Microfotografia electrònica de transmissió d’un bacteri magnetotàctic de l’Encanyissada, en què es marca la cadena de magnetosomes, que permeten al bacteri orientar-se en el camp magnètic de la Terra.
Jacek Wierzchos.
La primera indicació que alguns bacteris eren sensibles al camp geomagnètic, la va obtenir Richard Blakemore el 1975 observant el fang d’unes llacunes salabroses pròximes a Cape Cod (costa est dels Estats Units). Avui se sap que els bacteris magnetotàctics són cosmopolites i ubics dels hàbitats aquàtics amb un cert gradient d’oxigen. S’han trobat en maresmes, aigües salabroses i aiguamolls, però no en aigües ben airejades o àcides. Es troben en elevada densitat poblacional just a la zona de transició òxica-anòxica. Constitueixen un grup heterogeni de procariotes, amb morfologies molt diferents (cocs, bacils, vibris o espirils), que poden viure com a cèl·lules aïllades o bé formar agregats cel·lulars. Malgrat aquesta diversitat morfològica, comparteixen algunes característiques: són gramnegatius, tenen moviment flagel·lar, són microaeròfils o anaerobis, presenten magnetosomes (una mena d’imants submicroscòpics compostos de magnetita o de greigita), les soques cultivables presenten un metabolisme respiratori i s’agrupen en els fílums Proteobacteria i Nitrospira del domini dels bacteris. L’anàlisi de les seqüències dipositades en la base de dades del GenBank indiquen que aquests bacteris tenen una distribució geogràfica: els marins són diferents dels d’aigua dolça, els de costa ho són dels de mar oberta; però aquells que viuen en hàbitats semblants tenen filotips relacionats, cosa que indica que les condicions ambientals són un factor determinant en la seva ecofisiologia.
Els bacteris magnetotàctics aïllats en cultiu axènic són els següents: Magnetospirillum spp. (alfaproteobacteris, d’aigua dolça); Desulfovibrio magneticus (deltaproteobacteris, d’aigua dolça); dos Vibrio (alfaproteobacteris, d’aigua salada); dos cocs, Magnetococcus MC-1 i MC-2 (alfaproteobacteris, d’aigua marina) i MO-1 (alfaproteobacteris, d’aigua marina).
S’han detectat per primera vegada bacteris magnetotàctics a la llacuna de l’Encanyissada (delta de l’Ebre). En les mostres d’aigua, al principi se n’observen de molts tipus, però amb el temps la diversitat morfològica es va reduint fins que al final només se’n veuen de coccoïdals. També s’han vist agregats constituïts per 10-30 cèl·lules, o mòrules (i llavors són l’únic tipus morfològic present), que al cap d’uns quants dies desapareixen de la mostra. És possible que els bacteris magnetotàctics mantinguin un estret vincle amb uns determinats grups de manera que qualsevol pertorbació en aquest íntim equilibri entre les poblacions microbianes i en el gradient òxic-anòxic faria que uns desapareguessin i altres augmentessin de nombre.