Des de la publicació, l’any 1991, del volum Fongs i líquens de la Història Natural dels Països Catalans, el coneixement dels líquens i els fongs liquenícoles ha avançat de forma considerable, tant pel que fa als estudis florístics de determinades àrees del territori com als estudis de base ecològica, i també en l’aplicació de tècniques de cromatografia i tècniques moleculars. Els resultats es manifesten en el nombre de referències bibliogràfiques i també de tàxons citats dins el territori català.
La quantitat de tàxons coneguts s’ha incrementat gràcies a l’aportació d’un nombre molt important de treballs florístics i taxonòmics. Per exemple, a Catalunya, el Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya permet constatar que el nombre de publicacions amb referències del Principat pràcticament s’ha doblat, i que de les 947 conegudes abans del 1991 s’ha passat a les 1.759 actuals. Amb els tàxons s’ha produït un increment també considerable; actualment n’hi ha 1.525 de censats, 619 dels quals tenen només citacions posteriors a l’any 1990.
Des del punt de vista florístic, han estat objecte d’estudi diferents territoris prèviament molt poc explorats. Alguns són el resultat de treballs de doctorat, com ara els estudis sobre els líquens epifítics i saxicolocalcícoles de la Catalunya meridional, el dels líquens saxicolosilicícoles de la comarca del Maresme i, al País Valencià, el dels líquens silicícoles dels Columbrets, del desert de les Palmes, de la serra d’Espadà i de la serra de la Calderona. Altres aportacions són resultat de l’estudi d’àrees d’especial interès, realitzats en el context d’estudis col·lectius d’àmbit naturalista més ampli (aiguamolls de l’Alt Empordà, la vall d’Alinyà i la Reserva Integral de Muntanyó de Llacs, dins el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici). A les Balears destaca l’aportació a l’estudi dels líquens saxícoles de Menorca, feta per autors alemanys i amb més de 70 espècies noves per l’illa. Altres estudis florístics i ecològics s’han centrat en comunitats concretes, com per exemple, en els alzinars mediterranis, que han donat un gran nombre de dades sobre la distribució dels líquens epifítics de Catalunya.
Lichenostigma ripicolae és un fong liquenícola que creix sobre els tal·lus de Pertusaria rupicola, descrit recentment al cap de Creus i conegut també del sud de França i de Turquia.
Pere Navarro-Rosinés.
Darrerament ha guanyat importància l’estudi dels fongs liquenícoles, un grup relativament nombrós d’organismes que en el cas més freqüent viuen com a parasimbionts dels líquens, com un segon fong que s’associa a la simbiosi i s’aprofita també de la fotosíntesi de l’alga, i en altres casos parasiten de forma específica diferents líquens en mal estat o alterats. L’estudi d’aquests fongs, que eren pràcticament desconeguts al nostre territori, avui es fa conjuntament amb el dels líquens. De fet, alguns dels estudis taxonòmics i de revisió de diferents gèneres, com ara Lichenochora (filacoràcies), Lichenostigma (artonials), Cercidospora i Weddellomyces (dotideals) i Rhagadostoma (sordarials), s’han realitzat en part amb exemplars al nostre territori.
A dalt, Peltigera membranacea, amb apotecis amb forma de cadira de muntar, viu a terra en boscos amb bon estat de conservació. A baix, Bacidia parathalassica, amb tal·lus de color verd característic, sobre escorça de savina a l’illa d’Eivissa.
Néstor L. Hladun.
Com a novetats florístiques es poden citar, entre d’altres, les de l’ordre de les gialectals, amb Belonia mediterranea, un liquen descrit als penya-segats calcaris de les Medes i trobat també a l’illa de Mallorca; B. nidarosiensis, una espècie amb distribució principalment atlàntica, que viu en una sola localitat als Països Catalans, al Montsià, i que sovint apareix acompanyada de Gyalidea lecideopsis, un tàxon molt rar que només es coneix a la península Ibèrica, també de la mateixa localitat; o Ramonia calcicola, descrita en una localitat del Garraf, que creix en ambients molt particulars, les cavitats càrstiques. Pel que fa a les lecanorals, de les bacidiàcies, l’estudi taxonòmic del gènere Bacidia ha permès la descripció de B. parathalassica –descrita en ambients amb influència marítima del litoral mediterrani– i de B. virifarinosa, únicament trobat a Catalunya, i del gènere Bacidina (separat de Bacidia pel tipus d’aparell apical) destaca B. canariensis, una espècie de distribució típicament macaronèsica (Canàries i Madeira) que a Europa només es coneix a la serra del Montseny. De les cladoniàcies, la revisió del gènere Cladonia feta en el projecte Flora Liquenológica Ibérica, ha afegit, entre altres, les espècies C. galindezii, de distribució bipolar coneguda a 1’Antartica, a l’hemisferi nord, que ha estat citada a Andorra i Grenlàndia; C. macroceras, un tàxon de distribució articoalpina, que forma poblacions aïllades i que cal considerar com un liquen relicte d’èpoques glacials; i C. macrophyllodes, de distribució circumpolar però que arriba a les muntanyes del nord d’Amèrica, els Alps, Mongòlia i la serralada andina, i a la Península es coneix només als Pirineus, sobre sòls àcids. De les parmeliàcies, s’ha reconegut la presència de tres noves espècies del gènere Usnea (U. diplotypus, U. fragilescens i U. subscabrosa); de Xanthoparmelia verrucigera, citada al Maresme i a l’Alt Empordà; i de Ramalina elegans, morfològicament molt semblant a R. fastigiata, que es coneix a la serra dels Ports (Montsià) i a les Guilleries (la Selva). Pel que fa a la família de les peltigeràcies, de l’ordre de les peltigerals, s’ha ampliat el nombre de tàxons del gènere Peltigera coneguts al nostre territori: sis pertanyents al grup de P. canina (P. degenii, P. didactyla, P. kristinssonii, P. lepidophora, P. membranacea i P. ponojensis), P. elisabethae (del grup de P. horizontalis) i P. hymenina i P. neckeri (del grup de P. polydactylon). De la família de les fisciàcies, Rinodina striatitunicata, que havia estat descrita a la regió del Cap (Sud-àfrica) i que a més es coneix també a Austràlia, té ara una única localitat a la Terra Alta, que és alhora l’única de l’hemisferi nord.
L’estudi dels líquens que viuen sobre les roques més o menys inundades pels cursos d’aigua ha aportat novetats importants per a la flora. Destaquen diferents especies del gènere Aspicilia que creixen sobre roques silícies (A. aquiatica, A. melanaspis i A. supertengens), Bacidina egenula i B. inundata, Dermatocarpon rivulorum, Hymenelia lacustris, Ionaspis odora i Thelidium cataractarum. Més cap als marges de les zones inundades hi ha també Rhizocarpon badioatrum i tres espècies del grup de Verrucaria hydrela: V. submersella, V. denudata i V. funckii. Sobre roques calcàries inundades apareix Polyblastia quartzina.
L’estudi dels boscos mediterranis ha ofert també un gran nombre de novetats per a la flora, algunes descrites com a noves espècies (Byssoloma llimonae, Strigula porinoides) o recombinades en un altre gènere: Ochrolechia dalmatica. També destaquen les citacions de quatre espècies del gènere Agonimia (A. allobata, A. globulifera, A. opuntiella i A. repleta) i les de Macentina dictyospora, Mycobilimbia sphaeroides i Opegrapha multipuncta, que constitueixen a més novetats en la flora de la península Ibèrica. Altres tàxons poc coneguts són Leptogium gelatinosum i L. coralloideum, dues espècies amb la superfície del tal·lus llisa. Més recentment també ha estat citat L. hibernicum, una espècie epifítica, amb tal·lus tomentós i amb isidis.
Coscinocladium gaditanum, una espècie típicament mediterrània amb tal·lus sorediat, que viu sobre substrat calcari en ambients humanitzats.
Néstor L. Hladun.
La utilització de les noves tècniques moleculars ha permès resoldre alguns problemes taxonòmics de difícil resolució emprant només dades morfològiques, sobretot quan es tracta de líquens que no fructifiquen. Un d’aquests casos és el de Coscinocladium, un gènere monoespecífic endèmic de la regió mediterrània; C. gaditanum, l’única espècie del gènere, havia estat inclosa en el gènere Lecanora, amb el nom de L. lisbonensis, però l’estudi molecular ha posat de manifest que està emparentada amb les fisciàcies, i més en concret amb el gènere Physcia.
L’estudi mitjançant tècniques de cromatografia ha permès avançar en el coneixement de les espècies de líquens estèrils del gènere Lepraria (estereocaulàcies). El fet de poder diferenciar químicament les espècies pròximes a L. neglecta ha permès ampliar el catàleg amb L. alpina, L. eburnease, L. jackii i L. lobificans. Com a resultat de l’estudi dels líquens estèrils dels avencs calcaris, destaca també la descripció d’un nou gènere, Botryolepraria, per a incloure a l’antiga Lepraria lesdainii.