Un aspecte de les grans parets calcàries que cauen sobre la vall de l’Arc, a la serra d’Aitana.
Ernest Costa
La serra d’Aitana i la vall de Guadalest (1.3), entre els principals espais naturals del Sistema Bètic.
Aitana és sens dubte el massís més important del nucli muntanyenc del migjorn valencià ateses la seva extensió i altura. La seva mola impressionant s’aixeca a pocs quilòmetres de la costa, a la comarca de la Marina Baixa, fins als 1588 m del seu cim, que representa un dels punts més elevats de tot el País Valencià. Mentre que per la cara de migjorn el seu relleu és relativament suau, el vessant septentrional és d’una aspror i agressivitat notòries. A més de l’esmentat cim d’Aitana són destacables l’Alt de Riola (1460 m), la Penya Alta (1500 m) i la Penya Mulero (1260 m).
Al nord de la serra es troba la vall de Guadalest, emmarcada per la imponent perspectiva de les serres d’Aitana, Serrella i la Xortà. El riu de Guadalest neix al port de Confrides en recollir les aigües que davallen per nombrosos barrancs des de les serres que l’envolten. En el seu trajecte per la vall s’encaixa, de vegades profundament, i dona lloc a un paisatge de gran bellesa i elevat interès geomorfològic per la combinació dels processos càrstics i el modelat fluvial. El pantà de Guadalest regula el cabal del riu.
El vessant sud d’Aitana està limitat pels barrancs de Tagarina i l’Arc, que malgrat discórrer relativament pròxims i paral·lels (d’est a oest), estan separats per un desnivell notable. L’alineació de la Penya Alta de Sella, amb més de 1100 m i un característic perfil serrat (amb abruptes cingleres pel seu vessant sud) separa ambdós barrancs.
Aitana és un massís càlcic format per un anticlinal que representa la continuació per llevant de les serres de la Carrasqueta i el Rentonar. Litològicament hi predominen calcàries i margues, intensament fracturades. El Cretaci aflora en el vessant nord i a l’escarp superior, seguint una falla que talla l’anticlinal d’est a oest. Els sectors occidental i meridional de la serra corresponen a materials de l’Eocè. Al seu límit meridional, el massís contacta amb la potent falla que delimita la fossa de Relleu i l’extrusió triàsica de Finestrat, ja al peu del Puigcampana. Al vessant nord de la serra es presenta un notable conjunt càrstic en el qual apareixen, sobre els 1000 m d’altitud, una sèrie de dolines i poliés (coneguts en la zona com a corrals) reblits d’argiles roges i sovint aprofitats per al conreu. Altres formes de dissolució de les calcàries (com ara els arcs i els avencs) són també freqüents en la zona superior; cal destacar l’esplèndid paratge conegut com els avencs de Partagat, proper a la Penya Forata i al qual s’accedeix a través d’una estreta escletxa en la roca, coneguda com el Pas de la Rabosa. Són destacables també les extenses tarteres que davallen des de la línia de cingleres que culmina la serra, i que assoleixen un gran desenvolupament.
Les fonts són molt freqüents en tota la serra, però sobretot a l’aiguavés septentrional. Algunes d’especialment conegudes són les de Forata, l’Arbre, l’Espinal, Partagat i els Xorrets. A més de l’esmentat riu de Guadalest, les aigües d’Aitana donen lloc a dos petits corrents: el riu Frainós o Penàguila, a l’oest, i el riu de Sella, al sud.
Com correspon a la seva situació geogràfica, aquesta és una zona oberta a l’efecte de les pluges originades pels temporals del nord-est, afavorides per l’orientació d’est a oest de la serra, la qual cosa provoca marcades diferències entre les precipitacions totals recollides a l’obac i al solell. D’altra banda, l’altura respectable del massís condiciona unes temperatures relativament baixes; l’efecte de les nevades es deixa sentir gairebé cada any a les zones altes d’Aitana.
La flora de la muntanya bètica en el migjorn valencià
L’espectacular esquerda dels avencs de Partagat, un dels fenòmens càrstics d’Aitana més coneguts.
Ernest Costa
Aitana atresora una notable riquesa florística, amb espècies que manquen o són molt escasses en altres serres del migjorn valencià. Reuneix espècies d’òptim septentrional, arrecerades a l aixopluc de l’obaga, amb d’altres de clara irradiació bètica, cosa que remarca l’originalitat de la flora i el seu interès ecològic i biogeogràfic.
Malgrat l’omnipresent impacte del foc i els ramats, la serra conserva encara alguns enclavaments de vegetació forestal, representada per fragments de boscos de carrasca, on sovint no falten altres espècies com ara aurons, freixes, moixeres i teixos.
Les comunitats rupícoles troben en les nombroses cingleres de la serra un medi apropiat per a prosperar. Hi apareixen espècies com Jasione foliosa, Potentilla caulescens, Teucrium buxifolium varietat thymifolium, Saxifraga corbariensis (per a la qual la serra representa una localitat disjunta), Scabiosa saxatilis subespècie saxatilis, Erodium foetidum subespècie valentinum, Prunus postrata o l’espina cervina de fulla petita (Rhamnus saxatilis). La vistosa corona de rei (Saxifraga longifolia) és relativament freqüent en les cingleres més elevades del vessant nord. Als extensos clapers apareix la badola (Rumex scutatus), mentre que les zones culminals estan ocupades per brolles xeroacàntiques, característiques de l’alta muntanya mediterrània i dominades per espècies, sovint espinoses, que prenen un típic port en coixinet: Salvia blancoana subespècie mariolensis, Genista longipes, la botgeta (Alyssum spinosum), l’eriçó (Erinacea anthyllis), l’eriçó groc (Vella spinosa), la dafne oleoide (Daphne oleoides), Thymus serpylloides subespècie gadorensis, etc. L’eriçó groc i Genista longipes són dues joies florístiques, pròpies d’aquestes formacions a les serralades bètiques, i que presenten en la serra la seva localitat més septentrional. Altres espècies de gran interès que es poden trobar als nivells superiors de la serra són el coralet (Berberis vulgaris subespècie seroi), la boixerola (Arctostaphylos uva-ursi), el xuclamel de roca (Lonicera pyrenaica), Leucanthemum arundanum o Rosa pimpinellifolia.
Un refugi per a la fauna
Les tarteres, resultat de l’esllavissament dels cingles i la meteorització de les roques, tenen un gran desenvolupament a Aitana.
ECSA
La superfície relativament gran de la serra, la diversitat d’ambients que ofereix i la baixa densitat humana han permès que s’hi conservés una bona representació de la fauna pròpia d’aquests medis de muntanya mediterrània. D’aquest caràcter de refugi parla el fet que fos Aitana una de les darreres localitats de les comarques meridionals valencianes en les quals, fins ben avançat aquest segle, hi ha referències de la presència de llops.
Els processos de dissolució de la roca calcària han donat lloc al preciós arc circular de la Penya Forata, que es localitza a la zona culminant d’Aitana.
Ernest Costa
Les brolles i bosquines constitueixen el recer d’una variada comunitat faunística. Entre les aus, són freqüents la perdiu roja, el capsigrany o capsot i diverses espècies de tallarols. Els rèptils es troben representats pel llangardaix comú o fardatxo i per alguns ofidis, com la serp blanca, la serp verda o l’escurçó ibèric. Quant als mamífers, hi sovintegen l’eriçó europeu, el conill i diversos rosegadors de petita mida. També la llebre, la rabosa o el senglar apareixen en aquest ambient.
En els escassos retalls de vegetació arbòria apareixen aus com el trencapinyes, el picot verd, el pinsà, la griva o tordanxa, el tudó, el mosquiter pàl·lid i diverses espècies de mallerengues. També hi apareixen alguns rapinyaires, com l’aligot o arpellat, l’astor, l’esparver o el gamarús. Entre els mamífers destaca la representació de carnívors, amb espècies com la geneta, la fagina, el teixó o el gat salvatge.
A les cingleres, s’hi pot trobar una avifauna característica en la qual s’hi compten l’àguila daurada, l’àguila cuabarrada, el falcó pelegrí, la gralla de bec vermell, el corb, el falciot negre i el ballester. La merla blava, la cotxa fumada o el sit negre (o sit-sit) són també freqüents en els roquers i pedregars per tota la serra.
Estat de conservació
Si s’exceptua la proliferació de vehicles de tot terreny, que envaeixen periòdicamernt la serra, o els encara tímids intents urbanitzadors que comencen a deixar-se sentir en la vall de Guadalest (cal recordar que el litoral es troba relativament pròxim), els impactes que més afecten Aitana són els mateixos que s’han esmentat per a altres serres d’aquestes comarques. Destaca sobretot l’acció nefasta que els incendis forestals han exercit (i exerceixen episòdicament) sobre la coberta vegetal de la zona, molt malmesa a hores d’ara.
Malgrat les nombroses promeses fetes durant els darrers anys, Aitana no gaudeix encara del més que merescut règim d’Espai Natural Protegit, tot i que l’extensa superfície de propietat pública (més del 50 % de la serra) facilitaria el desenvolupament d’una política conservacionista efectiva.
Consells per al visitant
L’aproximació a Aitana pot fer-se pel nord, seguint la carretera comarcal 3313, que travessa la vall de Guadalest; per l’est, una altra carretera duu des de Guadalest fins a Polop de la Marina, mentre que per l’oest i el sud pot accedir-s’hi per les carreteres de Penàguila i Alcoleja a Relleu i Sella, travessant els ports del Seguró (1000 m) i de Tudons (1020 m). A més, hi ha una carretera asfaltada (d’accés restringit) que des d’aquest darrer port condueix al repetidor i les instal·lacions militars del cim de la serra, les quals es troben envoltades per una tanca que hi impedeix l’accés.
Una xarxa cada cop més densa de pistes forestals solca la serra d’Aitana, amb conseqüències que comencen a ser preocupants pel que fa a l’impacte paisatgístic i a l’afluència incontrolada de vehicles i visitants. Des de Sella, una pista asfaltada duu, ascendint pel barranc de l’Arc, fins al molí d’Ondarella per baixar després fins al castell de Guadalest i Benimantell. Una altra, de recent obertura, travessa la serra de sud a nord, descendint en un gran pendent fins a la font de Partagat i Benifato i travessant extensos clapers colonitzats per aurons i freixes de flor. Finalment, des del port de Tudons es pot accedir per una pista fins a les fonts de l’Espinal, l’Arbre i Forata.
Els recorreguts a peu són els més suggerents, per la bellesa dels paisatges i la grandiositat de les vistes que s’assoleixen des de la serra. Hi ha multitud de sendes que ofereixen bones possibilitats per a l’excursionisme; des de Confrides o Benifato, per exemple, poden emprendre’s diverses excursions a la font de Forata, al castell de Confrides, als avencs de Partagat o al mateix cim d’Aitana.