El Parc Nacional d’Aigüestortes i estany de Sant Maurici

El Parc Nacional d’Aigüestortes i estany de Sant Maurici (1.3), entre els principals espais naturals dels Pirineus i Pre-pirineus.

Localitzat en plena zona axial dels Pirineus centrals, el Parc Nacional d’Aigüestortes i estany de Sant Maurici, és integrat per la part alta de les valls de Sant Nicolau i d’Espot, que es troben unides en les seves capçaleres pel Portarró d’Espot, collada situada a 2428 m. Hi ha un bon nombre de valls secundàries que augmenten la complexitat de l’orografia, aquestes se separen entre elles i de les conques exteriors per muntanyes amb aguts crestalls originats per l’acció erosiva de les antigues glaceres. A les 10 230 ha del parc cal afegir l’extensa Zona Perifèrica de Protecció (30 532 ha), que inclou entre altres àrees les capçaleres de les valls de Boí, Valarties, l’Aiguamòg, Ruda i de la vall Fosca, o les grans masses forestals de la Mata de València i Gerdar de Sorpe, o del bosc d’Esterri.

Els materials litològics són molt antics i compostos majoritàriament de granits, granodiorites i llicorelles. El relleu de la regió ha estat molt modificat per l’intens glacialisme quaternari, origen de gairebé un centenar d’estanys del parc, un dels elements amb més protagonisme en la configuració del paisatge. Aquests estanys blaus, combinats amb prats verds, boscos d’alta muntanya i impressionants pics rocosos, formen un tipus de paisatge grandiós i pintoresc que té un especial prestigi als països meridionals.

El clima és característicament dur, especialment a les zones més altes, i els hiverns són llargs i crus: ja a l’estany de Sant Maurici, situat a la cota dels 1900 m, les temperatures mitjanes són inferiors als 0°C durant quatre mesos de l’any. Les precipitacions són importants durant tot l’any, i les nevades també ho poden ser durant les estacions més fredes, en canvi, no es dóna cap període realment càlid.

Al cor dels Pirineus

Dins Catalunya aquesta és l’àrea que presenta la millor i més extensa mostra de paisatge vegetal d’alta muntanya dels Pirineus axials centrals. La complexa orografia i litologia, com també les diferències climàtiques existents, afavoreixen la diversitat vegetal. D’altra banda, el contrast entre la vall de Boí, de vocació atlàntica, i la d’Espot, de clima més continental, és força notable.

Una bona part de la zona altimontana de la capçalera de la Noguera de Tor i també l’obaga de l’estany de la Llebreta pertanyen al domini de les fagedes (Helleboro-Fagetum i Luzulo-Fagetum). Freqüentment el faig no ocupa tot l’estrat arbori i es barreja amb l’avet o el pi roig. A la vall de Sant Nicolau s’instal·len principalment boscos de pi roig (Hylocomio-Pinetum catalaunicae) més o menys aclarits, sovint en mosaic amb prats de plantatge mitjà (Mesobromion). L’obaga de la vall d’Espot porta extenses pinedes molsoses de pi roig que, en altitud, passen a avetoses amb godiera (Goodyero-Abietetum). Els solells, més abruptes, són ocupats per les mateixes pinedes, però més empobrides i esclarissades. Aquí prenen força importància les pastures seques del Xerobromion (Koelerio-Avenuletum, Teucrio-Avenuletum). Els matollars amb savina de muntanya, encara que molt localitzats (solana de l’Escrita), tenen un gran interès fitogeogràfic, car es tracta d’una irradiació oromediterrània. Els fons de les valls principals són propicis per als boscos caducifolis riberencs (salzedes, vernedes i freixenedes) i els prats mesòfils (Euphrasio-Plantaginetum), això no obstant, amb freqüència es troben substituïts per prats de dall (Heracleo-Trisetetum).

L’estatge subalpí és ocupat majoritàriament per pinedes i matollars acidòfils (Saxifrago-Pinetum uncinatae), freqüents sobretot en els indrets llargament innivats. A les obagues humides del subalpí inferior apareixen les avetoses amb godiera, molt extenses a la vall d’Espot. A la ribera de Sant Nicolau aquesta comunitat esdevé local, però per contra són molt abundants, des de l’estany Llong fins a Aigüestortes, les pinedes de pi negre amb un estrat arbori dominat per l’avet (Saxifrago-Pinetum uncinatae abietetosum). En els pendents més rostos i asolellats, llocs on manca el neret (Rhododendrum ferrugineum), poden aparèixer boscos molt esclarissats relacionats amb la pineda de pi negre amb ussona i ginebró (Arctostaphylo-Pinetum uncinatae). Molt més local és la pineda amb seslèria (Pulsatillo-Pinetum uncinatae), que colonitza les escasses àrees calcícoles de la vall de Boí.

En el trànsit entre l’estatge alpí i subalpí es localitzen algunes comunitats subarbustives rares als Pirineus, dominades per líquens i per espècies de formes ajagudes: es tracta de la landa d’azalea procumbent (Cetrario-Loiseleurietum pyrenaicum), pròpia dels indrets ventosos, i de la landa d’empètrum (Empetro-Vaccinietum), que requereix innivacions més llargues.

Les pastures de l’estatge alpí són força variades. Aquest fet és especialment notable a les zones calcinals, on el microrelleu determina l’aparició d’unes o altres comunitats, siguin calcícoles o calcífugues, segons la innivació i el grau de descalcificació del sòl. Sobre substrat granític, el gespet amb ranuncle pirinenc (Ranunculo-Festucetum skiae) hi domina de manera àmplia. A les clotades és substituït per altres prats més llargament innivats, com la gespa de càrex corbat i la genciana alpina (Gentiano-Caricetum curvulae) i alguna gespa de pèl caní (Trifolio-Alopecuretum gerardi), rica de regalèssia de muntanya (Trifolium alpinum). Localment, als indrets culminals, pot aparèixer la gespa de festuca supina (Hieracio-Festucetum supinae), que als Pirineus orientals és dominant. Aquest mosaic s’enriqueix, als pendents més inclinats afectats per la solifluxió, amb el gespet atlàntic (Carici-Festucetum skiae). Les àrees alpines calcinals porten, a part els prats fins ara comentats, altres comunitats neutròfiles o basòfiles com la gespa d’ussona (Festucetum gautieri), el prat d’elina (Elyno-Oxytropidetum) i l’interessant prat de festuca rogenca i trèvols (Trifolio-Festucetum nigrescentis).

Malgrat l’abundància dels afloraments rocosos, les comunitats rupícoles estan poc representades, exceptuant algunes àrees calcàries com les zones de la Pala d’Ereixe-Picardes, el Muntanyó de Llacs i els Encantats, on apareixen, entre d’altres espècies, Campanula cochlearifolia i Oxytropis lapponica, veritables rareses botàniques.

La importància paisatgística dels aiguamolls en un país tan ple d’estanys i circs glacials és força patent. Les mulleres acidòfiles (Caricetum nigrae) i els prats higròfils de pèl caní (Selino-Nardetum) d’Aigüestortes constitueixen un dels indrets més bells de la ribera de Sant Nicolau. Finalment, cal destacar la singularitat de les comunitats de congesta (Salicion herbaceae, Arabidion caeruleae) bastant difoses a les parts altes i que acullen algunes espècies molt interessants, com ara Alchemilla pentaphyllea, que hi té l’única població coneguda dels Pirineus.

Una interessant fauna aquàtica d’altitud

L’elevada altitud fa que els ambients presents al parc siguin bàsicament favorables per a la fauna d’alta muntanya, incloent-hi representants dels estatges altimontà, subalpí i alpí.

Un tipus de fauna particular és constituït pels animals que viuen a les aigües dels estanys, riques en oxigen però molt pobres de nutrients. Dins els vertebrats, només la truita comuna i alguns amfibis (tritó pirinenc, granota roja, gripau comú) poden poblar aquestes aigües. Els animals que hi dominen són, d’una banda, crustacis i rotífers planctònics, majoritàriament filtradors; i de l’altra, invertebrats bentònics (mol·luscs, larves d’insectes, cucs oligoquets) que viuen entre la vegetació submergida o enterrats al sediment. Pel que fa als invertebrats que poblen els rius, abunden diferents grups d’insectes (com efemeròpters, tricòpters, plecòpters i alguns dípters), que tenen fases larvals aquàtiques. El predador més important d’aquestes aigües torna a ser la truita comuna, però també hi són presents mamífers com l’almesquera (Galemys pyrenaicus), interessantíssim insectívor nocturn que fou descobert als Pirineus, però que s’estén també per diferents serralades del quadrant nord-occidental de la Península Ibèrica. També s’alimenten als ambients aquàtics alguns ocells, com ara la merla d’aigua i la cuereta torrentera.

Les espècies forestals característiques dels boscos subalpins o altimontans hi tenen una presència important. Cal destacar entre elles el mussol pirinenc, ja que, a més de tenirhi una població relativament important, també proporcionà aquí les primeres observacions de l’espècie a l’estat espanyol, on no havia estat localitzada fins l’any 1984. També hi són presents el gall fer, el picot negre o el raspinell pirinenc. De fet, el parc conté les úniques àrees dels Països Catalans on en principi és garantida la preservació de l’hàbitat d’aquestes espècies, o de les dels ambients alpins, com és ara el cas de la perdiu blanca.

La diversitat d’espècies d’ungulats és notable. El més característic és l’isard, que tanmateix en algunes zones ha estat afectat per la caça furtiva. També hi habita, a part l’estès porc senglar, el cabirol. Encara hi han fet presència en algun sector, bé que irregularment, el cérvol i la daina, provinents respectivament de repoblacions realitzades en regions gascones properes i en altres zones més meridionals del Pallars Sobirà. Un altre colonitzador recent és la marmota, actualment present de manera molt escampada i, tot i el seu ampli període d’hivernació, constitueix una de les espècies relativament fàcils d’observar. També ho són, dins les aus rapinyaires, el voltor comú, el trencalòs i l’àguila daurada, que han estat afavorits per la instal·lació d’un canyet a la vall de Sant Nicolau. Els rèptils del parc tenen un clar caràcter eurosiberià. Destaquen la sargantana vivípara i la possible presència de la sargantana pirinenca (Lacerta monticola bonnali).