Les llacunes del Baix Vinalopó

Vista aèria de les Salines de Santa Pola, amb els primers polígons ocupats per llacunes i vegetació natural.

ECSA

Les llacunes del Baix Vinalopó (1.17), entre els principals espais naturals del litoral català i valencià.

El Fondo i les salines de Santa Pola són dos espais eminentment aquàtics, que formen part d’una unitat morfostructural molt més àmplia anomenada Sinus Illicitanus pels autors clàssics, i que s’estén entre la serra de Santa Pola i el riu Segura. L’origen geològic d’aquesta unitat és una depressió tectònica que es formà després de l’orogènia alpina, i que va quedar confinada per dues falles principals d’orientació NE-SO, i altres de perpendiculars a elles. Això donà lloc a la individualització d’una sèrie de blocs i a una dinàmica, encara activa actualment, d’enfonsament diferencial d’uns blocs respecte d’altres. Aquesta es posa de manifest en l’aparició de zones més deprimides i inundades, i zones més elevades que ressalten en el relleu, com és el cas de les actuals serres de Santa Pola i el Molar. El tancament costaner d’aquest golf, mitjançant un cordó dunar, a partir del Pleistocè superior acabà conformant l’albufera d’Elx. Més recentment, ja en època històrica, degué produir-se la desconnexió dels espais que avui ocupen el Fondo i les salines, a causa del pòsit dels sediments procedents del Vinalopó i el Segura, i dels barrancs i glacis que baixen de les serres del voltant.

Un espai fortament antropitzat

Aquests espais han estat sotmesos a processos de dessecació seculars per motius sanitaris i agrícoles. Les dades més antigues sobre aquesta activitat es remunten al segle XIII, però és a partir del segle XVIII quan les dessecacions assoleixen més importància; llavors s’hi construeix una xarxa d’assarbs convenientment jerarquitzada, que condueix les aigües fins a la mar o al Segura. De mica en mica, aquesta xarxa s’ha intensificat i millora tècnicament fins als nostres dies (el mateix Vinalopó desemboca actualment en un d’aquests assarbs).

A causa de l’escassa diferència de cota entre tot aquest territori i la mar, queden algunes zones inundades permanentment o estacional. El Fondo, en la part més interior del Sinus Illicitanus (termes municipals d’Elx i Crevillent), i les salines, en la zona més costanera (actuals termes d’Elx i Santa Pola), són els dos espais aquàtics més importants actualment. Tant l’un com l’altre han vist augmentades les seves dimensions al llarg del segle XX, ja que han estat aprofitats, el primer, com a embassament regulador d’aigües de reg, i el segon com a explotació salinera. En els últims anys encara ha crescut més la superfície inundada, en establir-s’hi nous estanys per a la seva explotació cinegètica.

La major part de les aigües d’aquests paratges son exògenes, i hi arriben procedents del Segura, en el cas del Fondo, o de la mar, en el cas de les salines. Les aigües de la conca vessant del territori són drenades i canalitzades cap a la perifèria dels paratges i cap a la mar, perquè no són aprofitables a causa de la seva baixa qualitat o pel fet d’interferir l’explotació salinera.

Terra de saladars

Segons el substrat que colonitzen, poden diferenciar-se quatre grans unitats de vegetació: aquàtica, palustre, dels saladars i psammòfila.

Les formacions aquàtiques, que ocupen els estanys i canals inundats permanentment, estan representades per diverses comunitats, com la integrada per les llentilles d’aigua (Lemno-Azolletum), que viu errant en els canals i les sèquies del Fondo, on constitueix denses formacions de color verd intens. Els petits estanys d’aigües salabroses estan colonitzats per comunitats de rúpia (Ruppion maritimae), mentre que als embassaments permanents del Fondo i els assarbs que travessen les salines són freqüents les comunitats d’hidròfits arrelats al fons, dominades per Ceratophyllum demersum, Myriophyllum verticillatum i diverses espècies de Potamogeton.

La vegetació palustre ocupa els sòls inundats més o menys periòdicament, i està representada sobretot per canyissars dominats pel canyís o senill. Aquesta comunitat és el tipus de vegetació dominant en la major part del Fondo i la zona central de les salines. En aigües poc profundes, corrents i eutrofitzades, apareix la comunitat de créixens bords (Apietum nodiflori), mentre que en augmentar la salinitat es fan dominants les jonqueres halòfiles amb jonc negre i jonc marí (Spartino-Juncetum maritimi), i també les jonqueres amb plantatge crassifoli (Schoeno-Plantaginetum crassifoliae), que es troben a les zones de contacte amb els saladars.

La vegetació de saladars, que ocupa sòls més eixuts i rics de sals, és el tipus de vegetació dominant en les salines, on es distingeixen diferents comunitats. El salicornar herbaci (Arthrocnemo-Salicornietum europeae) presenta com a espècies més característiques la salicòrnia herbàcia (Salicornia europaea), el salat herbaci (Suaeda maritima) i la cirialera subarbustiva (Arthrocnemum perenne). El salicornar subarbustiu (Cistancho-Arthrocnemetum fruticosi), amb salicòrnia fruticosa (Arthrocnemum fruticosum) i Cistanche phelypaea se situa a la vora de les zones inundables. En les parts més eixutes, però amb relativa humitat edàfica, apareix una comunitat propera, el Frankeni-Arthrocnemetum macrostachyi. Cal assenyalar que diferents plantes de saladar, com Halocnemum strobilaceum, Frankenia corymbosa i Cistanche phelipaea només es presenten, als Països Catalans, en territori lucèntic.

Als indrets més secs del saladar creix la comunitat d’ensopegueres i espart bord (Limonietum caesio-delicatuli), amb la participació de Limonium caesium, endemisme murciano-almerienc. Sobre sòls argilencs, temporalment inundables, hi apareixen els herbassars halonitròfils de Frankenia pulverulenta i Parapholis incurva, mentre que als indrets més eixuts i nitrificats es desenvolupa la comunitat de l’herba gelada (Mesembryanthemum crystallinum i M. nodiflorum).

La vegetació psammòfila, que ocupa els cordons dunars, és formada per plantes com el borró (Ammophila arenaría), el jull de platja (Elymus farctus), el panical marí (Eryngium maritimum), la crucianel·la marina (Crucianella maritima) i l’ungla de gat (Ononis natrix subspècie ramosissima). Terra endins d’aquestes formacions, hi ha una pineda de pi pinyer i pi blanc, procedent d’antigues repoblacions fetes amb l’objecte de fixar les dunes. Finalment, cal fer esment de la gran quantitat de palmeres de dàtils i tamarius existents per tot el territori.

Una zoocenosi ben diversificada

La diversitat d’ambients existents, tant aquàtics (embassaments, salines, estanys d’aigües més o menys salabroses i de diverses profunditats), com terrestres —línia de platja, dunes i saladars— possibilita l’existència d’una zoocenosi molt important, especialment en tot allò que afecta l’ornitofauna, el grup millor representat i més característic d’aquests paratges.

Hi ressalten per la seva importància les colònies de nidificació d’ardèids (martinets blanc, de nit i ros, esplugabous, agró roig i bernat pescaire); limícoles com el bec d’alena, el cames-llargues i el corriol camanegre; estèrnids com el xatrac menut i el xatrac comú, que presenten en aquest indret les colònies de nidificació més importants al País Valencià; anàtides com l’ànec coll-verd, el xibec o sivert i el morell de cap roig o boix; i ràl·lids com la fotja i la polla d’aigua. Altres espècies nidificants interessants són el cabusset, el cabussó coll-negre, el xarxet marbrenc, l’ànec blanc, la perdiu de mar i el fumarell carablanc, que posseeix al Fondo la colònia de nidificació més important del País Valencià. També hi són presents multitud de passeriformes palustres, amb algunes espècies notables, com la mallerenga de bigotis i la boscarla mostatxuda.

Com a hivernants, hi destaquen les poblacions d’anàtides (xibec, morell de cap roig, xarxet marbrenc i els ànecs cullerot, blanc, cuallarg, xiulador i xarxet), com també diferents limícoles, el corb marí gros i el xatrac bec-llarg. Cal esmentar també el flamenc, espècie emblemàtica —sobretot de les Salines— que hi és present durant tot l’any: se n’ha arribat a censar vora 8000 exemplars, si bé generalment els contingents oscil·len entre 1000 i 2000 individus. Tanmateix no s’hi ha observat la seva reproducció des del 1973.

La mastofauna és constituïda per insectívors com la musaranya nana (Suncus etruscus), la musaranya comuna (Crocidura russula) i l’eriçó europeu; quiròpters com la rata-pinyada pipistrel·la comuna (Pipistrellus pipistrellus); rosegadors com el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus) i la rata d’aigua (Arvicola sapidus); i carnívors com la rabosa, la mostela i el turó.

Dins l’herpetofauna, els rèptils són el grup més ben representat; hi destaca la presència del llangardaix comú o fardatxo, les sargantanes cuallarga, cua-roja i cendrosa, la serp d’aigua i les serps blanca, verda i de cogulla.

Entre els peixos, hi destaca el fartet, la carpa (molt abundant al Fondo, ja que suporta bé les aigües eutròfiques), l’anguila i les llisses llobarrera i galta-roja. Són presents tant al Fondo com a les salines i (excepte el fartet) explotats comercialment. A les salines també es comercialitzen algunes espècies marines com el llenguado ver, el llobarro i l’orada.

Entre els crustacis, hi destaquen com a més característics l’artèmia (Artemia salina), a les salines, i la puça d’aigua Daphnia pulex i el decàpode Palaemonetes zariquieyi, al Fondo. L’entomofauna es troba especialment ben representada en els arenals costaners, amb espècies de gran valor científic com els tenebriònids Anemia submetallica (única citació europea coneguda), i Tentyria elongata i Pimelia modesta, que són endemismes ibèrics; també hi apareix el cicindèlid Megalocephala euphratica, que tan sols s’ha trobat fins ara, de tot Europa, al sud del País Valencià.