Paisatge de caire atlàntic als voltants de Vidrà: prat de dall amb freixes de fulla gran (Fraxinus excelsior) en primer terme i fagedes vestint l’obaga de Curull, al fons.
Oriol Alamany
El Vidranès (1.1), entre els principals espais naturals del sistema transversal
Amb el nom de Vidranès es poden englobar un conjunt de serres i valls, situades a l’extrem meridional dels Pre-pirineus, entre les comarques d’Osona, el Ripollès i la Garrotxa. El seu paisatge és d’una gran bellesa i molt representatiu de la Catalunya humida que forma part de la regió biogeogràfica eurosiberiana o centreuropea.
Les unitats de relleu englobades en aquest espai són la serra de Milany i de Santa Magdalena de Cambrils al nord; a l’est, i formant part del Sistema Transversal Català, els rasos de Collfred i de Pla Traver, a més del Puigsacalm i la serra de Llancers; al sud, les serres de Curull i de Bellmunt, que limiten amb la plana de Vic; finalment, a l’oest es troba la vall de Saderra i el Parc Comarcal del Castell de Montesquiu, on el relleu davalla damunt el Ter. Les altituds màximes assoleixen els 1500 m, amb el puig Obiol (1552 m), a la serra de Milany, com a punt culminal.
El nucli central d’aquestes muntanyes correspon a la conca alta del riu Ges, que configura la vall de Vidrà o Vidranès. El Ges, en lloc de seguir la vall del Bisaura, que sembla el camí més dret, s’obre pas cap a la plana de Vic pel petit congost conegut com el Forat Micó, que esberla les serres de Bellmunt i Curull ben bé com el tall d’una destral. La xarxa fluvial es completa amb el riu Fornès, tributari del Ges, i diverses rieres i torrents que vessen les seves aigües al Ter o bé al Gurn i la riera de Ridaura. Els cursos d’aigua han de salvar desnivells considerables en forma de salts d’aigua, alguns d’ells d’una espectacularitat remarcable, com el salt de Sallent, a Pla Traver.
El substrat geològic és format per gresos i altres materials calcaris que es van sedimentar quan aquestes contrades formaven part d’una gran depressió coberta per la mar de l’època eocena. L’aixecament del Pirineu va produir l’alçament d’aquestes serres. Llavors, els sediments estratificats es van plegar adoptant formes sinuoses; avui estan molt modelats per l’erosió i constitueixen els coneguts anticlinal de Bellmunt i sinclinal de Vidrà, d’un interès geològic accentuat. També cal subratllar la imponent falla de la serra de Santa Magdalena del Mont, coronada pel Puigsacalm, que cobreix un desnivell d’uns 800 metres, en forma de cingleres espectaculars, damunt la plana d’en Bas.
Els corrents d’aire humit vessen sobre aquestes serres quantitats molt generoses de pluges, que arriben als 1200 mm anuals. Aquesta elevada pluviositat i les temperatures moderadament suaus permeten el domini de la vegetació centreuropea, amb una fauna associada típica dels ambients humits.
Mantell verd centreurope
Obac de la serra de Milany, cobert per faigs (Fagus sylvatica) i amb pins roigs (Pinus sylvestris) colonitzant les clarianes. Al fons, les muntanyes pre-pirinenques del Berguedà: serra d’Ensija, Pedraforca i Cadí.
Ernest Costa
El paisatge del Vidranès captiva a primer cop d’ull pels boscos i pastures que tenyeixen el paisatge d’un verd intens durant la primavera i l’estiu, fins que, a la tardor, els arbres caducifolis viren el color amb esplèndides i variades tonalitats.
La fageda i la roureda són els boscos més representatius. Tot i això, també creix l’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum) als vessants solells de les serres de Bellmunt i Curull, en un intent agosarat de colonització de l’espai per part de la vegetació mediterrània. L’elevada insolació del terreny hi afavoreix el creixement de l’alzina i els brucs, des d’uns 600 m d’altitud, un cop superada la fredor provocada per la inversió tèrmica de la plana de Vic, que mor als peus d’aquestes serres. L’alzinar ateny els 900 m, altitud a partir de la qual les temperatures tornen a ser massa baixes. És, llavors, el domini de la roureda de roure martinenc amb boix (Buxo-Quercetum pubescentis) que abraça les solanes i les planes de la resta de serres.
Els obacs i els fondals, on la humitat és major, estan poblats per extenses fagedes, per exemple la immensa baga de Curull i el bosc de les Fages, a Bellmunt. Es distingeixen tres formes de fageda, de les quals la més abundant és la fageda amb boix (Buxo-Fagetum). El seu sotabosc és molt similar al de la roureda de roure martinenc que, en condicions òptimes, és compost per un estrat arbustiu dominat pel boix. Es pot dir que és com una roureda amb faigs en lloc de roures, senyal del caràcter meridional d’aquestes fagedes. La presència d’un sotabosc arbustiu abundant és més propi dels boscos mediterranis, com l’alzinar, o submediterranis, com la roureda de roure martinenc. En canvi, els típics boscos centreuropeus són pobres en arbustos i molt rics en delicades plantes herbàcies. Aquest és el cas de la fageda amb el·lèbor verd (Helleboro-Fagetum) i, sobretot, de la fageda amb joliu (Scillo-Fagetum), que formen petites clapes als replans i fondalades, on la major humitat del sòl no agrada al boix. A la fageda amb el·lèbor verd, el buixol (Anemone nemorosa) forma grans mates de flors blanques a principi de primavera. D’altra banda, el joliu (Scilla lilio-hyacinthus) és la planta més representativa de l’altre tipus de fageda. L’acompanyen altres herbes de fulla plana i arrels bulboses, la part vegetativa de les quals passa l’hivern sota terra. Quan a final de primavera creixen i floreixen encatifen el sòl, canviant totalment l’aspecte del sotabosc, fins llavors cobert quasi només per fullaraca.
És notable la gran varietat d’arbres caducifolis que, sense arribar a formar masses pures, acompanyen les fagedes i rouredes, molt sovint situats a les vores dels torrents i rieres. Alguns exemples són l’auró blanc, la blada, el freixe de fulla gran, l’avellaner, els telis, l’om, el cirerer, la moixera de pastor i diferents espècies de salzes.
En alguns sectors, especialment al Parc Comarcal del Castell de Montesquiu, el paisatge està dominat per la pineda de pi roig. Les pinedes ocupen antigues feixes cultivades fins a l’entrada del segle XX; el seu abandó va conduir a la regeneració natural del bosc. Els pinyons són més mòbils i amb un desenvolupament més ràpid que les llavors i els plançons d’altres arbres. Aquest fet, a més de l’interès en l’aprofitament silvícola dels pins, ha permès la colonització de l’espai per part de la pineda. El seu sotabosc, si no està estassat, és idèntic al de les rouredes i fagedes veïnes i no és estrany que el pi roig formi comunitats mixtes amb roures i faigs.
Els prats de pastura humits són l’altre element essencial del paisatge. Es troben repartits sobretot en els dominis de les fagedes i es dediquen bàsicament a la pastura de vaques. S’estenen per tota la vall de Vidrà, per exemple als rasos de Collfred i al Pla Traver. Els prats més interessants des del punt de vista botànic són les gespes d’ussona (Festuca gautieri) situades a la falda obaga del Puigsacalm, des del seu cim fins als rasos de Manter, com també dalt el castell de Milany. Allí poden trobar-se alguns exemples de plantes típiques dels prats d’alta muntanya, com el lliri de neu (Galanthus nivalis), l’Arabis alpina, la pastorella (Gentiana verna) i la mateixa ussona. En alguna raconada amb sòl amarat d’humitat es fan prats de dall que són aprofitats com a farratge. A les clarianes de les rouredes i en els terraprims solells, hi apareixen joncedes (Aphyllantion).
Cal destacar també les comunitats vegetals de roques ombrívoles, representades per plantes rupícoles com la corona de rei (Saxifraga longifolia) i l’orella d’ós (Ramonda myconi), acompanyades per altres saxífragues i diverses falgueres, com la llengua de cérvol (Phyllitis scolopendrium).
D’altra banda, és molt interessant la flora criptogàmica de la zona. Els fongs, les molses i els líquens són, en bona part, peculiars dels ambients humits centreuropeus i hi figuren representants de distribució restringida dins els Països Catalans. Hi creixen diversos bolets de qualitat gastronòmica reconeguda, com per exemple el rossinyol (Cantharellus cibarius), la llenega negra (Hygrophorus limacinus) i les trompetes (Craterellus cornucopioides). També tenen un elevat interès científic les comunitats d’algues i d’invertebrats aquàtics associats dels rius Ges i Fornès i de la riera de Vallfogona, aquesta última situada al límit nord de l’espai.
Una fauna de tendència centreuropea
Aspecte hivernal de la fageda a l’obaga del Puigsacalm.
Jaume Orla
Entre la fauna del Vidranès destaquen diverses espècies característiques de l’alta i mitjana muntanya. Per exemple, pels torrents ombrívols i d’aigua fresca viuen el tritó pirinenc i la granota roja, aquesta última també habitual a moltes basses. A les capçaleres dels rius i rieres es troba la truita comuna, encara que com a conseqüència d’introduccions efectuades pels pescadors. Últimament s’ha detectat la presència del picot negre, que hom creia limitat als espais altimontans i subalpins dels Pirineus, però que probablement també nidifica a les fagedes i pinedes de pi roig, obagues del Vidranès. També es coneixen indicis de cria del picot garser petit, molt desconegut i rar de trobar a Catalunya.
Són molt característics d’aquest espai alguns ocells centreuropeus, associats als boscos caducifolis i a les pastures humides. Per exemple, a les fagedes destaca la becada, ocell present tot l’any, però més abundant a l’hivern per l’arribaria d’exemplars europeus. L’acompanyen l’aligot vesper, la petita mallerenga d’aigua i el pinsà borroner, entre altres. A les pastures nidifiquen la piula dels arbres, la verderola i l’escorxador, que cerquen el recer de la vegetació dels marges per a ubicar els nius. Precisament, els llindars de bosc amb les pastures són un bon indret per a trobar diferents rèptils, com el llangardaix verd, la sargantana de paret, la serp d’Esculapi o la colobra llisa europea.
Durant les èpoques de migració, particularment durant el pas primaveral, molts rapinyaires ressegueixen aquestes serres. Des d’un punt elevat es poden observar grups de milans negres, àguiles marcenques, arpelles i aligots vespers.
Entre els mamífers destaca el gat salvatge —molt escàs a jutjar per les poques dades de què es disposa— i altres carnívors, com els nombrosos gat mesquer i fagina o gorjablanc. El senglar és abundant i caçat intensament cada any. També existeix algun nucli de llebres introduïdes.
D’altra banda, són interessants alguns invertebrats cavernícoles, com l’escarabat Melopodius spinicollis i una gran varietat de papallones, sobretot noctúids. També hi viuen heteròpters força rars, i el mol·lusc endèmic Chondrina altimirai.
Estat de conservació
El Vidranès ha mantingut al llarg del temps una harmonia entre el paisatge natural i l’activitat humana, i així es conserven una bona varietat de boscos i pastures d’un gran valor paisatgístic i ecològic.
Els aprofitaments forestals són importants; cal planificar-los adequadament per a evitar estassades i aclarides excessives o l’obertura de pistes forestals inadequades. La pastura de vaques dins el bosc és encara habitual. Una i altra activitat malmeten les plantes del sotabosc, causen erosió, i poden posar en perill algunes comunitats vegetals molt vulnerables, especialment la fageda amb joliu.
La freqüentació humana és important al Vidranès. Per exemple, el motorisme de muntanya és molt practicat; les motos recorren molts senders i causen així greus problemes d’erosió. També cal vigilar l’acampada lliure, encara que aquesta es troba força concentrada. En definitiva, cal parar atenció a una possible proliferació del turisme, que podria comprometre la salvaguarda del patrimoni natural d’aquestes serres i valls.
El Vidranès es pot veure afectat en un futur per la construcció de carreteres. Hi ha diversos projectes: dos d’ells parteixen de Vidrà i tracten d’unir aquesta població amb Sant Pere de Torelló via Forat Micó en un cas, i amb Olot, a partir de Sant Privat d’en Bas, en un altre. El darrer projecte, de més envergadura, és la variant de l’Eix Transversal de Catalunya que enllaçaria Vic amb Olot, a partir d’un túnel per la serra de Llancers. Aquestes obres viàries comportarien un accentuat impacte ambiental, tenint en compte el relleu accidentat i la manca de corredors naturals. L’espai ja s’ha vist alterat per l’obertura de la carretera de Sant Pere de Torelló al santuari de Bellmunt i la carretera del veïnat de la Vola al coll de Bracons, amb importants abocaments de roques muntanya avall que s’haurien pogut evitar.
Bona part del Vidranès està englobat en el Pla d’Espais d’Interès Natural. D’altra banda l’espai inclou el Parc Comarcal del Castell de Montesquiu, que antigament era una finca privada. Cal remarcar la fageda de la Grevolosa, mereixedora d’una protecció especial, atesa la seva espectacularitat com a conjunt monumental.
Consells per al visitant
El Vidranès té una gran tradició excursionista, i ofereix força varietat d’itineraris. És fàcil arribar-hi en cotxe a partir de la carretera N-152 de Barcelona a Puigcerdà, o bé des de la Plana d’en Bas. A partir de Torelló s’agafa la carretera cap a Sant Pere, des d’on s’accedeix a Bellmunt o es continua la carretera cap al veïnat de la Vola i el coll de Bracons, que uneix Osona amb la Garrotxa. A partir d’aquest recorregut s’arriba a Curull, al Puigsacalm, a Llancers i a la fageda de la Grevolosa. Des de Sant Quirze de Besora s’agafa la carretera local cap a Vidrà, des d’on es pot emprendre qualsevol recorregut per la regió: Milany, Santa Magdalena, Puigsacalm, Curull i Bellmunt.
La visita al Vidranès és recomanable durant tot l’any. La primavera i la tardor són les èpoques amb un paisatge més atractiu, però l’estiu és molt agradable, i a l’hivern les nevades, mai gaire importants, donen un toc ben especial al paisatge.
Com a introducció a la conca del Ges, és molt interessant l’itinerari de Bellmunt, on el recorregut travessa la serra des de la solana (Sant Pere de Torelló), fins a l’obaga de Vidrà. S’observen els estrats geològics plegats de l’anticlinal de Bellmunt i el sinclinal de Vidrà, i també la successió de vegetació (alzinar, roureda, fageda). L’accés de Sant Pere al cim de Bellmunt (1246 m) es pot fer en cotxe. Un altre recorregut interessant és seguir la conca del Ges al seu pas per l’engorjat de Forat Micó, fins a Vidrà o bé cap als diferents contraforts de Curull. Allí es troben importants fagedes i rouredes combinades amb pastures de petites valls tancades (Espaulella i Salgueda). És bo de pujar fins al puig de les Àligues, el cim amb la millor vista sobre la serra de Curull i la seva immensa fageda. L’accés a l’obaga de Curull es pot fer directament des de Vidrà anant cap a Sant Bartomeu. Un paisatge similar es retroba a les serres de Santa Magdalena i Milany. Des d’allí es pot accedir a Vallfogona de Ripollès, de paisatge dominat ja per les pinedes de pi roig. L’excursió al Puigsacalm, des del coll de Bracons o bé des de Pla Traver és més que recomanable. Es travessen importants extensions de fagedes i pastures humides i es culmina sobre els espectaculars espadats del vessant solell.
Finalment, cal remarcar que el Parc Comarcal del Castell de Montesquiu disposa de diverses instal·lacions d’educació ambiental i del Centre de Documentació del Castell de Montesquiu.