Un paisatge ben definitori de les Corberes, en aquest cas a la serra de Vingrau: vinyes arrenglerades a les terres més planes i fèrtils, sota aspres muntanyes calcàries d’aspecte àrid.
Michel Cambrony
El massís de les Corberes (1.13), entre els principals espais naturals dels Pirineus i Pre-pirineus.
El paisatge era obert. El bosc, rar, és limitat a alguns punts arrecerats i a les vores dels rius. A la plana herbosa pasturaven grans ramats de bisons, urs i rinoceronts; sobre els espadats calcaris i als altiplans vivien grups de muflons, isards i tars. Aquesta extraordinària fauna existia a Catalunya, i l’home de Talteüll la sovintejava quotidianament. Després transcorregueren 450 000 anys. I encara ara, l’harmonia de les línies de crestes, els meandres del Verdoble, la suavitat dels pendents de la plana, els infinits matisos ocres dels immensos penya-segats ens indiquen que el més antic dels europeus era esteta i sensible a la grandiositat.
Les Corberes catalanes són un país de contrastos. Verticals dels penya-segats dolomítics, horizontals dels rius Verdoble i Ròvol; verticals dels raigs implacables del sol estival, horitzontal de la tramuntana hivernal; verdor luxuriant del bosc de ribera i garrigues resseques de l’agost; primers poblaments humans europeus i decaïment rural actual…
Situades majoritàriament en terres occitanes, les Corberes tenen el seus relleus més meridionals dins el departament dels Pirineus orientals, englobant la comarca també occitana de la Fenolleda i, a l’est d’aquesta, les muntanyes que limiten pel nord la plana rossellonesa.
La regió és marcada per la roca calcària. Tret d’algunes àrees de margues argiloses fosques, les calcàries són presents arreu. Es pot valorar la importància del substrat en comparar els paisatges de les Corberes, calcàries, i les Alberes, silícies. El clima és gairebé idèntic a les dues regions, que són vora la mar i, entre elles, separades per quaranta quilòmetres. A les Corberes, la massa calcària és recoberta per una vegetació escassa, herbàcia o arbustiva, i la roca apareix pertot; per contra, sobre el terreny silici de les Alberes creix una vegetació densa d’arbustos o d’arbres que, fins i tot després de repetits incendis, recolonitzen ràpidament el territori calcinat.
Duresa d’un medi poc acollidor
Successió de gorgs excavats pel riu Aglí en el seu pas pel congost de Galamús.
Ernest Costa
En aquest terreny la vegetació ha de ser capaç de resistir la sequedat d’un sòl molt drenat i la calor estival, car el clima de la regió presenta a l’estiu precipitacions reduïdes i temperatures màximes elevades. La temperatura mitjana anual és de 15,3°C, la precipitació de 640 mm, i la tramontana accentua encara més el caràcter sec del país.
Els casos més extraordinaris d’adaptacions exitoses a la sequedat provenen dels elements florístics de les comunitats casmofítiques. Així, en un penya-segat vertical, estriat amb algunes esquerdes i fissures, l’escassa pluja estival a penes humiteja la paret, la resta s’escola directament cap al seu peu. Dia rere dia el sol projecta els seus raigs i escalfa la roca; dins les escletxes l’humus és gairebé inexistent. Tot i així, algunes fanerògames creixen en aquestes adverses condicions: hom hi trobarà fàcilment conillets (Antirrhinum majus), botgeta (Alyssum spinosum), Erodium foetidum subspècie crispum i savines. Les tarteres són colonitzades per un nombre més gran d’espècies, perquè les condicions de vida són aquí una mica menys dures. Hom hi troba arbustos (boix, noguerola, savina, càdec), però també plantes herbàcies, com l’almesquí (Narcissus juncifolius), Convolvulus lanuginosus, de boniques flors blanques ratllades de rosa, i el lliri de Sant Bru (Anthericum liliago), de flors blanques. Quan les pedres del terra són més petites, s’hi fan la sarriassa (Arum italicum), Tulipa celsiana i Iberis pinnata. Sobre les argiles mesclades de grava, les condicions hídriques i tèrmiques més favorables permeten la instal·lació de diferents abelleres (Ophrys sphegodes, O. fusca, O. lutea, O. scolopax), de la calabruixa (Muscari neglectum) o de Linum angustifolium, que sovint hi és comú.
Aus dels rocams i les garrigues
Exemplar mascle de merla roquera (Monticola saxatilis), bellísslm ocell prou estès a les Corberes. Hi és afavorit tant pel substrat rocós com per l’extensió de les formacions vegetals de caire obert.
Michel Cambrony
Fa una cinquantena d’anys un observador atent va detectar la cogullada fosca a les Corberes, on fins llavors havia passat desapercebuda; actualment aquesta localitat és encara la més nòrdica d’Europa per a aquesta espècie. De manera semblant, l’estornell negre —en continu procés d’expansió— ha estat observat per primera vegada al nord dels Pirineus, i ja s’ha reproduït i establert. Per contra, la merla de cua blanca probablement ha desaparegut. La regió és el domini dels tallarols mediterranis (tallarol trencamates, tallarol de garriga, tallareta cuallarga), com també del botxí i el capsigrany, 1’oriol, el cruixidell, el gratapalles i l’hortolà. Se’ls sent cantar tota la primavera; a l’estiu un amagatall prop d’alguna de les rares basses existents permet excellents observacions d’ocells assedegats que hi van a beure.
El pardal roquer nia a la regió. A l’hivern, cap al tard, petits grups d’aquests ocells van a dormir a les balmes o a l’interior de construccions en ruïnes. Els rapinyaires rupícoles troben aquí un ambient favorable; són nombrosos els possibles punts de nidificació i abundants les preses: el conill i la perdiu són, particularment, ben distribuïts. El duc sovint nia als penyals i va a alimentar-se a la plana; té una densitat prou elevada. L’àguila daurada i la molt escassa àguila cuabarrada, de necessitats comparables, es reprodueixen també a la zona. La bella gralla de bec vermell nia en petites colònies als penya-segats, també ho fa la gralla comuna, amb la qual es pot confondre a vegades.
A causa sobretot d’algunes basses i dels cursos d’aigua, les Corberes acullen una fauna herpetològica d’un gran interès. Vint-i-quatre espècies d’amfibis i rèptils hi han estat observades. Entre elles moltes són de distribució estrictament mediterrània: gripau pintat, gripau d’esperons, dragó comú i sargantana ibèrica, que fins als anys setanta no havia estat localitzada fora de la Península. Aquestes basses temporals també acullen un crustaci molt primitiu, semblant als trilobites fòssils, la tortugueta (Triops cranciformis).
L’home i la natura en els testimonis del passat
És difícil de poder esbrinar en una sola localitat l’evolució de la fauna i de la flora al llarg de centenars de milers d’anys. Aquest és el cas de la Cauna (cova) de l’Aragó, a Talteüll, gràcies a l’excepcional riquesa dels sediments i al treball dels estudiosos. Aquestes recerques, d’una precisió inaudita, aconsegueixen determinar un petit moixó o, sovint també fins a nivell específic, un gra de pollen de 25 microns de diàmetre i d’una antiguitat de 500 000 anys. Els resultats, a més, són també quantitatius. Per a una època determinada, els percentatges de pòl·lens de plantes de climes freds poden ser comparats als dels tàxons de clima temperat, i hom pot llavors deduir les grans tendències climàtiques del període i el paisatge vegetal de l’entorn de la cova. Així, se sap que fa uns 550 000 anys (100 000 abans de l’home de Talteüll), els arbres eren poc nombrosos a la regió, i que el paisatge era recobert d’una estepa de gramínies i compostes on s’alimentaven els rens (Ranfiger tarandus), els muflons (Ovis ammon antiqua) i els tars (Hemitragus bonali). El clima era, doncs, fred i sec. Uns 50 000 anys més tard, els arbres esdevingueren molt més abundants, les espècies de climes temperats o termòfils eren netament més ben representades. Talteüll era poblat de rinoceronts (Dicerorhinus mercki), de cérvols (Cervus elaphus, C. elaphoides) i encara per alguns rens. El clima era temperat i molt humit.
Noves modificacions del clima es produïren fa uns 450 000 anys, que es tornà més rigorós. És llavors quan viu l’home del qual s’ha trobat el cèlebre crani. Tots els caràcters de la caixa craniana permeten de classificar-lo entre els Homo erectus, primers habitants d’Europa i ancestres llunyans de l’home de Neandertal i de l’home modern. Aquest home ja fabricava un petit conjunt d’instruments (rascadors, burins, còdols treballats, etc). Armat d’una estaca caçava en grups animals grossos, i probablement utilitzava paranys per a capturar petits mamífers i ocells.
Estat de conservació
Malgrat el seu gran interès biològic i estètic, les Corberes catalanes no es beneficien de cap figura de protecció: l’administració ha atorgat l’estatut de Paratge Classificat (Site Classé) a menys de 100 ha! Una disposició legal (arrêté de biotope), mesura d’aplicació ràpida però molt fràgil jurídicament, protegeix actualment un penya-segat calcari cobejat per una empresa per tal d’explotar-lo com a pedrera.
Les basses són molt rares i, alhora, molt riques d’amfibis; cal vetllar perquè no en desaparegui cap. La pressió destructiva és forta sobre aquests indrets. Hi ha un viu desig dels ajuntaments de convertir-les en estanys permanents per a permetre-hi el bany i el rem. Les més apartades tenen tendència a esdevenir ràpidament llocs d’abocament d’enderrocs i deixalles.
Els penya-segats atreuen al seu voltant interessos diferenciats. Els naturalistes en coneixen la importància per als grans rapinyaires i les plantes fissurícoles. Els amants de l’escalada n’aprecien les vies difícils i espectaculars, les empreses hi veuen una massa enorme de primera matèria.
Els escaladors netegen el terreny de tota vegetació i envaeixen les parets sota la mirada inquieta dels rapinyaires. Alguns diumenges l’afluència de gent és realment impressionant. D’altra banda, els danys causats per les pedreres són ja molt visibles, i s’estenen contínuament. Les alteracions són de gran abast i definitives.
Els 450 000 anys de presència de l’home no havien pas degradat l’harmonia del paisatge. Però des de fa vint anys s’ha encetat el procés. Si hom no intenta res per a moderar la fal·lera devastadora dels explotadors de pedreres, en dues generacions es destruirà una ancestral localitat que fou refugi per a la humanitat.
Consells per al visitant
Les Corberes catalanes no són gaire allunyades de Perpinyà. S’hi accedeix, des del sud, prenent la carretera D117 fins a les Cases de Pena, després s’arriba a Talteüll per la D59. Per a visitar la part oriental, cal tornar a Ribesaltes i seguir la D12 vers Vingrau o la D5 vers Òpol. D’altra banda pot arribar-se a la Fenolleda si no es deixa la D117; un cop a Mauri és força interessant pujar llavors, mitjançant la carretera D19, fins al castell càtar de Queribús, situat als límits de l’Aude, i bon mirador sobre les Corberes i el Rosselló. Més a ponent, per sobre Sant Pau de Fenollet, s’obren les gorges de Galamús, congost espectacular excavat per l’Aglí en travessar les Corberes.
A la zona és imprescindible visitar el museu de Talteüll, centre europeu de prehistòria. Les col·leccions i la presentació dels treballs científics hi són totalment remarcables. Els objectes més representatius o espectaculars entre els 800 000 provinents de les excavacions són exposats, alguns d’ells en el seu context històric. S’hi presenten utensilis de pedra i tècniques de talla, i reconstruccions de bon gust il·lustren les escenes de la vida quotidiana de fa 450 000 anys. Nombroses restes òssies d’animals permeten valorar la diversitat de les successives faunes.
A la temporada estival, l’accés a la cova de l’Aragó és autoritzat; les recerques s’hi desenvolupen des del 1964. Tothom pot llavors constatar in situ la minuciositat del treball i la infinita paciència dels arqueòlegs.
La primavera és amb seguretat l’època de visita més fructuosa, tant per al botànic com per a l’ornitòleg. A l’estiu, quan és tot sec, és a la proximitat de les poques basses o les rieres on qui s’interessi pels ocells, els amfibis o els rèptils podrà observar curioses concentracions d’animals.