El massís del Maigmó

El massís del Maigmó (1.6), entre els principals espais naturals del Sistema Bètic.

El massís del Maigmó està format per un conjunt de serres situades entre les comarques de l’Alcoià, al nord; l’Alacantí, al sud-est, i les Valls del Vinalopó, a l’oest. Els cims més notables són el Maigmó (1296 m), el Despenyador (1260 m), el Carrascalet (1243 m), les Xemeneies (1249 m) i el Maigmonet (1182 m). Tots ells tenen vessants abruptes, sobretot cap al sud. El conjunt d’aquestes serres té una extensió aproximada de 75 km², està escassament poblat i pertany administrativament als termes municipals de Castalla, Tibi, Agost i Petrer.

Des del punt de vista geològic, aquest massís s’inclou en el Prebètic intern o d’Alacant, que és una unitat intermèdia entre el Prebètic extern i el Subbètic. Els materials que afloren en la zona són, majoritàriament, mesozoics i cenozoics. El Mesozoic està representat pel Triàsic, el Juràssic i sobretot pel Cretaci. Els materials triàsics afloren generalment en forma de diapirs de roques evaporítiques, fonamentalment argiles i algeps, de tonalitats vermelloses i de vegades groguenques, que corresponen a la fàcies Keuper. El Juràssic tan sols està present al Palomaret, on hi ha un petit aflorament de calcàries que corresponen al seu tram superior. El Cretaci, en canvi, està àmpliament representat amb fàcies predominantment margoses datades al Cretaci inferior, i fàcies calcàries i margocalcàries corresponents al Cretaci superior.

Els materials terciaris hi estan representats molt discontínuament per mitjà d’afloraments dispersos. La base del Paleogen està formada per un paquet d’argiles verdoses amb intercalacions de gresos calcaris que correspon a l’Eocè. Sobre aquestes argiles hi ha una formació de calcàries parasculloses blanques, amb gran quantitat de fòssils d’organismes formadors d’esculls, que s’han datat a l’Oligocè. Els materials neògens constitueixen una sèrie margo-arenosa, molt freqüent al Prebètic d’Alacant, i en la qual s’alternen els gresos i les margues argiloses.

Els materials quaternaris, en general, són detrítics i poc coherents, i hi apareixen reblint els sectors mes baixos del relleu, en forma de cons de dejecció o altres formacions sedimentàries. En alguns indrets, però, presenten encrostaments calcaris que donen lloc a formes que ressalten en el relleu.

La marjal d’Onil i el pantà de Tibi

A la vora nord d’aquest massís, la subsidència originada per un conjunt de falles (anomenat accident Verd-Montnegre-Sec) ha donat lloc a la depressió intramuntanyosa que constitueix la Foia de Castalla. El fons d’aquesta depressió està ocupat en bona part per la marjal d’Onil, una antiga zona inundable (actualment dessecada i aprofitada per al conreu) que té el seu desguàs natural en el riu Verd, el qual, al seu torn, continua en els rius Montnegre i Sec.

Històricament aquesta marjal ha estat molt important per al desenvolupament de l’Horta d’Alacant, que depenia de les seves aigües per al reg. Per a la regulació d’aquests cabals va ser construït, al segle XVI, el conegut pantà de Tibi, situat sobre el riu Verd i al vessant est del Maigmó, que és el pantà en funcionament més antic d’Europa.

En les dues últimes centúries, l’avanç en la dessecació de la marjal i la seva transformació en terrenys agrícoles ha disminuït considerablement el cabal dels seus ullals.

La resistència de la vegetació climàcica

Els fenómens d’aixaragallament es fan ben evidents en aquesta vista aèria de la zona baixa del massís del Maigmó.

ECSA

La vegetació climàcica d’aquestes serres està fortament desplaçada, en la major part del territori, per repoblacions de pi blanc. Malgrat això, encara s’hi poden reconèixer les unitats de vegetació potencial, que varien segons l’estatge bioclimàtic. Així, l’estatge termomediterrani hi apareix representat per enclavaments aïllats, afavorits per l’orientació sud i la protecció enfront els vents del nord. Es localitza als vessants del Palomaret i la Solana, i en alguns punts del barranc de Xoli (és fàcil de reconèixer per la presència de l’arraià), i es manifesta en forma de dues comunitats permanents. Als vessants de fort pendent, sobre sols profunds amb abundant matèria orgànica i per sota dels 800 m, hi ha algunes taques disperses de carrascar termòfil amb rogeta (Rubio-Quercetum rotundifoliae), que és una comunitat poc densa, amb un estrat arbustiu ben diversificat i un estrat herbaci més escadusser. Sobre sols menys profunds es desenvolupa una màquia de coscoll amb llentiscle (Querco-Lentiscetum subassociació asparagetosum stipularis), amb un estrat herbaci molt pobre i on abunda l’esparreguera marina. Al fons de les valls menys eixutes, aquesta màquia s’enriqueix amb espècies més exigents d’humitat, com el marfull, l’heura, la noguerola o l’arítjol. Sobre els vessants rocallosos amb sols molt superficials, i en els clars de la màquia, s’hi desenvolupa la brolla de romer i bruc d’hivern amb esteperola (Anthyllido-Cistetum clusii), rica d’espècies termòfiles (albada, estepa blanca, etc) i que es considera un estadi avançat de degradació de les comunitats anteriors.

L’estatge mesomediterrani és el més estès, i hi assoleix els 1000-1100 m i fins i tot cotes superiors, segons l’exposició. Es reconeix per la presència, entre d’altres plantes, de la sempreviva Helychrysum italicum subspècie serotinum, l’espernallac (Santolina chamaecyparissus) i la bufalaga tintòria. A l’horitzó inferior d’aquest estatge, i als indrets amb ombroclima semiàrid o sec, sobre sols carbonatals i relativament profunds, s’hi desenvolupa la màquia d’arçot i coscoll (Rhamno-Quercetum cocciferae) amb espècies com el llentiscle, la rogeta, l’aladern i la trompera fràgil. En canvi, als indrets amb ombroclima sec i sols més profunds es desenvolupa el carrascar amb llentiscle (Bupleuro-Quercetum rotundifoliae subassociació pistacietosum), on apareixen coscolls, lligabosc, porrassa (Asphodelus cerasiferus) i Euphorbia squamigera. Aquest horitzó inferior desapareix normalment als 800 m i amb ell nombroses espècies termòfiles com la trompera fràgil, el llentiscle, l’arítjol, l’ullastre, Anthyllis terniflora, l’albellatge (Hyparrhenia hirta) i l’escobella (Salsola genistoides).

A l’horitzó mitjà, les màquies i els carrascars s’enriqueixen amb coscoll, i, als indrets més ombrívols, fins i tot amb arboç. Sobre sols profunds i ombroclima sec es desenvolupa un carrascar dens (Bupleuro-Quercetum rotundifoliae), on manca el llentiscle i en el qual domina un ric estrat arbustiu de 3-7 m d’alçada, mentre que l’estrat subarbustiu i herbaci és escadusser. Hi són característics el càdec, el lligabosc, l’aladern i la rogeta, acompanyats per l’estepa blanca, el pi blanc, l’heura, la savina, el romer, Dactylis glomerata, etc. Aquesta comunitat representa la vegetació climàcica de la major part del territori, tot i que el monocultiu forestal del pi blanc l’ha relegada als indrets més inaccessibles.

L’horitzó superior s’eleva fins a les cotes màximes de la zona i representa el límit altitudinal per a espècies com el coscoll, el galzeran, l’espart (Stipa tenacissima), etc. En canvi, n’hi apareixen altres d’absents més avall, com Helianthemum croceum subspècie cavanillesianum, l’eriçó (Erinacia anthyllis), l’escabiosa (Scabiosa columbaria subspècie tomentosa), la sàlvia Salvia lavandulifolia, l’arenària Arenaria aggregata, el lliri menut (Iris lutescens), Erodium foetidum subspècie valentinum, etc.

L’estatge supramediterrani tan sols és present en punts culminals del Maigmó, les Xemeneies, Guixop, el Carrascalet i el Despenyador, amb orientacions favorables. És fàcilment identificable per la desaparició de la gatosa, que és molt abundant per tota la serra, l’increment de l’eriçó, i l’aparició, entre d’altres espècies, de Tulipa sylvestris subspècie australis, la fritil·lària (Fritillaria pyrenaica subspècie boissieri), la botgeta (Alyssum spinosum) i la tuferola (Helianthemum marifolium).

Recer de fauna vulnerable

Des del punt de vista de la zoocenosi, destaca l’interès d’aquest massís com a lloc de refugi i nidificació d’espècies molt importants des del punt de vista ecològic, com és el cas dels rapinyaires o de diferents carnívors, que es veuen desplaçats de les seves àrees naturals per la urbanització creixent del territori.

Així hi cal destacar la presència com a nidificants de diverses espècies de rapinyaires diürnes, com ara les àguiles marcenca i calçada, l’astor, l’esparver, l’aligot o els falcons pelegrí i mostatxut. A les cingleres, medi que utilitzen moltes d’aquestes espècies per a nidificar, hi són freqüents el ballester o falda de panxa blanca, la gralla de bec vermell, la merla blava i la cotxa fumada. També ho són les rapinyaires nocturnes, entre les quals hi ha l’òliba, el xot i el duc.

A les zones forestals i arbrades apareixen aus característiques d’aquest tipus d’hàbitats, com els cucuts comú i reial, el mosquiter pàl·lid i diverses espècies de pàrids. Altres espècies destacables que apareixen en aquest indret són l’oreneta cua-rogenca, la cuereta torrentera i el cuaenlairat.

També s’hi troben diferents grups de mamífers. Així hi són presents insectívors com l’eriçó comú, la musaranya comuna (Crocidura russula) i la musaranya nana (Suncus etruscus); rosegadors com la rata cellarda o d’estoreta (Eliomys quercinus), el ratolí mediterrani (Mus spretus) i el talpó comú (Microtus duodecimcostatus); ungulats com el porc senglar; i carnívors com la rabosa, la mostela, el teixó, la geneta, el gat salvatge, i probablement, la fagina.

L’ictiofauna és representada pel carpí vermell i la bagra ibèrica, que viuen al riu Verd i al pantà de Tibi. Els amfibis hi són relativament abundants, representats per la granota comuna, en franca regressió; el gripau corredor, que sense ser-hi abundant apareix dispers per les màquies i carrascars; el tòtil que, amb l’anterior, se’l pot trobar per sobre dels 800 m d’altitud; el gripauet, més rar; i el gripau comú, més ubic i de major grandària.

Entre els rèptils cal destacar-hi la presència d’espècies com el llangardaix comú (fardatxo), la sargantana ibèrica, de tendències antropòfiles; la sargantana cuallarga, que habita les pinedes i els camps de conreu; la sargantana cendrosa, molt freqüent en les zones de vegetació baixa i poc densa, fins i tot per sobre dels 800 m d’altitud; la serp verda, relativament abundant, sobretot a les brolles, espinars i barrancs; la colobra de collar, observada tan sols al riu Verd; i la serp d’aigua, més abundant que l’anterior.