Els bedollars, com ara aquest a prop d’Alós d’Isil, tendeixen a colonitzar molts pendents de l’Alt Àneu en haver-hi disminuït la pressió ramadera.
Jaume Orta
L’alta vall d’Àneu (1.4), entre els principals espais naturals dels Pirineus i Pre-pirineus.
La capçalera de la Noguera Pallaresa —denominada aquí alta vall d’Àneu— es troba a cavall de les comarques del Pallars Sobirà i de la Vall d’Aran. L’envolten un conjunt de crestes força retallades i elevades que donen lloc, en conjunt, a un relleu molt abrupte. Al nord, és limitada per la llarga carena estesa entre el tuc de l’Home (2713 m) i el Mont Roig (2845 m) i que separa ambdós vessants pirinencs. Per l’est, en canvi, l’alineació definida pel mateix Mont Roig i el turó de Vialada (2561 m) marca la divisòria amb la veïna vall de Cardós i forma, així mateix, la capçalera de l’Unarre, l’afluent més important pel marge esquerre. La Noguera Pallaresa neix, però, a l’aranès pla de Beret —lloc on altrament també s’origina una de les dues branques inicials de la Garona— i tot seguit descriu una mitja circumferència per tal de salvar pel nord el massís de Beret; en aquest tram la vall sol ser coneguda amb el nom de vall de Montgarri.
Durant les darreres glaciacions la vall d’Àneu acollí una de les glaceres més extenses dels Pirineus meridionals, l’extrem de la seva llengua arribava fins a la zona ocupada actualment per la població de Llavorsí. Aquesta glacera s’alimentava tant dels circs existents al massís de Beret com dels gels procedents de la conca de la Garona, els quals passaven al vessant ibèric a través del pla de Beret i del port de la Bonaigua. Al sud d’Esterri se li unia una glacera afluent que ocupava tota la vall de l’Unarre. La retirada del glaç ha deixat a la superfície les formes erosives pròpies d’aquest tipus de modelat, com poden ser les morrenes i els estanys formats a les cubetes de sobreexcavació (estanys de la capçalera de l’Unarre, estany d’Airoto, etc.).
Els materials litològics predominants són els paleozoics, representats sobretot per llicorelles cambro-ordovíciques i algunes calcàries devonianes, tots ells més o menys metamorfitzats. El massís de Beret, en canvi, és integrat en gran part per roques de tipus intrusiu, especialment granits i granodiorites. Cal destacar l’existència en el seu sector calcari d’un avenc —la cigalera de l’obaga de Baleran—, que amb els seus 320 m de fondària és el més profund dels Països Catalans.
El clima contrasta fortament amb el de la veïna Vall d’Aran, perquè les condicions de continentalitat són força més accentuades. Això no obstant, s’aprecia un cert augment de l’oceanitat a la vall de Montgarri, fruit de la penetració, a través del pla de Beret, dels vents procedents de l’Atlàntic.
Extensos prats i boscos profunds
El port d’Aulà, un dels passos tradicionals entre el Pallars Sobirà i l’Arieja.
Oriol Muntané
La riquesa de comunitats vegetals que presenta l’alta vall d’Àneu és força notable, fruit en bona part de la gran diversitat de substrats i del fort gradient altitudinal.
L’estatge montà, que seria el domini de la roureda de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis), és el més intensament humanitzat i, actualment, es presenta com un mosaic complex de prats de dall (Arrhenatherion) i conreus, als fons de vall, i pinedes de pi roig, joncedes i petits fragments de carrascars (Quercetum rotundifoliae), als pendents. Els prats de dall situats a més altitud són esplèndids, especialment quan les flors de la grandalla (Narcissus poeticus) emblanquinen tota la comunitat.
Si hom exceptua aquestes zones més baixes, els boscos encara ocupen una superfície considerable. Molts d’ells, particularment els distribuïts pels estatges altimontà i subalpí, gaudeixen d’un estat de conservació prou bo, com per exemple els localitzats a l’obaga de la vall de Montgarri. Destaquen les ufanoses avetoses amb godiera (Goodyero-Abietetum) i, més amunt, les pinedes de pi negre amb neret (Rhododendro-Pinetum uncinatae). En els indrets on el bosc ha estat aclarit, bé per tales o bé per allaus de neu, solen instal·lar-se poblacions de bedolls que poden ocupar extensions notables. Els solells, molt sovint àmpliament desforestats, són ocupats preferentment per matolls de bàlec (Senecio-Cytisetum purgantis), a les zones baixes, o de ginebró amb boixerola (Genisto-Arctostaphyletum), a les més elevades. Per norma general, alternen amb comunitats glareícoles (Senecion leucophylli i, molt puntualment, Iberidion spathulatae), herbassars de megafòrbies (Adenostylion) i pastures.
Els estanys acullen comunitats molt especials, entre les quals cal esmentar les mulleres, tan acidòfiles (Caricion nigrae) com basòfiles (Caricion davalltianae), i els petits retalls de torberes amb esfagnes.
Els prats alpins dominants són els corresponents als substrats silicis: la gespa de festuca supina (Hieracio-Festucetum supinae), el gespet (Campanulo-Festucetum skiae) i les gespes de pèl caní (Nardion). En alguns punts, com per exemple a certes zones del massís de Beret, poden aparèixer, sobre substrats carbonatats, prats neutròfils o basòfils, entre els quals cal fer ressaltar la gespa d’ussona (Festucetum gautieri) i el prat d’elina (Elyno-Oxytropietum), aquest a les carenes pedregoses. A l’estatge alpí també es fan algunes comunitats, que si bé són menys importants en el paisatge, tenen molt interès i es troben ací ben representades, com ara la vegetació característica de les congestes (Salicion herbaceae) i dels crestalls silicis (Cetrario-Loiseleurietum pyrenaicum).
Esplendor de la fauna de muntanya
Els fons de la vall de Montgarri constitueixen un paisatge molt amable i plàcid durant el bon temps, quan als prats se succeeixen les floracions de les plantes que els integren.
Juan M. Borrero
Les comunitats faunístiques d’aquestes valls formen un conjunt molt representatiu i divers de la fauna típica de la serralada pirinenca. Es beneficien de la manca d’alteracions greus dels biòtops: els rius són nets, es mantenen bons boscos, l’extensió dels ambients alpins intactes és alta, etc. A més, la manca de presència humana a la major part del territori és un fet important per a diferents espècies sensibles.
La fauna boscana es beneficia del singular estat de conservació d’algunes masses forestals altimontanes i subalpines. Són espècies representatives d’aquest ambient, entre moltes altres, el gall fer, el picot negre, l’esquirol i el cabirol. Aquesta darrera espècie, ara ben estesa, ha colonitzat les diferents valls a partir d’un nucli d’exemplars reintroduïts a la vall de l’Unarre i, ben probablement, també gràcies a animals provinents del vessant septentrional dels Pirineus. El senglar és molt abundant i la seva incansable activitat a la recerca d’aliment es manifesta en extensions increïbles de sòl remogut.
L’isard, amb una població també molt alta, és un dels principals explotadors de les pastures alpines. També ho són el talpó dels prats (Microtus arvalis) i, des de fa unes dècades, la nouvinguda marmota, que establí en aquestes valls un dels primers punts de presència al Principat. L’estatge alpí acull d’altres espècies característiques, com la perdiu blanca, les gralles de bec groc i de bec vermell, el cercavores i el grasset de muntanya. La regió és un dels pocs punts dels Pirineus catalans on cria el pardal d’ala blanca, habitant de zones rocoses alpines alternades amb prats, i molt més freqüent al sector central de la serralada. Una altra espècie, de distribució molt restringida als Països Catalans, és la rata talpera (Arvicola terrestris), en aquest cas característica més aviat dels prats de fons de vall.
Les poblacions de rapinyaires són molt interessants i diverses. Entre les nocturnes s’han detectat, a part el gamarús i el mussol pirinenc, espècies no gaire freqüents en aquesta altitud, com el duc. Entre els diürns és habitual la visió de l’àguila daurada i el trencalòs; a l’estiu també es presenta el voltor comú, provinent dels Pre-pirineus, i diferents migradors transaharians, com són l’aligot vesper i l’àguila marcenca. Pel que fa als mamífers carnívors, destaca també la presència d’algunes espècies estrictament pirinenques (ermini, marta) o rares (gat salvatge). Fins no fa gaires anys, la presència de l’ós brú en l’àrea no era pas un fet excepcional.
La fauna fluvial és indicadora del bon estat de salut dels cursos d’aigua; té remarcables representants en l’almesquera (Galemys pyrenaicus) i la llúdriga, i també en alguns ocells (merla d’aigua, cuereta torrentera, xivitona) i una interessant fauna de macroinvertebrats. D’altra banda, el poblament d’amfibis i rèptils és format per espècies de caràcter septentrional: granota roja, llangardaix verd, sargantana de paret, escurçó europeu, etc.
Estat de conservació
Aquesta regió pirinenca manté un estat de conservació inusualment bo. Una gran part del territori queda allunyat dels nuclis humans —d’altra banda escassos i de molt poca població— i de la seva influència directa; aquest aïllament de la zona ha dificultat, a més, les alteracions d’origen extern. La xarxa de pistes i vials forestals és reduïda, l’explotació hidroelèctrica ha estat poc intensa i els elements distorsionadors del paisatge són rars. L’explotació silvícola i ramadera del passat, però, fou molt intensa; prova d’això són les grans extensions de vessants, principalment solells, que es troben a penes coberts per pastures o matollars.
S’hi mantenen aprofitaments ramaders i forestals, però cada cop es tendeix més cap a l’especialització turística. L’estació d’esquí de fons de Bonabè comporta la freqüentació hivernal d’una vall que altrament restaria sense presència humana. Amb tot, el seu impacte ha estat minimitzat pel fet de no estar integrada a cap gran xarxa de pistes ni d’haver estat lligada, fins fa ben poc, a l’existència de cap construcció.
La totalitat de l’espai forma part de la Reserva Nacional de Caça de l’Alt Pallars-Aran i, a més, hi ha dues reserves naturals parcials de reduïda superfície. El singular bon estat de conservació de l’espai podria perdre’s ràpidament si es produïssin canvis gaire importants en els usos actuals del territori: extensió de la pràctica de l’esquí i aparició d’infrastructures associades, explotació forestal que afectés els boscos de major importància biològica, embassament d’estanys i la construcció de minicentrals, comunicacions amb el vessant nord dels Pirineus, etc. Cal tenir molt en compte els extraordinaris valors de l’àrea a l’hora de programar qualsevol activitat impactant.
Consells per al visitant
L’accés a l’Alt Àneu es realitza des del sud per la carretera C-147 que recorre de nord a sud la comarca del Pallars Sobirà, tot seguint el curs de la Noguera Pallaresa. D’altra banda, la carretera C-142 comunica la vall d’Aran amb Esterri d’Àneu a través del Port de la Bonaigua. Isavarre, Borén, Isil (Gil) i Alós d’Isil es comuniquen amb Esterri per una estreta carretera; a partir d’Alós, l’alta vall de la Noguera Pallaresa (o de Montgarri) és recorreguda per una pista no asfaltada, l’estat de la qual pot variar molt al llarg de l’any, i que constitueix a l’hivern una pista d’esquí de fons. Les poblacions de la vall d’Unarre tenen també carretera d’accés des d’Esterri.
Els dos itineraris bàsics d’aquest espai coincideixen amb els fons de les dues valls esmentades, de recorregut força plàcid. Les pujades a les valls secundàries poden ser, en canvi, considerablement dures. L’estany d’Airoto, el més gran de la regió, és situat en un barranc de ponent d’Isil, a 2200 m; un refugi facilita la permanència i les excursions. Al nord de Cerbi (vall de l’Unarre) dos llargs barrancs, separats per la serra de Mitjana, contenen també estanys glacials a la capçalera.
Els pobles d’aquestes valls, a causa del seu aïllament, han conservat prou bé l’arquitectura tradicional. Respecte al poblament humà, és corprenedor el cas del poble de Montgarri, avui enrunat, però que era habitat encara no fa unes poques dècades. Situat a 1600 m, vora el naixement de la Noguera Pallaresa, els seus habitants quedaven aïllats per la neu durant mig any. La població més propera era a 10 km, i les cases no tenien electricitat, aigua corrent ni carretera.
L’Alta Vall d’Àneu ofereix canviants espectacles de color al llarg de l’any. La florida primaveral dels prats dels fons de vall és un espectacle magnífic; al maig les grandalles emblanquinen les valls, més endavant d’altres plantes van esclatant en successives florides multicolors que poden prolongar-se durant mesos. La tardor és també molt bella; l’abundància de bedolls fa que molts vessants i vores de torrents prenguin vives coloracions grogues.