El paisatge de Picancel és bàsicament definit per un mantell forestal dominat per les pinedes de pi roig i per l’alineació d’espadats conglomeràtics que se succeeixen d’est a oest.
Oriol Alamany
La serra de Picancel i la riera de Merlès (2.14), entre els principals espais naturals dels Pirineus i Prepirineus.
Picancel és una petita serra, situada al límit entre els Prepirineus del Berguedà i l’altiplà del Lluçanès, que pertany a la Depressió Central Catalana. És un espai representatiu de la muntanya mitjana submediterrània de l’interior de Catalunya. L’acompanyen els contraforts de la serra de la Quar, que enllaça Picancel amb la conca de la riera de Merlès. El substrat geològic el formen conglomerats alternats amb gresos de composició calcària i que configuren un relleu agressiu amb valls tancades, dibuixant admirables crestes escarpades en el sector septentrional. El punt culminal és el cim de la Salga Plana (1171 m), i també hi destaca la mola rocosa de la Quar (1069 m).
Els boscos ocupen la major part del paisatge de Picancel. La serra constitueix un punt de contacte entre l’alzinar continental o carrascar (Quercetum rotundifoliae), estès a l’interior del país i la roureda de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis). El carrascar es troba als solells fins a uns 800 m d’altitud, mentre que la roureda ocupa les parts altes de la serra i els obacs. Amb tot, les pinedes de pi roig i de pinassa són la formació forestal més estesa. A les fondalades, les coníferes formen boscos mixtos amb els roures.
La fauna de Picancel és típica dels ambients forestals, sobretot de les pinedes. Hi destaca la presència d’alguns rapinyaires com l’astor i el gamarús, com també la del senglar, el gat salvatge i altres carnívors.
La riera o riu Merlès és un dels cursos fluvials de la conca del Llobregat millor conservats, i gaudeix d’una qualitat de l’aigua excel·lent. Neix als últims contraforts prepirinencs del Ripollès i recorre l’altiplà del Lluçanès, sense haver de salvar desnivells importants. Amb tot, ha excavat nombroses goles i gorgues, encaixonades entre les lloses calcàries, d’una bellesa singular.
Diferents trams dels marges de la riera estan proveïts de bosc de ribera, sobretot salzedes i algun fragment de verneda. Són interessants les comunitats d’algues calcícoles incrustades a les pedres i lloses del llit de la riera, acompanyades de nombrosos invertebrats característics de les aigües netes. El poblament de peixos és d’una riquesa excepcional, amb gran quantitat de bagres comunes i barbs cua-roig. Els pescadors hi han introduït diverses espècies de peixos, entre els quals destaca la truita comuna i l’exòtic peix sol, originari d’Amèrica. Aquesta abundància de pesca és idònia per permetre la presència de la llúdriga. A la dècada dels anys vuitanta, però, hi van desaparèixer els darrers exemplars, tot i tractar-se d’una Reserva Natural Parcial decretada expressament per protegir aquest mamífer. Avui, el turó i altres carnívors són encara habituals al Merlès.