Els dos estanys principals d’Estanya vistos des de ponent. Val la pena de remarcar l’intens ús agrícola de les terres que els envolten i l’estretor del cinyell de vegetació halofítica.
Ernest Costa
Els estanys d’Estanya (2.17), entre els principals espais naturals dels Pirineus i Prepirineus.
Els estanys d’Estanya, localitzats vora Benavarri (Baixa Ribagorça), constitueixen uns dels rars exemples de llacs de tipus càrstic dels Països Catalans. En relació amb d’altres estanys de la mateixa naturalesa, com ara Banyoles, el grau d’informació que hom disposa és malauradament força menor.
Són formats per tres unitats: dos estanys principals, anomenats Gran i de Dalt, i un de menor, l’Estanyol o Estanyerol. Tots ells tenen un perímetre més o menys circular i la profunditat màxima, que correspon als centres de les dues dolines, és de 12 i 20 m en el més gran. L’alimentació és majoritàriament subterrània i determina, en gran mesura, moltes de les seves característiques limnològiques. A causa de l’alta concentració en calci, la major part dels compostos de fòsfor es troben en estat precipitat, fet que determina l’establiment d’unes condicions d’oligotròfia i una producció primària força baixa.
El fitoplàncton és constituït sobretot per diatomees cèntriques —del gènere Cyclotella —, molt freqüents durant tot l’any. Durant el període de màxima estratificació, a l’estiu, hi creixen altres algues com Planctonema lauterborni i Oscillatoria rubescens. Els crustacis i rotífers són els grups de zooplàncton més importants, encara que siguin bastant variables temporalment. Les poblacions microbianes, poc conegudes actualment, tenen força interès: majoritàriament corresponen a bacteris anaeròbics relacionats amb el cicle del sofre.
A les vores dels estanys es forma un cinyell de canyissar, molt estret per raó de la pressió agrícola. Tots els grups de fauna vertebrada tenen elements notables, i en destaquen les espècies de caràcter més aquàtic.
L’estat de conservació dels estanys d’Estanya és bastant bo, encara que caldria que es garantís la qualitat de l’aigua, que s’evitessin contaminacions de tipus agrícola, i que es vetllés per la conservació de la vegetació palustre.