La serra de Santa Pola, el Clot de Galvany i l’albufera d’Aigua Amarga

La serra de Santa Pola, el Clot de Galvany i l’albufera d’Aigua Amarga (1.16), entre els principals espais naturals del litoral català i valencià.

El litoral entre Alacant i Santa Pola està format per un conjunt d’unitats molt diverses des del punt de vista ambiental, com són la serra de Santa Pola, la depressió dels Bassars-Clot de Galvany, l’albufera d’Aigua Amarga i el cordó dunar que recorre tot aquest sector entre la serra dels Colmenars i el cap de Santa Pola. Aquesta diversitat d’ambients en un espai relativament reduït fa que hi hagi una gran quantitat d’interconnexions entre ells, i posa en evidència la riquesa ecològica que caracteritza les àrees de frontera.

Des del punt de vista geològic, la zona posseeix la complexitat tectònica que caracteritza les serralades bètiques. D’una banda és afectada per la fossa d’Elx i de l’altra pel braquianticlinal de la serra de Santa Pola, els anticlinals i sinclinals de l’Altet-Carabassí, i les formacions dunars costaneres. Tot plegat conforma una sèrie de petites depressions més o menys tancades i separades entre elles per llomes suaus, d’alçada modesta, que tenen el seu punt culminant en la serra de Santa Pola o serra del cap de l’Aljub (144 m).

Els materials més antics de tot aquest territori són les calcàries zoògenes que constitueixen el gran escull messinià de la serra del cap de l’Aljub. La morfologia original d’aquest escull encara es pot reconèixer en alguns punts, com a la part més oriental de la serra, que correspon al front escullós, amb el seu sistema de contraforts característic, o en alguns barrancs on l’erosió ha posat al descobert l’estructura interna. En aquests llocs, es poden distingir les diferents fàcies representatives de l’escull, caracteritzades per la gran quantitat d’organismes fòssils, entre els quals destaquen els estromatòlits i els coralls del gènere Porites. Els materials miocens estan coberts per margues i gresos calcaris discordants amb ells, que presenten abundants mol·luscs i algues del gènere Halimeda corresponents al Pliocè.

Entre la serra de l’Aljub i els anticlinals de l’Altet-Carabassí, situats més al nord, s’hi troba la depressió endorreica dels Bassars-Clot de Galvany, que és una fossa tectònica originada pel mateix procés de subsidència postpliocena que dóna lloc a la fossa d’Elx, a la qual s’obre per la part més occidental. A l’est és tancada per un estret portitxoi, de tan sols nou metres d’altitud sobre el nivell del mar, que la separa del sistema dunar del Carabassí. El fons de la conca és cobert per llims procedents del lixiviat de les serres del voltant i de tonalitats vermelloses, més o menys obscures segons la quantitat de matèria orgànica. Posseeix algunes àrees inundades permanentment i d’altres tan sols estacionalment.

Al nord de l’Altet es troba l’albufera d’Aigua Amarga. Aquesta es formà al llarg del Quaternari, com a conseqüència de la subsidència que originà la prolongació de la fossa d’Elx cap a la badia d’Alacant i el tancament de l’espai costaner per un cordó dunar. Actualment l’espai albuferenc està bastant soterrat pels sediments procedents de la serra dels Colmenars, però continua conservant àmplies àrees, de cota inferior al nivell del mar, que s’inunden estacionalment.

La part litoral de tot aquest territori és ocupada per un gran cordó dunar de quasi 10 km de llarg, que assoleix el seu desenvolupament màxim davant de les depressions de l’albufera d’Aigua Amarga, el Fondet de la Senieta i el Clot de Galvany, amb dues i tres alineacions dunars de 25-30 m d’alçada i més de 500 m d’amplada. Trobem a la vora de les dunes actuals, dunes i platges fòssils de pràcticament tot el Quaternari, amb gran quantitat d’organismes, especialment gasteròpodes del gènere Strombus.

El clima local mostra les característiques àrides de les terres valencianes més meridionals. Les precipitacions estan al voltant dels 300 mm anuals, i la temperatura mitjana anual, entorn els 18°C.

Un mosaic vegetal

La vegetació és formada per una barreja de petites unitats de vegetació climàcica i vegetació edàfica. Si a això afegim les intenses modificacions antròpiques que ha sofert el territori, el resultat és un complex mosaic vegetal; no obstant això, s’hi poden distingir diferents unitats bàsiques.

La vegetació aquàtica està representada sobretot per l’herbassar de rúpia (Ruppion maritimae), i es troba en alguns estanys d’aigües salabroses. La vegetació palustre, que ocupa sòls inundats estacionalment, està formada per canyissars (Phragmition australis) i jonqueres amb plantatge crassifoli (Schoeno-Plantaginetum crassifoliae).

La vegetació dels saladars ocupa sòls més eixuts i està representada també per diverses comunitats. El tamarigar es presenta a la vora de les llacunes i en sòls inundats temporalment, i conté diverses espècies de tamarius, sesquera (Erianthus ravennae), salsona (Inula crithmoides), jonc boval (Scirpus holoschoenus), etc. El salicornar subarbustiu (Artrocnemo-Halocnemetum strobilacei) apareix en àrees de relativa humitat edàfica però de major salinitat, i conté diferents cirialeres (Arthrocnemum fruticosum i A. glaucum), Halocnemum strobilaceum, Limonium cymuliferum, etc. Els salicornars herbacis (Suaedo-Salicornietum europeae), amb cirialera herbàcia (Salicornia europaea) i salat herbaci (Suaeda maritima), es presenten a llocs de salinitat encara més elevada. Sobre sòls guixencs es desenvolupa una comunitat d’ensopegueres (Senecio-Limonietum furfuracei), amb Limonium furfuraceum, L. ovalifolium, Senecio auricula, Asteriscus maritimus, etc.

La vegetació psammòfila, molt degradada per la intensa pressió humana que suporta, ocupa els cordons dunars, i està representada per la comunitat de jull de platja (Agropyretum mediterraneum) i la comunitat de borró (Ammophiletum arundinaceae), on es troben el melgó marí (Medicago marina), el panical marí (Eryngium maritimum), la lleteresa marina (Euphorbia paralias), el lliri de mar (Pancratium maritimum) i el rave de mar (Cakile maritima). A les fondalades que queden entre les dunes, és freqüent trobar-hi taques de jonquera amb sesquera (Eriantho-Holoschoenetum australis). Al costat de la sesquera , gramínia que sobrepassa els 2,5 m d’alçada, apareixen d’altres plantes com el jonc boval i el plantatge crassifoli (Plantago crassifolia).

D’altra banda, els vessants de les serres són el domini de l’espinar d’arçot i margalló (Chamaeropo-Rhamnetum lycioidis), també denominat espinar alacantí. Aquesta comunitat està força degradada i en la major part del territori és substituïda per la timoneda d’esparbonella blanca (Stipo-Sideritetum leucanthae). No obstant això, a les barrancades més humides de la serra de l’Aljub hi ha algunes taques de màquia de garric i margalló (Querco-Lentiscetum). Cal assenyalar també que, en extenses àrees, les formacions anteriors han estat arrasades per introduir-hi repoblacions de pi blanc.

Una fauna acorralada

La fauna es troba en clar retrocés donada l’antropització creixent del territori i la desaparició dels llocs adients per a la nutrició, reproducció, etc. No obstant això, encara existeix una zoocenosi molt important des dels punts de vista científic i ecològic, sobretot a les dunes i marjals. Entre els invertebrats destaca l’entomofauna psammòfila, amb espècies interessants com els tenebriònids Tentyria elongata, i Pimelia modesta; els mírids, Roudairea launaea i Laurinia elongata, endèmics del sud del País Valencià; i el ligèid Stenophthalmicus fajoumensis, típic del nord d’Àfrica, però quatre vegades esmentat a Europa justament en aquest indret.

L’herpetofauna està representada per diferents gripaus (tòtil, gripauet, gripau comú, gripau corredor) i per rèptils com la colobreta cega, el llangardaix comú, les sargantanes cua-roja, cuallarga i cendrosa, la serp d’aigua i les serps verda i blanca. Entre els peixos s’ha de destacar la presència del fartet, la gambúsia, el joell o moixó i la llissa galtaroja.

Les aus hi són el grup més ben representat, amb un centenar i mig d’espècies censades a la zona, la major part de les quals lligades a zones humides. D’entre totes les citacions, destaca per la seva importància l’observació d’una femella de morell xocolater (o roget) amb vuit pollets durant la primavera de 1990, perquè és l’única localitat de nidificació coneguda durant aquest any, tant als Països Catalans com a la Península Ibèrica. També cal remarcar com a fet important la nidificació d’una parella xarxet marbrenc o rosseta, l’any 1991. El nombre d’espècies nidificants és, però, molt més ampli, amb força espècies d’interès. Poden esmentar-se, per exemple, el cabusset, el xibec, el rascló, el bec d’alena, el corriol camanegre, el xatrac menut i el fumarell carablanc, així com el falcillot pàl·lid, el gaig blau i el cuaenlairat entre les aus no aquàtiques.

D’altra banda, la majoria dels grups de mamífers hi estan representats. Així poden trobar-se insectívors com la musaranya comuna (Crocidura russula), la musaranya nana (Suncas etruscus) i l’eriçó europeu; quiròpters com la rata-pinyada pipistrel·la (Pipistrellus pipistrellus) i el rat-penat de musell llarg (Myotis myotis); rosegadors com la rata negra (Rattus rattus) i el ratolí mediterrani (Mus spretus); lagomorfs com el conill i la llebre o carnívors com la rabosa, la mostela i la geneta.