L’Alt Túria

L’Alt Túria (1.8), entre els principals espais naturals del Sistema Ibèric.

L’Alt Túria és una extensa comarca natural situada als límits nord-occidentals de la zona central del País Valencià. És coneguda, amb el Racó d’Ademús, com «la València aragonesa», ja que totes dues terres són castellanoparlants. Des de temps antic, l’Alt Túria i el Camp de Túria (o Camp de Llíria) formaven l’agrupament comarcal dels Serrans.

La comarca mostra un trànsit suau i ben graduat entre les condicions naturals del sud-est d’Aragó i el centre de València; això no obstant, també és un paisatge abrupte, on a petita escala són freqüents les inversions tèrmiques, l’efecte Föhn i d’altres variacions mesoclimàtiques que afavoreixen una heterogeneïtzació de les biocenosis forestals.

En el límit amb Castella i Aragó, s’hi troben les valls i muntanyes d’Aras de Alpuente, Alpuente, La Yesa i Titaguas. Constitueixen una prolongació meridional i seca de la serra de Javalambre, i reben una forta influència dels vents freds d’alta muntanya. En aquest conjunt orogràfic cal destacar la forta presència de paisatges tabulars, amb estructures de moles i taules. Els materials geològics pertanyen sobretot als períodes Juràssic i Cretaci, i són colonitzats sovint per vegetació oberta crioxeròfíla: pinedes de muntanya i savinars. L’espècie dominant és la pinassa i, als racons més càlids, el pi blanc (els acompanyen sovint el càdec, la savina i el coscoll). Als obacs resten petits nuclis de carrasques amb roures de fulla petita (gallers). En pujar d’altitud i latitud es troben exemplars centenaris de savina turífera (anomenada localment travina) i restes de carrascar-savinar (Junipero thuriferae-Quercetum rotundifoliae), uns i altres prop del límit amb les terres d’administració aragonesa, a La Yesa; també hi apareixen, molt puntualment, masses de pi roig.

Cap a llevant el paisatge és dominat per les muntanyes de Tuéjar, Xelva, Calles, Villar del Arzobispo, Higueruelas i Andilla. En aquest sector oriental, els materials originaris pertanyen als períodes del Cretaci, Juràssic i Triàsic en fàcies germànica típica, són majoritaris els algepsars del Keuper. La vegetació és ara menys continental (llevat de la rodalia d’Andilla), i s’hi barregen pinedes de pi blanc, garrigues i carrascars; als obacs amb gresos triàsics predominen els grups de pinastres, de vegades enriquits amb planocaducifolis com la servera. Al barranc d’Alcotas —a Xelva—, hi ha un dels rars afloraments valencians de materials hercinians i tardihercinians, i hi apareixen plantes estrictament silicícoles, com l’estepa ladanífera. A tot aquest sector, les moles i d’altres estructures tabulars són força rares, llevat dels terrenys que voregen les gorges del Túria i els confins amb Aragó.

Entre els rius Regajo i Túria —en la zona, encara anomenat Guadalaviar— i els límits amb la província de Conca, hi ha un agrupament de muntanyes presidides pel cim del Picarcho (1305 m). Aquesta mena de triangle conté un paisatge espadat de marcada inclinació, on són freqüents els afloraments de materials del Juràssic, amb predomini de pinedes de pi blanc i carrascars a les cotes baixes; per sobre dels 900 m aquestes pinedes són substituïdes per les de pinassa i els carrascars s’enriqueixen fortament amb gal·ler. A l’obac del Picarcho es dona pas a gresos triàsics coberts amb pinedes de pinastre, on es troba un reducte de roure reboll, el més meridional dels Països Catalans.

Ramaderia, brolles aromàtiques i pinedes

Llevat dels llocs més abruptes, els terrenys forestals de l’Alt Túria són interromputs sovint pels conreus de cereals i les pastures. Tota la comarca és hereva del desenvolupament dels sectors agrari i ramader extensiu que es va mantenir des de l’època medieval fins a la meitat d’aquest segle, aprofitant la situació estratègica de pas obligatori entre València i Aragó. La cultura de la ramaderia de muntanya ha condicionat l’evolució del paisatge, i ha generat i mantingut estructures específiques com són bona part dels savinars i els camps de panicals (Echinops ritro i Eryngium campestre), coneguts i apreciats per la seva abundància dels bolets anomenats gírgoles de panical (Pleurotus eryngii). Als darrers decennis es va fer patent un abandonament progressiu de l’agricultura, tan sols minvat per la instal·lació, no massa lluny dels nuclis urbans, de conreus de plantes aromàtiques.

En trencar la continuïtat dels boscos, aquests paisatges ramaders oberts constitueixen una veritable i efectiva xarxa de tallafocs, alhora que afavoreixen la fixació de la fauna estepària. Aquesta té representants notables, com ara la terrerola vulgar, el trobat o titet d’estiu, el tallarol trencamates i l’hortolà. Així mateix, els penya-segats i les masses forestals properes permeten la coexistència de grans rapinyaires de diferents requeriments: àguiles daurada, cuabarrada i marcenca, astor, aligot i duc. La ramaderia, i més endavant els abocadors incontrolats, van facilitar l’establiment de colònies de voltors comuns i d’aufranys o milopes.

A més d’aquests trets d’interès, les brolles i pastures mostren una forta proporció de plantes endèmiques, entre les quals cal destacar nombroses d’aromàtiques: Thymus leptophyllus (subespècies leptophyllus i paui) , Teucrium expassum, T. angustissimum, Satureja intricata subespècie gracilis o Salvia lavandulifolia són només una petita mostra d’una flora singular, estudiada inicialment el 1865 per Simón Rojas Clemente, naturalista de Titaguas.

L’aprofitament forestal està centrat en l’explotació en règim extensiu de la fusta de les pinedes; les explotacions intensives sols són a les valls humides, on hi ha pollancredes de carolines i dels seus híbrids, els anomenats pollancres del Canadà. No obstant això, molts aprofitaments s’han abandonat a partir del darrer segle, com ara l’extracció de l’encens de savina turífera o la producció de carbó vegetal. A banda de la caça i la ramaderia, s’hi dona una forta producció de bolets, entre els quals destaquen els esclatasangs o rovellons (Lactarius sanguifluus, L. semisanguifluus i L. deliciosus).

Als territoris forestals, a més de les espècies d’ocells freqüents a la resta del País Valencià, n’hi ha d’altres ben rares, com són el picot garser gros, la merla roquera, el mastegatatxes o papamosques blanquet, el mosquiter pàl·lid i el pica-soques blau. Entre els mamífers cal destacar l’extinció —cap a la fi del segle XIX— d’algunes espècies de relleu com el cérvol o la cabra salvatge. El primer ha estat reintroduït en semicaptivitat a Valdeserrillas, entre Benagéber i Sinarcas, i s’ha escampat a les rodalies d’aquestes poblacions. No gaire lluny es troba una curiosa formació de bassals, anomenats «lagunazos» o «charcos» de Sinarcas, on roman l’única població valenciana del pteridòfit Isoetes velata. Hi ha testimonis de gat salvatge (anomenat correntment gat cerval) per tota la comarca; tanmateix, el conjunt dels carnívors forestals també sembla estar dominat aquí per espècies més comunes com la mostela o el gat mesquer.

El món dels grans organismes n’amaga de vegades un altre de petits que, en el cas d’aquesta comarca, és d’un altíssim interès científic. Aquí, tot i que amb molta raresa, hi arriben les dues papallones ibèriques més emblemàtiques des del punt de vista conservacionista (Parnassius apollo i Graellsia isabelae); també s’hi troba Erebia zapateri, un dels endemismes més característics del Sistema Ibèric. A més són nombrosíssimes les espècies de «palometes» o arnes amb nuclis de distribució valenciana centrats al massís de Javalambre i Gúdar. Com a peculiar homenatge a aquesta riquesa, a Xelva hi ha un petit museu forestal on s’exhibeix una part de la col·lecció de l’entomòleg F. Blat Beltrán.

El Túria com a eix unificador i paisatge singular

El paratge més interessant de la comarca és l’estreta gorja excavada pel riu Túria, que sols s’eixampla en arribar als embassaments —Benagéber, Loriguilla— i als seus trams inferiors. Els penya-segats que voregen la fossa del Túria ultrapassen els 100 m de desnivell al paratge anomenat Caídas del Turia (als termes d’Aras, Titaguas i Tuéjar), on viuen plantes de gran interès biogeogràfic, com la corona de rei (Saxifraga longifolia). A les vores del Túria destaquen els boscos de pollancres i salzes, prou ben estructurats i amb alçàries que de vegades ultrapassen els 20 m. Aquesta biocenosi ripária manté espècies d’ocells força rares a tot el País Valencià com són el rascló, el blauet, la cuereta torrentera, la merla d’aigua i la boscarla de canyar (o xitxarra de canyars). No obstant això, aquest és també el món de la llúdria, la qual a hores d’ara potser estigui virtualment extingida, ja que s’ha enrarit progressivament des dels anys setanta com a conseqüència de l’increment de la pressió turística i recreativa.

Sota l’aigua, viuen el barb comú, la bagra ibèrica, la madrilleta roja, la truita comuna (sols prop d’Aras de Alpuente), la introduïda truita arc iris i una subespècie endèmica de madrilla (Chondrostoma toxostoma turiensis). A les zones inferiors i als embassaments s’han introduït nombroses espècies, tant d’allòctones (gobi, luci i perca americana) com d’autòctones (sobretot la migradora anguila, molt enrarida a causa de la construcció d’embassaments). A les rieres més septentrionals encara resten petites poblacions de cranc de riu autòcton (Austropotamobiu pallipes), que fan d’aquesta zona un dels recers valencians més significatius per a aquesta espècie.