La serra de Bernia

La serra de Bernia (1.2), entre els principals espais naturals del Sistema Bètic.

La serra de Bèrnia és una imposant serralada que separa les depressions de Calp i Benissa, al nord, i la Foia d’Altea, al sud, actuant com a frontera natural entre les comarques de la Marina Alta i la Marina Baixa. Es tracta d’una alineació muntanyosa orientada d’est a oest, amb vessants abruptes que culminen en una colpidora cinglera. El pic de Bèrnia, amb 1129 m, representa la cota màxima de la serra. A partir del seu extrem occidental s’aixeca la serra del Ferrer, de direcció nord-sud i separada de Bèrnia per l’evocador Pas dels Bandolers, al peu de la Penya de l’Orenga; una línia d’escarps, amb 859 m d’altitud màxima, traspua sobre la vall encaixada del riu de l’Algar, a la qual serveix de límit oriental.

L’angle que formen Bèrnia i Ferrer delimita una àrea de foies i tossals, amb relleus més suaus solcats per múltiples barrancs i amb altures que oscil·len al voltant dels 600 m. Cap al sud-est, en direcció a la costa, Bèrnia es prolonga en la serreta de Toix, una estreta escarpadura de 337 m de vessants molt asimètrics. Aquesta penetra en la mar amb el nom de Morro de Toix, i dona lloc, al vessant sud, a un espadat vertical gairebé rectilini de dos quilòmetres de longitud. La serra d’Oltà, finalment, és una petita però accidentada elevació de 591 m, separada de Bèrnia pel barranc de l’Estret.

Tot el sistema descrit és molt pròxim a la costa i per tant obert a la influència dels vents humits procedents de l’est i el nord-est, responsables de les importants precipitacions de primavera i tardor característiques d’aquest sector. Per contra, els vessants meridionals es troben molt arrecerats d’aquests vents, i s’hi produeix un accentuat gradient de precipitació. Això provoca que, en menys de 20 km de nord a sud, hom passi dels 800 mm anuals de pluja de Xaló fins als 400 mm d’Altea. Per això, Bèrnia, com altres serralades del migjorn valencià, representa una important barrera biogeogràfica en delimitar, a nord i sud, dos dominis climàtics marcadament diferents.

Tota la zona es troba intensament tectonitzada, amb freqüents encavalcaments per efecte de les falles inverses i amb l’aparició del Triàsic en alguns punts. El resultat és una àrea de gran complexitat estructural. El bloc càlcic de Bèrnia és un anticlinal de base oligocena, que suporta una estructura discordant cretàcia-eocena que constitueix la cinglera culminant. Nombroses falles tallen l’anticlinal de nord a sud, com la falla de Tàrbena, a l’oest de la serra, o la del Mascarat, on el barranc de l’Estret forma un impressionant congost amb parets de 300 m de caiguda. Toix correspon a la mateixa alineació anticlinal, que en contactar amb la mar dona lloc a una àrea d’espadats alts de gran bellesa i on s’han localitzat multitud de surgències d’aigua dolça a la mar.

Un refugi florístic al peu dels crestalls

Els escassos retalls de vegetació forestal que es mantenen a la serra es troben arrecerats al peu de les cingleres de Bèrnia, on han escapat fins ara del foc i el pasturatge. Aquestes restes es troben representades per exemplars, gairebé aïllats, de carrasques, freixes de flor i blades, acompanyats per altres espècies típiques de l’orla, com ara el corner, la noguerola, el gatmaimó (Tamus communis), etc. Resulta sorprenent la presència, en l’obac de Bèrnia, d’una petita població relíctica de teixos. La major part de la serra ha patit intensament la pressió antròpica, que ha reduït la vegetació de la serra a màquies i brolles, acompanyades per pinedes de pi blanc. A les màquies abunden espècies com el llentiscle, el garric, la savina, l’arboç, la trompera fràgil, l’argelaga negra o el margalló, junt amb algunes lianes com ara l’arítjol, la vidiella o el lligabosc. S’estructuren en formacions denses i d’una certa altura, sobretot a l’obac i a l’aixopluc dels barrancs; en aquest darrer cas, sol aparèixer la murta com a acompanyant destacat. Les brolles, molt esteses per tota la serra, són dominades per camèfits i nanofaneròfits com la gatosa, el cepell, la garlanda (Lavandula dentata), la farigola (Thymus vulgaris) , Teucrium homotrichum, el romaní o les estepes blanca, negra i borrera, entre moltes altres espècies. En els clapers i a les vores dels conreus apareix l’endèmica Linaria orbensis, recentment descrita i gairebé exclusiva de les muntanyes d’Orba i Benissa.

Als caixers dels barrancs apareix el baladrar (Rubo-Nerietum oleandri), comunitat definida pel baladre i l’esbarzer, i que sovint contacta amb les bosquines al·ludides abans. Quan l’aigua que hi corre és lleugerament salobre, com succeeix al barranc del Salat, els tamarius s’hi fan molt abundants, a més d’alguns tàxons halòfils.

La cinglera que corona la serra representa un hàbitat escaient per a les comunitats rupícoles, que es troben molt ben representades. Així, tant a Bèrnia com a les serres pròximes (Ferrer, Oltà i Toix) apareixen espècies de gran interès, tot i ser comunes en altres muntanyes de la regió, com ara la violeta roquera (Hippocrepis valentina), Scabiosa saxatilis subspècie saxatilis, Teucrium buxifolium subspècie hifacense, Linaria cavanillesii, etc. En l’obac de Bèrnia, als nivells superiors, es presenta la corona de rei (Saxifraga longifolia), en una de les escasses localitats valencianes conegudes per a l’espècie. Per últim, als penya-segats marins del Morro de Toix es troba l’associació Limonietum virgato-furfuracei, amb fonoll marí i ensopegueres (representats ací sobretot per Limonium virgatum i L. parvibracteatum), característica d’aquestes costes i que també apareix en altres espais naturals del litoral diànic.

El progressiu empobriment de la fauna

La fauna de la serra es troba relativament empobrida a causa de la intensa degradació que ha patit la seva coberta vegetal. D’aquesta manera, la comunitat millor representada és la que colonitza les brolles i bosquines; hi sovintegen espècies cinegètiques, com el conill, la llebre, la perdiu, la guatlla o el senglar. També la guineu o rabosa és freqüent en aquests medis. L’avifauna és composta principalment de passeriformes, que inclouen, entre d’altres espècies, el capsot, els tallarols (tallarol capnegre, tallareta cuallarga, etc.) el bitxac i el cargolet.

A les zones més protegides i amb una vegetació més densa, i també als claps de bosc, la comunitat s’enriqueix amb alguns carnívors, com ara el teixó, la geneta i probablement el gat salvatge. També l’avifauna és ben representada en aquests indrets; hi apareixen diverses espècies de pàrids (mallerengues emplomallada, petita, blava i carbonera), el tudó, la tórtora, i també alguns rapinyaires com l’esparver o el gamarús. Per últim, el bon desenvolupament dels roquers permet la presència d’algunes de les espècies característiques d’aquest ambient, com són l’àguila cuabarrada, el falciot negre, el roquerol, la merla blava, el duc i diversos còrvids, com el corb, la gralla (o gralleta) i la gralla de bec vermell.