Per damunt de la guixenca serra Llarga, els secans guanyen diversitat i ofereixen un aspecte menys monòton que a la plana cerealista d’Albesa-Algerri.
Jaume Orta
Els secans d’Albesa-Algerri i la Figuera (2.2), entre els principals espais naturals de la depressió de l'Ebre.
Aquesta àrea constitueix una excel·lent mostra de la transició entre els Prepirineus més meridionals i la conca de l’Ebre. Dues unitats paisatgístiques ben contrastades es reparteixen en l’espai: al nord, les planes i turons que s’estenen al voltant del llogaret de la Figuera, on coexisteix una agricultura tradicional de secà amb retalls de carrascars, garrigues i brolles, i al sud, entre Albesa i Algerri, una plana uniforme on es practica una agricultura cerealista de tipus intensiu. Ambdues unitats queden separades per la serra Llarga, tram central de 1’anticlinal guixenc Barbastre-Almenara.
La serra Llarga és una de les zones més importants de Catalunya quant a vegetació gipsícola. El poblament vegetal, constituït sobretot per fanerògames i líquens, és molt específic d’aquest tipus de substrat i presenta, en l’aspecte fitogeogràfic, forts lligams amb les terres nord-africanes.
La fauna reflecteix la posició de límit biogeogràfic d’aquesta àrea. A més d’espècies ornítiques típiques dels boscos i garrigues mediterranis, es troben espècies pròpies de les estepes herbàcies com el sisó, la calàndria i l’esparver cendrós. En alguns guarets dels secans meridionals encara resta una població relictual de xurra.
La conservació dels secans d’Albesa-Algerri està seriosament compromesa per la irrigació imminent d’aquestes terres amb les aigües del canal Balaguer-Algerri. A part del greu impacte per a la fauna, la possibilitat de salinització futura, sobretot a les depressions sense drenatge, posa en dubte la rendibilitat econòmica del projecte. La serra Llarga i els secans de la Figuera queden fora de l’àrea irrigada i caldria establir alguna mesura de protecció per salvaguardar-ne els valors biològics.