L’illa Plana

L’illa Plana (1.18), entre els principals espais naturals del litoral català i valencià.

L’illa de Tabarca o illa Plana està situada a uns 4 km a llevant del cap de Santa Pola, a l’entrada de la badia d’Alacant. Té forma allargada en direcció NO-SE, amb una longitud aproximada d’uns 1800 m i una amplària màxima de 400 m, i presenta un estrenyiment en el seu terç oest. Està voltada de tres illots anomenats la Cantera, la Galera i la Nau, situats respectivament a ponent, migdia i llevant, com també de nombrosos esculls (Negre, Roig, Cap del Moro, Sabata, Forat). Tot això fa una extensió total d’unes 43 ha, de les quals 6 estan ocupades per la vila murada de Sant Pere i Sant Pau, situada en el terç oest, a ponent des d’on se situa el petit port i l’única platja arenosa de l’illa. Com el nom popular indica, l’illa Plana no presenta relleus marcats: la cota màxima és de 15 m sobre el nivell del mar. La profunditat mitjana de les aigües al voltant de l’illa és d’uns 7 m, i augmenta cap a l’est i el sud. Administrativament pertany al municipi d’Alacant, ciutat de la qual dista uns 18 km.

L’aflorament més oriental del complex Alpujàrride

Els materials que constitueixen l’illa Plana pertanyen a les zones internes de les serralades bètiques, i presenten un context geològic molt particular pel fet de trobar-se en l’encreuament de dos accidents tectònics importants, com són l’accident de direcció N110-120E, anomenat Elx-Jumella, que emmarca l’illa pels extrems septentrional i meridional; i el de direcció N60-70E, anomenat del Baix Segura, que l’emmarca pels extrems occidental i oriental. Tot això atorga a l’illa un llindar fusiforme emergit parcialment.

Dins dels grans conjunts estratigràfics que es distingeixen en les zones internes de les serralades bètiques (Nevado-Filàbride, Malàguide i Alpujàrride), l’illa Plana representa l’extrem més oriental del complex Alpujàrride. Els materials d’aquesta unitat són els més antics de l’illa, i estan formats per dos tipus de roques diferents. Les més inferiors són un grup de roques dibàsiques compostes fonamentalment per amfíbols, piroxens i plagiòclasis, amb textura ofítica, que afloren a la superfície i constitueixen la major part dels dos terços orientals de l’illa. A aquestes ofites se superposa un grup de roques carbonatades en el qual es poden distingir dos trams: un tram inferior format per margues i dolomies margoses de colors groc i ocre, que aflora en la costa sud de l’illa; i un tram superior format per dolomies negres, que constitueixen la base dels materials neògeno-quaternaris sobre els quals s’assenta la vila murada, i que aflora al nord i sud d’aquest emplaçament, com també a l’illot de la Galera i els esculls del voltant.

Sobre els materials del complex Alpujàrride i discordants amb ells es dipositen els nivells corresponents al Miocè superior i al Quaternari. Els materials neògens formats per calcarenites bioclàstiques, conglomerats i margues afloraren a l’illot de la Cantera i la part més occidental de l’illa, i foren arrasats per obtenir materials de construcció per a les obres de fortificació del poblat. Els materials quaternaris, amb una potència total d’un metre, es diferencien en dos trams: un d’inferior, format per conglomerats, i un de superior, format per llims vermells amb fauna de gasteròpodes continentals. Aquests materials quaternaris es corresponen estratigràficament i paleontològica amb altres d’observats al cap de Santa Pola.

L’evolució tectono-sedimentària des de final del Miocè degué ocórrer de la següent manera. Durant el Miocè superior es dipositaren materials marins sobre el substrat alpujàrride prèviament erosionat i submergit. Al llarg del Pliocè l’illa degué representar un fons alt o fins i tot un relleu emergit, connectat amb el sector del cap de Santa Pola. Durant el Plistocè, com a conseqüència dels esforços tectònics regionals, s’hi produeix la subsidència de la zona de l’illa a poca profunditat, i en aquesta època s’hi dipositen els conglomerats quaternaris. A final del Plistocè hi té lloc l’emersió de tot el conjunt com a resultat d’una regressió marina, i la zona de l’illa queda unida al cap de Santa Pola, llavors els llims vermells es dipositen en ambient continental. A partir d’aquest moment, el joc de la tectònica local i dels moviments eustàtics donen lloc a la situació actual, caracteritzada per un episodi erosiu que tendeix a disminuir l’extensió de l’illa per retrocés dels penya-segats de la part oriental. Els productes d’aquesta erosió són transportats cap a l’oest, i s’acumulen en les platges de Santa Pola, que a diferència d’altres platges pròximes, tenen arenes de colors obscurs, ja que procedeixen del desmantellament de les ofites anteriorment esmentades.

Aigües netes, transparents i plenes de vida

Les comunitats biològiques més interessants de l’illa són les biocenosis bentòniques que es desenvolupen sobre els fons que l’envolten. Aquests fons són majoritàriament de naturalesa rocosa i posseeixen gran quantitat d’hàbitats segons la il·luminació, l’hidrodinamisme, la topografia, el relleu (parets, blocs, lloses, etc) i la duresa de la roca (ofites, dolomies, gresos). També hi ha fons solts o blans, i entre aquests predominen els d’arena grossa i grava fina, i queden limitats a punts molt concrets els d’arena fina o fangosa. En qualsevol cas, es tracta d’aigües transparents, amb bona il·luminació, un cert hidrodinamisme i nul·la o escassa contaminació.

A l’estatge supralitoral, o zona afectada pels esquitxos de les onades, sobre substrat dur, es desenvolupa el liquen Verrucaria symbalana i hi habiten els gasteròpodes Littorina punctata, molt abundant, i L. neritoides, i també crustacis com el cranc roquer (Pachygrapsus marmoratus) i Euprasia depressa.

L’estatge mediolitoral correspon a la zona intermareal i de trencament de les onades, i és molt reduït (tan sols 50 cm). Sobre substrat dur es diferencia un horitzó superior, que correspon a la zona batuda per les ones, i un horitzó inferior, que coincideix amb la zona de variació del nivell del mar. En el primer, hi viuen les algues Polysiphonia sertularioides i Rivularia atra, el cirrípede Chthamalus stellatus i la pagellida Patella lusitanica. En la base de l’horitzó inferior i en els sectors batuts per les ones destaca la presència d’organismes incrustants com les algues coralinàcies Neogoniolithon notarisii i diferents espècies de Lithophyllum, i el mol·lusc colonial Dendropoma petraeum.

L’estatge infralitoral arriba fins als 30 m de profunditat. Sobre substrat dur, en la franja litoral immediata a la base de l’estatge mediolitoral, hi destaquen les formacions de vermètids, amb el ja esmentat Dendropomapetreum com a espècie principal. En aquestes estructures organògenes són freqüents tant l’alga Anadyomene stellata, com el de càpode Carcinus ornatus. Sobre el mateix substrat dur, però ja en la plataforma d’abrassió, cal ressaltar els bells alguers de Padina pavonica i Jania rubens, molt desenvolupats en la zona de la Cantera, on s’enriqueixen amb Laurencia papillosa, i Hypnea cervicornis. Això no obstant, la formació més important d’aquest estatge, pel seu interès ecològic i la seva extensió, són els alguers de posidònia (Posidonia oceanica), que ocupen la major part dels fons, tant sobre substrat rocós com arenós. La seva distribució va des del nivell de la mar, fins als 30 m de profunditat, assoleix el seu màxim desenvolupament entre els 13 i els 18 m, i arriba a formar un escull barrera al nord de l’illot de la Cantera.

Entre la fauna d’aquest estatge destaca la presència dels porífers Clathrina coriacea i Ircinia fasciculata; dels anèl·lids poliquets Spirographis spallanzani, coneguts amb el nom de palmeretes, i Pomatoceros triqueter; de gasteròpodes com Patella coerulea, Thais haemastoma i Bittium reticulatum; de crustacis com la gambeta Palaemon serratus, els bernats ermitans Clibanarius erythropus i Diogenes pugilator, i el cranc Pilumnus hirtellus; de l’estrella roja o vogamarí vermell (Echinaster sepositus) i el cogombre de mar Holothuria tubulosa; i finalment de peixos com la vaca serrana, la salpa, el calacabot, el moll de roca i la bavosa de mar Blennius sphinx.

A l’estatge circalitoral, a partir dels 30 m de fondària, en superfícies horitzontals i sobre substrat dur, s’hi troba una biocenosi coral·lígena on dominen les algues Cystoseira zosteroides i diverses espècies dels gèneres Peyssonnelia, Lithophyllum i Mesophyllum. També hi sovintegen esponges com Petrosia, Agelas, Cliona i Axinella; antozous com Eunicella i Parazoanthus; serpúlids (o cucs de Closca) com Salmacina, protula i Serpula; briozous com Myriapora i Sertella; i ascidis com Halocynthia i Polycitor. Sobre substrats blans d’arenes grosses i graves fines d’origen organogen es desenvolupen les comunitats algals de Phymatholithon calcareum, Lithothamnium fruticulosum i Vidaliavolubilis, amb acompanyants faunístics com l’eriçó proprat (Spatangus purpureus) i l’estrella ataronjada (Astropecten aranciacus).

Un territori molt dur per a la vida

La coberta vegetal de la part emergida és molt minsa, atès que les precipitacions anuals estan per sota dels 300 mm, l’aridesa és molt acusada i hi ha molt pocs llocs on resguardar-se dels vents dominants.

Tan sols cal destacar-hi una comunitat força degradada d’espinar alacantí (Chamaeropo-Rhamnetum lycioidis), amb l’arç intricat i la bufera arbustiva, a la part oriental de l’illa; i la vegetació dels roquissars, que pertany a la classe Chrithmo-Limonietea i es caracteritza per la important presència del fonoll marí, diverses ensopegueres (Limonium furfuraceum, L. minutum), crucianel·la marina (Crucianella maritima) i plantatge crassifoli (Plantago crassifolia).

Entre la zoocenosi, el grup millor representat és el dels rèptils; d’aquests destaquen la bívia ibèrica i la serp verda. Les úniques aus nidificants a l’illa són l’ocell de tempesta, els falciots comú i pàl·lid, la terrerola i la cogullada vulgars, i el pardal comú o teuladí.