Mata d’Atropa baetica en el seu hàbitat.
Grup de Recerca Científica Terres de l’Ebre.
Les localitats d’Atropa baetica al massís del Port, única referència fins ara als Països Catalans, representen la presència més septentrional i oriental d’un tàxon propi de les muntanyes Bètiques i Subbètiques i de l’Aties mitjà i el Rift, al Marroc. El fet de trobar-se a l’extrem de la seva àrea de distribució i molt allunyada d’on es concentren la major part de les poblacions (si es deixen de banda algunes localitats no sempre prou ben aclarides del sud-oest del Sistema Ibèric) confereix a aquesta planta un enorme interès fitogeogràfic.
És una solanàcia molt rara, que creix de manera excepcional en matollars resultants de la degradació de boscos de pi roig o pi rojal (Pinus sylvestris) i pinassa o pi negral (P. nigra ssp. salzmannii), una mica nitrificats, al nord-est del cim del Caro, entre els 1.230 i els 1.330 m d’altitud. Només se n’han trobat tretze poblacions, la major part formades per un o dos individus, i agrupades en tres nuclis. Malgrat que una de les poblacions es pot veure des del mateix cim del Caro, havia passat desapercebuda. Va ser localitzada i herboritzada en un indret pròxim a la Barcina al juny de l’any 2004.
Detall del fruit.
Grup de Recerca Científica Terres de l’Ebre.
Detall de la flor del tabac gros (Atropa baetica).
Grup de Recerca Científica Terres de l’Ebre.
Espècie rizomatosa, produeix cada any un conjunt de tiges dretes, de vegades purpúries, de fins a poc més d’un metre d’alçada. Es diferencia d’Atropa belladona per les fulles glauques, les tiges no ramificades i les flors amb la corol·la en forma d’embut obert, de color groc esmorteït, de vegades verdós, amb fines nervacions vermelloses al fons; i també pel fruit, que és una mica més gros, i amb llavors també més grosses però menys nombroses.
Ha estat qualificada d’espècie en perill d’extinció en la primera llista del Conveni de Berna; d’espècie prioritària en la "Directiva Hàbitats" 92/43/CEE (annex II) del 1992, i d’espècie en perill d’extinció en el Reial decret 439/1990, de 5 d’abril, per la legislació espanyola. A més, forma part de la llista vermella de la flora vascular espanyola. Des que es va trobar al massís dels Ports, ha estat inclosa en el Catàleg de flora amenaçada de Catalunya (Decret 172/2008, de 26 d’agost, DOGC núm. 5.204). Ocupa el primer lloc, amb Aquilegia paui, en el Projecte de Llista Vermella i del Pla de Conservació de la Flora del Parc Natural del Port.
Des del punt de vista bioquímic, conté els mateixos alcaloides que Atropa belladona però amb una concentració fins i tot més elevada, per la qual cosa se li suposen, en etnobotànica, els mateixos usos com a espasmolítica, sedant, antisecretora i analgèsica. Potser el més conegut és com a antiasmàtica. A les zones fins ara considerades pròpies de l’espècie, Andalusia i el nord d’Àfrica, se n’havien fet servir les fulles com a tabac, d’on potser prové el nom popular tabac gros que té a Andalusia, segurament per les fulles més consistents que les d’A. belladona o Nicotiana tabacum. En el seu Dioscórides, Font i Quer recull un ús si més no sorprenent per a incrementar la memòria: se’n feien menjar les baies a un pollastre fins que l’animal moria. La persona en qüestió se’l menjava i, després d’estar uns quants dies intoxicat, es revifava amb les facultats millorades.
Àtropos (‘cruel’, ‘inexorable’), en la mitologia grega, és el nom d’una de les moires, encarregada de tallar el fil de la vida amb les seves tisores d’or.