècie hifacense, Scabiosa saxatilis subspècie saxatilis, Asperula paui, Centaurea paui, Biscutella montana, Thymus webbianus o la subspècie borgiae de l’arçot. Sota la influència marina hi apareix la comunitat de fonoll marí i sempreviva borda (Limonietum virgatofurfuracei).

A les platges arenoses pròximes al penyal es poden trobar restes, molt alterats, de la vegetació sabulícola original, representada per espècies com ara la lleteresa de platja (Euphorbia paralias), la mansega marina (Cyperus capitatus) o Lotus creticus. A les salines del Saladar apareixen diverses comunitats halòfiles en un estat variable de conservació, com els matollars de cirialeres (Arthrocnemum fruticosum i A. glaucum) o els tamarigars. Finalment, entre les singularitats més destacables de la flora d’Ifac, cal esmentar Helianthemum caput-felis, descrita d’aquesta localitat, on semblava haver desaparegut però ha estat retrobada recentment, i la magnífica Silene hifacensis, espècie rupícola descrita per Rouy i actualment desapareguda a Ifac encara que es coneix de les Pitiüses i d’altres localitats del litoral de la Marina.

La fauna dels penya-segats

Tot i que de menor rellevància que la flora, la fauna que alberga el penyal té un interès indubtable. Entre els invertebrats, és especialment destacable la riquesa malacològica de pulmonats terrestres i insectes, i especialment de coleòpters (caràbids i cicindèlids), es troben molt ben representats, amb una elevada diversitat de grups i espècies. Pel que fa als vertebrats, les aus són el grup més important. La roca alberga diferents nidificants d’interès, com el falcó pelegrí, el gavià argentat o el falciot pàl·lid. A les bosquines apareixen també diverses espècies de passeriformes pròpies d’aquests medis oberts, com ara el tallarol capnegre. Finalment, i malgrat no niar-hi, moltes espècies marines poden ser observades des d’aquí; en són una mostra el corb marí gros, el mascarell, l’ocell de tempesta i el falcó de la reina.

Les salines del Saladar pateixen actualment una pressió molt intensa, que impedeix la presència d’una ornitofauna destacable; no obstant això, durant l’hivern s’hi apleguen moltes aus, en especial pertanyents a diverses espècies de làrids (entre ells la rara gavina corsa), i limícoles.

Els fons marins que envolten el Penyal són un altre dels valors naturals destacats d’aquest interessant indret. En aquestes costes rocalloses apareixen, ben representades i en general en bon estat de conservació, totes les comunitats que caracteritzen aquest tipus de medis.