Les llacunes del Baix Segura

Les llacunes del Baix Segura (1.20), entre els principals espais naturals del litoral català i valencià.

Les llacunes de la Mata i Torrevella estan situades en el marge dret del Segura, als termes municipals de Torrevella, Guardamar i Los Montesinos. Formen una important zona humida, molt pròxima a la costa i estretament relacionada, des del punt de vista funcional, amb el Fondo i les salines de Santa Pola, amb les quals constitueixen el denominat «triangle palustre del sud valencià». Sobre elles s’assenta la primera indústria salinera de l’estat espanyol pel volum de la seva producció, la llacuna de la Mata hi actua com a estany escalfador, mentre que la precipitació i l’extracció de la sal s’efectua en la llacuna de Torrevella.

El paratge s’ubica dins d’una ampla depressió delimitada per relleus perifèrics que han estat sobreelevats per l’acció de la tectònica local, i que té el seu origen en els denominats grups de falles del Baix Segura, al nord, i de Sant Miquel de les Salines, al sud. La convergència de les direccions d’aquestes línies de falla i la línia de costa delimita un espai més o menys triangular, on s’han dipositat al llarg del temps els materials procedents de l’erosió de les serres que l’envolten, d’una manera més o menys continuada al llarg de tot el període neògeno-quaternari. El centre d’aquesta conca és ocupat per les grans llacunes salades de la Mata (700 ha) i Torrevella (1400 ha), separades per l’anticlinal del Chaparral, que actua de divisòria d’aigües entre les dues llacunes.

La llacuna de Torrevella posseeix la conca vessant més ampla, emmarcada al sud pels anomenats alts de Sant Miquel, d’altitud creixent d’est a oest fins a l’alt d’Hita (237 m), punt culminant de la zona. A partir d’aquest punt les elevacions perifèriques s’inflexionen cap al nord fins a la Lloma Llarga, continuant el tancament per la sèrie de pujols situats al nord de Los Montesinos i l’anticlinal del Chaparral. Aquest últim tram constitueix el límit occidental de la conca de la Mata, que queda tancada pel nord per les elevacions que s’estenen des de Los Montesinos, fins a la desembocadura del Segura. El límit oriental de les dues llacunes queda tancat per dipòsits quaternaris d’origen marí i continental, constituïts majoritàriament per dunes, actuals i fòssils, que les separen uns 1000 m de la mar.

Les dues llacunes constitueixen dues conques autònomes on drenen les rambles i barrancs dels relleus perifèrics, que es caracteritzen per tenir un caràcter espasmòdic, a causa de la irregularitat i l’alta intensitat horària de les precipitacions. Els barrancs més importants són els que provenen dels alts de Sant Miquel, que són de naturalesa margosa; això dóna lloc a un important transport de sediments, que en arribar a la llacuna de Torrevella originen formacions deltaiques que cobreixen amples zones. També hi ha una alimentació hidràulica subterrània continental, i una altra marina. D’altra banda, segons l’explotació salinera, la llacuna de la Mata està connectada amb la mar per un canal. Ambdues llacunes estan comunicades entre elles per l’anomenat canal de les Salines, que funciona segons les necessitats de la indústria salinera. El clima de la regió, càlid, amb precipitacions molt escasses i una molt forta insolació, és ben favorable a aquestes activitats industrials.

Un domini de vegetació halòfila

Aigües de la llacuna de Torrevella tenyides de vermell pels pigments de bacteris i algues, que la poblen en concentracions extraordinàries.

ECSA

Les comunitats vegetals que dominen són les corresponents a la vegetació palustre d’aigües salabroses i a la vegetació edàfica típica dels saladars. Són comunitats pobres d’espècies, integrades per plantes que posseeixen mecanismes fisiològics per eliminar l’excés de sals, i que varien segons la inundació i la concentració salina.

La vegetació palustre ocupa sòls inundats almenys periòdicament, i està formada pels canyissars i les jonqueres. Els canyissars ocupen els indrets menys salins, i són comunitats amb molt poca diversitat, que poden estar constituïdes per formacions pràcticament monospecífiques de canyís, o enriquides amb jonc marí (Juncus maritimus) en els punts de major salinitat, o amb tamarius a la vora de les llacunes, sobre sòls menys inundables.

Les jonqueres apareixen en el paratge d’una manera puntual, i estan representades per dues comunitats: la jonquera de jonc marí (Spartino-Juncetum maritimi), que és la més freqüent i ocupa les àrees de més humitat, on forma una comunitat densa, acompanyada per altres joncs (Juncus acutus, Schoenus nigricans, Scirpus holoschoenus) i pel canyís; i la jonquera amb plantatge crassifoli (Schoeno-Plantaginetum crassifoliae), que ocupa les zones de trànsit cap al saladar, on la jonca marítima (Scirpus maritimus) i el plantatge crassifoli (Plantago crassifolia) creixen amb alguns dels joncs anteriors.

La vegetació dels saladars es desenvolupa en els sòls més eixuts, i està representada pel salicornar herbaci, el salicornar subarbustiu, i la comunitat d’ensopegueres i albardí. El salicorniar herbaci (Arthrocnemo-Salicornietum europeae) ocupa zones molt salines inundades temporalment, i és una comunitat pobra d’espècies, on dominen la salicòrnia herbàcia (Salicornia europaea) i el salat herbaci (Suaeda maritima), acompanyats de la cirialera subarbustiva Arthrocnemum perenne. El salicornar subarbustiu és una formació densa de plantes llenyoses suculentes, que està representada per dues comunitats. La primera d’elles és l’associació Cistancho-Arthrocnemetum fruticosi, que es caracteritza per la dominància de la salicòrnia fruticosa (Arthrocnemum fruticosum), acompanyada de canyís, salat fruticós (Suaeda fruticosa) i Cistanche phelypaea, que és una orobancàcia paràsita de quenopodiàcies. En segon lloc es troba l’associació Frankeni-Arthrocnemetum macrostachyi, que ocupa zones més elevades que l’anterior i està dominada per la cirialera glauca (Arthrocnemum glaucum), acompanyada per Frankenia corymbosa, que és un endemisme murciano-almerienc. Finalment, la comunitat d’ensopegueres i albardí (Limonio-Lygeetum sparti) és una comunitat rica en Limonium caesium i Limonium cymuliferum.

Refugi d’aus hivernants

L’ornitocenosi és el component més important del paratge i el que li dóna renom internacional, encara que també existeixen altres grups importants des del punt de vista funcional. El nombre d’aus observades a l’àrea està al voltant d’un centenar d’espècies, i d’entre elles destaquen les aquàtiques hivernants i nidificants, que confereixen a les llacunes el seu gran interès ecològic, tant qualitatiu com quantitatiu. Algunes espècies destaquen particularment: el cabussó coll-negre, que té a la llacuna de la Mata un dels principals punts d’hivernada dels Països Catalans, amb un cens proper als 3000 individus; l’ànec blanc, que hi nidifica regularment i que en aquestes llacunes, junt al Fondo i a les salines de Santa Pola, manté el nucli reproductor més important dels Països Catalans, després del Delta de l’Ebre; i el flamenc, que és sens dubte l’au més característica del paratge, present en la llacuna de la Mata durant tot l’any (arriben a censar-se 2000 individus), i que posseeix en aquest indret un important lloc de parada en les seves migracions. També són molt notables les colònies de limícoles nidificants, com el bec d’alena, el cames-llargues o camallonga i el corriol camanegre, o dels xatracs menut i comú. D’altra banda són hivernants interessants el xibec, el morell de cap-roig o boix, i els ànecs cullerot, cuallarg, coll-verd i xiulador.

Cal destacar també la important població reproductora d’esparver cendrós, tot i que ha vist reduït el nombre de parelles reproductores de 8 a 4, a causa de la pressió antròpica; i les poblacions d’ocells insectívors que nidifiquen en els canyissars i saladars, com la cuereta groga, el trist, la boscarla de canyar, el balquer o xixarrot i el repicatalons.

La mastofauna queda circumscrita a les àrees de saladar, i està representada principalment per sorícids com la musaranya nana (Suncus etruscus) i la musaranya comuna (Crocidura russula), lagomorfs (el conill i la llebre); rosegadors com la rata comuna (Rattus norvegicus) i el ratolí mediterrani (Mus spretus); i carnívors com la rabosa i la mostela.

La ictiofauna està escassament representada a causa de l’alta salinitat i la pobresa de nutrients característiques d’aquestes aigües. Tan sols s’ha constatat la presència de mugílids dels gèneres Mugil i Liza, que habiten la llacuna de la Mata i en menor mesura la de Torrevella. De l’herpetofauna, destaquen les comunitats de lacèrtids dels saladars, on són freqüents el llangardaix comú i la sargantana cua-roja.

Entre els invertebrats, l’espècie més característica i més important des del punt de vista ecològic és l’artèmia (Artemia salina), crustaci eurihalí perfectament adaptat a aquestes llacunes (sobretot a la de la Mata), on tolera concentracions salines de 300 g/l, i constitueix un dels components principals de la xarxa tròfica.

Els aràcnids estan representats per tres gèneres: Tetragnatha, fàcilment identificable per les seves llargues mandíbules; Argiope, amb espècies de mida gran i colors vistosos que construeixen grans teranyines freqüentment creuades per bandes en ziga-zaga; i Araneus, que habiten el canyissar i el salicorniar subarbustiu, on s’alimenten de dípters i lepidòpters.

El grup més representatiu de l’entomofauna són els dípters de la família dels quironòmids, que en les seves fases larvals són aquàtics i habiten els fons de les llacunes. Allí formen grans concentracions fàcilment observables per la seva coloració rogenca, a causa d’una adaptació fisiològica consistent en la presència d’hemoglobina en la seva hemolimfa, amb la finalitat de facilitar la captació d’oxigen quan aquest escasseja en el medi. Els adults són aeris i habiten el saladar. També destaquen per la seva bellesa i abundància les libèl·lules i els cavallets del diable, espècies aquestes últimes de gran agressivitat, com ja anuncia, eloqüent, el seu nom popular.