Perspectiva de la part més estreta de l’estany de Banyoles, que uneix les seves dues meitats. Al sud-oest, dominant les muntanyes properes a l’estany, la serra de Rocacorba.
Ernest Costa
L’estany de Banyoles (1.4), entre els principals espais naturals del sistema transversal.
A la comarca del Pla de l’Estany, al sud dels Pre-pirineus orientals, es localitzen dos conjunts d’estanys corresponents als embuts d’aflorament d’un sistema hidrològic de tipus càrstic. El més important es troba molt a prop de Banyoles i està integrat per un gran estany, el de Banyoles, i una desena de petits estanyols i brolladors intermitents: els de la Cendra, Nou, de Can Sisó (o Vermell), del Vilar, etc. Més a l’oest, vora Sant Miquel de Campmajor, se situa l’altre conjunt, en aquest cas format per uns setze estanyols.
Tots ells tenen una alimentació majoritària d’aigua subterrània, encara que alguns tenen entrades i sortides d’origen artificial. L’aqüífer d’aquest sistema càrstic s’origina a partir de les precipitacions caigudes a les veïnes muntanyes calcàries de l’Alta Garrotxa. Un cop infiltrades, les aigües circulen resseguint subterràniament el riu Fluvià i, en topar amb la falla d’Albanyà —lloc on contacten amb els materials margosos terciaris impermeables—, es produeix una circulació vertical. L’aigua va dissolent lentament els carbonats i guixos, i s’originen cavitats cada cop més grans fins que el sostre, format per materials quaternaris, s’esfondra i llavors l’aigua aflora a la superfície. Es tracta d’una dinàmica que actualment és encara activa i que produeix sobtadament i de manera periòdica nous estanyols.
L’estany de Banyoles, amb una superfície de 106 ha i una profunditat màxima de 40 m, és el més gran de tots ells i té forma de vuit. De fet, és format per un poliè de cinc cubetes o dolines principals. Hi connecta superficialment l’estanyol del Vilar, molt degradat a hores d’ara.
Un singular sistema límnic
La platja d’Espolla és un estany temporal alimentat per brolladors intermitents; aquests funcionen com a sobreeixidors del mateix aqüífer que dóna aigua, també subterràniament, a l’estany de Banyoles.
Ernest Costa
El Pla de l’Estany té el conjunt d’estanys càrstics més extens de la Península Ibèrica i destaca per un poblament límnic força particular.
En general, es tracta de sistemes aquàtics poc productius, caracteritzats per uns nivells de nutrients relativament baixos (aigües meso-oligotròfiques) i per una alta mineralització, fets que confereixen a l’aigua la característica tonalitat blau-verdosa.
En aquestes condicions físico-químiques imperen les diatomees de simetria cíclica, especialment les del gènere Cyclotella. Normalment hi predomina C. compta, encara que a l’hivern, període on l’aigua està estratificada, apareixen C. melosiroides i C. glomerata. El període de màxima estratificació, que coincideix amb el de màxima diversitat planctònica, té lloc durant l’estiu. Llavors, a la zona més superficial hi dominen les clorofícies; en canvi, Cyclotella mostra preferència per l’àrea de la termoclina. En fondària, se succeeixen Peridium, Cryptomonas, Oscillatoria rubescens i, en darrer terme, les comunitats de bacteris reductors. Aquestes darreres són molt importants tant per la biomassa dels seus integrants com per la canalització del cicle de nutrients en la resta del sistema. L’estanyol de Can Sisó presenta períodes on l’aigua pren coloracions molt vermelloses, fet causat per l’extensió de l’anòxia a tota la columna d’aigua i la consegüent proliferació d’alguns bacteris del cicle del sofre (Amoebobacter i Chromatium minus), rics en pigments vermells. En molts aspectes, constitueix un laboratori vivent que simula les condicions de la Terra fa uns tres mil milions d’anys, moment en què l’oxigen era un gas força rar a l’atmosfera.
Els indrets menys profunds i sobretot les ribes dels principals estanys són ocupats per comunitats vegetals lacustres que es disposen al llarg del gradient d’humitat. A l’aigua es troba la comunitat de potamogètons (Potamogetonetum denso-nodosi), integrada per plantes aquàtiques arrelades en el fons i on destaca per la seva raresa Potamogeton perfoliatus. Externament, és envoltada per una sanefa més o menys contínua d’helòfits. Es poden distingir diferents associacions principals: el canyissar comú (Typho-Schoenoplectetum glauci) —a Banyoles no gaire abundant i localitzat principalment a la banda est i sud—, l’herbassar alt de xisca borda i canyís (Soncho-Cladietum marisci) i l’herbassar alt de càrex hispid (Cladio-Caricetum hispidae); els dos darrers ocupen força extensió en alguns marges. Les jonqueres també són prou diverses (Cirsio Holoschoenetum, Inulo-Schoenetum, etc) i acullen algunes espècies higròfiles eurosiberianes que esdevenen escasses més al sud. El Galio-Juncetum subnodulosi és de totes elles la jonquera més interessant; en el conjunt dels Països Catalans únicament ha estat citada a Banyoles.
Variacions estacionals de la fauna
La tortugueta (Triops cranciformis) és un petit crustaci perfectament adaptat als cicles de secada-inundació, que arriba a fer-se extraordinàriament abundant a la platja d’Espolla.
Jordi Camprodon
El zooplàncton de l’estany de Banyoles està integrat sobretot per crustacis i rotífers, bàsicament filtradors i amb un nombre d’individus similar de cada grup; entre els primers dominen Arctodiaptomus salinus (d’aigües mineralitzades i distribució bàsicament circummediterrània), Tropocyclops prasinus i Diaphanosoma brachyurum. Els rotífers més comuns són Hexarthra mira, H. fennica, Filinia terminalis, Synchaeta pectinata, Polyarthra platypara i P. remata; l’abundància de les diferents espècies experimenta, però, significatives variacions importants al llarg de l’any.
De la tardor a la primavera, la distribució vertical dels diferents invertebrats planctònics és bastant homogènia, ja que les aigües s’han barrejat i presenten una concentració d’oxigen i una temperatura similars al llarg de tota la columna d’aigua; a l’estiu, quan es produeix l’estratificació físico-química, la composició del zooplàncton varia molt en profunditat.
Entre els organismes bentònics i de les zones sornes amb macròfits destaquen l’amfípode Gammarus pungens i el decàpode Atyaephyra desmarestii, ambdós de distribució circummediterrània. D’altra banda, a l’estany intermitent de la platja d’Espolla es troba un interessant crustaci, la tortugueta (Triops cranciformis), de vegades en quantitats ingents.
La importància de l’estany de Banyoles pel que fa als ocells és bastant reduïda; hi crien la polla d’aigua, la fotja, ànec coll-verd, el martinet menut, i també diferents moixons de canyissar (rossinyol bord, boscarla de canyar, balquer). Al final dels anys vuitanta es produí una important presència de gavians argentats, motivada per l’inadequat funcionament d’un abocador proper que els deixava a l’abast grans quantitats de menjar.
El poblament de peixos ha estat totalment alterat per les repoblacions efectuades: actualment les espècies més freqüents són totes introduïdes (carpa, carpí vermell, gardí, perca americana, etc), mentre que les autòctones són molt rares (bagra comuna, tenca, barb de muntanya) o bé han desaparegut (espinós, bavosa de riu, anguila). Les poblacions d’amfibis i rèptils en general s’han reduït força, tot i mantenir espècies d’interès, com la tortuga d’aigua europea; dins els mamífers és destacable la rata d’aigua (Arvicola sapidus), de costums aquàtics.
Estat de conservació
L’entorn de l’estany de Banyoles ha estat ocupat per l’home des de molt antic i el seu estat actual és el d’una àrea molt humanitzada; els conreus, el terreny urbanitzat i el mateix nucli urbà de Banyoles arriben fins a les ribes o fins ben a prop.
La raresa dels paisatges lacustres al país —més encara abans de la proliferació dels embassaments, d’aspecte fins a cert punt similar— ha fet apreciar força els valors estètics d’aquests ambients. Així, l’estany ha adquirit des de fa temps un caràcter turístic, n’ha afavorit l’ús lúdic i també, per les seves favorables condicions, esportiu (rem, piragüisme, esquí nàutic). La pretensió de millorar aquest paisatge i de fer-lo més amable, això és, més humà, va portar a una transformació de les vores basada en la seva urbanització i enjardinament (sobretot a les ribes oriental i meridional). La vegetació natural de les vores i els ambients aigualosos propers, de gran importància ecològica, en resultaren ben afectats.
La contaminació és un altre dels problemes bàsics de l’estany. Malgrat que la seva alimentació sigui bàsicament subterrània, i amb aigua neta, l’arribada de contaminants agrícoles i urbans, tant superficialment com a partir de filtracions, ha augmentat molt considerablement els nutrients de l’estany; així s’ha propiciat el creixement algal i una tendència a una eutrofització que ja es va donar l’any 1970 al contigu estany del Vilar, sense que actualment s’hagi superat encara aquesta situació. L’enorme freqüentació humana té així mateix un impacte negatiu (embrutiment, trepig, etc) sobre l’estany i les seves vores.
D’altra banda, la celebració de les proves de rem als Jocs Olímpics de 1992 féu témer un greu impacte: adequació de l’estany, instal·lació de nous serveis i edificacions, pressió massiva sobre les ribes, etc. Finalment no ha estat tan negatiu com en un principi es pensava, i a més s’ha aconseguit la presa de consciència sobre la fragilitat de l’estany i el valor dels seus sistemes naturals. Cal però el manteniment d’una gestió global molt acurada, que reguli els usos i les activitats amb incidència a l’estany i n’eviti la contaminació. Aquesta política ja estat endegada, i cerca també afavorir la recuperació de les característiques naturals de les ribes i voltants de l’estany. D’altra banda, cal que tots els estanyols i brolladors càrstics de l’àrea rebin una protecció suficient.
Consells per al visitant
La població de Banyoles està ben comunicada, i si s’hi va per l’autopista A-17, l’accés és molt àgil. Una mica al nord de Girona cal prendre la carretera C-150, que és actualment una via força ràpida.
L’estany està envoltat per carreteres i passeigs que permeten la seva circumval·lació. Convida sobretot a la passejada que, en general, és més plàcida a les primeres i darreres hores del dia, i fora dels caps de setmana. És interessant aproximar-se a les seves ribes —a l’extrem sud i a la Draga ja s’hi passa prou a prop—, però respectant sempre la possible normativa de l’indret, i sense causar danys a la vegetació. Barques de tipus turístic i lúdic permeten donar un tomb per l’estany, i veure’l de l’aigua estant. Just al costat del punt de sortida d’aquestes embarcacions (a la part SE de l’estany), hi ha una instal·lació on poden ser admirades algunes carpes de grans dimensions.
A Banyoles l’observació d’ocells aquàtics es limita, en una jornada normal, a molt poques espècies; les gavines, si hi són en prou nombre, són força vistents.
També és interessant la visita a alguns dels estanyols de la rodalia; convé però no col·laborar en la seva degradació. L’estanyol de Can Sisó és particularment curiós per la coloració ben vermella que l’aigua pot tenir a l’hivern, a causa de les denses poblacions de dos bacteris vermells. A l’igual que l’estanyol Nou, es troba vora la riba oest de l’estany de Banyoles —en el sector de menor amplada—, al costat de la riera Castellana. Fóra interessant així mateix poder veure la platja d’Espolla plena, i contrastar el seu aspecte amb el de la seva situació normal, és a dir, sense aigua.