Panoràmica de la vall del Congost i dels cingles de Bertí des del vessant d’enfront del Montseny, després d’una nevada hivernal.
Ernest Costa
Les muntanyes del Moianès i els cingles del Bertí (2.2), entre els principals espais naturals del sistema litoral català.
Les serres del Moianès i els cingles del Bertí formen part de la zona de contacte entre els paisatges submediterranis de la Catalunya humida amb els ambients mediterranis del Vallès.
El Moianès és un altiplà format per un conjunt de petites serres de forma ondulada i sense grans desnivells, amb cims situats entre els 700 i els 1000 m d’altitud. Aquests relleus estan solcats per infinitat de petites rieres i torrents, tributaris del Llobregat. El seu curs transcorre sobre lloses calcàries i enmig de xaragalls i barrancades constituïts per gresos i margues. La carstificació d’aquests materials ha permès la formació de coves i avencs entre els quals destaca la famosa cova del Toll, de 1200 m de recorregut, excavada per un riu subterrani i que ha resultat ser un dels jaciments de fauna quaternària més importants de Catalunya.
La vegetació és formada per un mosaic de boscos i conreus. La major part dels boscos són pinedes de pi roig i pinassa, amb alguns vestigis de roureda, sobretot al puig Rodó i al nord-est de Castellterçol. Són rouredes de roure martinenc i de roure de fulla petita, arbres que s’hibriden fàcilment i donen lloc al roure cerrioide, que reuneix les característiques d’ambdós. També hi apareixen alzinars, avui molt degradats i substituïts en bona part per garrigues.
Al Moianès subsisteixen algunes plantes molt representatives dels ambients submediterranis, com el gavó fruticós (Ononis fruticosa). L’ambient és més frescal a la vora de les rieres i permet l’existència d’avellanoses i altres arbres caducifolis, entre els quals destaca el faig, per exemple a la riera de Fontscalents. A la fondalada anomenada Sauva Negra, entre Centelles i Castellcir, el faig forma un bosc compacte amb el roure martinenc i el pi roig. De fet, la presència del faig en aquest espai és excepcional, i més al sud ja no es retroben fagedes fins als ports de Beseit.
Entre la variada fauna excel·leixen l’astor, l’àguila marcenca i el turó. També cal destacar la gran diversitat de lepidòpters i heteròpters, i també alguns mol·luscs singulars, típics d’ambients secs. A la Sauva Negra apareixen el pica-soques blau i la mallerenga d’aigua, moixons distintius dels boscos caducifolis humits.
Els cingles del Bertí i de Gallifa formen un conjunt de cingleres i relleus que separen el Moianès de la plana del Vallès. Per llevant, estan separats del Montseny pel riu Congost i per ponent estan solcats pel riu Tenes, que produeix espectaculars salts d’aigua, amb formacions de travertí, a Sant Miquel del Fai.
Els cingles són constituïts per materials sedimentaris (gresos, calcàries fossilíferes i margues), propis de la Depressió Central Catalana. Els vessants són coberts per alzinars i pinedes de pi blanc, pi pinyer i pinassa, i també garrigues i brolles de romaní i bruc d’hivern. Algunes valls tancades, com el Sot del Bac i el Sot de l’Infern, són especialment interessants pel seu paisatge i vegetació.
Els ocells de les cingleres hi tenen una importància notable, inclosos alguns rapinyaires. Cal ressaltar també certs mol·luscs i heteròpodes de roca, rars a Catalunya i localitzats als cingles de Gallifa. D’altra banda, cal esmentar també que a les rieres s’han trobat exemplars de tortuga d’aigua europea.