Orquídies: diversitat i diversificació dins de les abelleres

L’any 1988 es coneixien una dotzena d’espècies d’orquídies (família orquidàcies, Orchidaceae) del gènere Ophrys als Països Catalans. Actualment (2010), el total d’espècies (en un sentit molt analític) és de 22, perquè se n’han descrit algunes de noves i se n’han trobat d’altres que no havien estat localitzades abans. El gènere Ophrys presenta dificultats taxonòmiques, perquè les espècies s’hibriden fàcilment, però, a més, els orquidòlegs han tendit a descriure espècies noves en lloc de considerar la categoria de subespècie, moltes vegades basant-se en petites diferències morfològiques o fenològiques, o en la possessió de distints pol·linitzadors. Això fa difícil construir taules dicotòmiques per a la identificació d’exemplars individuals. Altrament, els estudis moleculars tendeixen a afavorir el criteri sintètic de considerar menys espècies i més subespècies, encara que les dificultats de diferenciació molecular dels diversos tàxons no en facilita una separació fina. A continuació es consideren els nous tàxons, cadascun dels quals és pol·linitzat per una espècie d’himenòpter diferent.

Ophrys subinsectifera només es troba a la banda sud dels Pirineus. És semblant a O. insectifera, però amb les flors més petites, de label amb un marge groc o groc brut relativament ampli, ocasionalment marró, els lòbuls laterals d’extrem ovalat i més o menys reduïts, els pètals netament més curts, de color marró generalment amb les puntes més clares, de vegades tots verdosos. Encara que en alguns llocs conviuen totes dues, la primera arriba clarament més al sud que la segona. Es desconeix de moment el grau de freqüència de la possible hibridació entre les dues espècies. El pol·linitzador d’O. subinsectifera és un petit himenòpter àrgid (Argidae), Sterictiphora gastrica, que manifesta un comportament especial en la pseudocopulació: l’insecte prova de copular amb qualsevol punt del label, però preferentment se situa de manera lateral respecte de la columna i la cavitat estigmàtica, així els pol·linis se li solen adherir a les potes posteriors i no pas al cap. Alguns botànics han volgut assimilar aquest tàxon a O. aymoniniii, endèmic de França (regió dels Causses), que mostra algunes diferències en la morfologia floral i té un pol·linitzador diferent (Andrena combinata, fam. Andrenidae), amb un comportament "normal" en la pseudocopulació (els pol·linis acaben adherits al cap de l’insecte).

Ophrys ficalhoana, del grup d’O. tenthredinifera i descrita a Portugal el 1887, és una espècie fonamentalment ibèrica. Es caracteritza, a banda de tenir una floració clarament més tardana (maig-juny) que la d’O. tenthredinifera, per les flors de label més gros i més o menys trapeziforme, les gibositats més notables, el pinzell de pèls sobre l’apèndix generalment molt desenvolupat i, especialment, per la disposició més vertical dels pseudocels, que són molt aparents. Com passa a O. tenthredinifera, es veuen exemplars amb flors de label groc i altres de color marró més o menys fosc, però en les poblacions valencianes predominen els primers. Possiblement aquestes localitats valencianes representen una extensió cap a la franja mediterrània de les poblacions d’O. ficalhoana de Conca.

El grup d’Ophrys fusca és, a la Mediterrània occidental, un dels més problemàtics i per al qual s’han descrit més espècies noves (cinc per als Països Catalans). Les plantes que s’anomenaven O. fusca de l’est de la Península, ara són considerades O. lupercalis, una espècie descrita el 1994, caracteritzada per la floració primerenca i els labels de color marró clar, amb la coloració de la base aclarint-se progressivament, i pol·linitzada principalment per la primera generació de vol de l’abella Andrena nigroaenea (fam. Andrenidae), mentre que O. fusca seria una espècie de flors més grosses i fosques, amb un pol·linitzador diferent, i distribuïda per Portugal, Extremadura i Andalusia. Per la seva banda, O. arnoldii, descrita el 1999, és de floració tardana, amb les flors generalment més grosses però força semblants a les d’O. lupercalis (es fa molt difícil separar les dues espècies en una taula dicotòmica) i és pol·linitzada per la segona generació d’Anigroaenea, el mateix pol·linitzador d’O. lupercalis. O. bilunulata es caracteritza sobretot per l’estructura del solc basal del label, relativament molt profund i amb els costats enfonsant-se cap a baix i cap enfora a la vegada; moltes vegades la coloració fosca de la màcula penetra dins les vores d’aquest solc. Els labels, generalment de mida mitjana, són relativament poc gruixuts i amb un marge groc notable, que contrasta molt amb la coloració (de vegades com tacada) de la resta del label. A. flavipes n’és el pol·linitzador específic. Els noms O. dianica (2001) i O. lucentina (1999) designen unes plantes de la meitat nord-oriental d’Alacant i de la meitat sud de València de flors relativament petites, moltes vegades amb el label força pla, que recorden en part (pel color i per la forma del solc basal) les flors d’O. lupercalis, però amb un marge groc o groc verdós ben aparent. El problema és que s’ha considerat que possiblement la descripció original d’O. lucentina es basava en una planta híbrida amb O. lupercalis. El pol·linitzador específic és A. vulpecula. O. sulcata fa plantes petites, amb flors també relativament molt petites, de label de color marró violaci fosc, amb les vores generalment força convexes i amb un solc basal molt marcat que s’estén ocupant, com a mínim, tota la llargària de la màcula, la qual s’eixampla cap als costats del label.

Del grup d’Ophrys sphegodes, recentment s’ha localitzat a l’extrem sud de Catalunya O. incubacea, que ja es coneixia en alguns punts del País Valencià. És una espècie propera a O. passionis (label generalment de color marró porpra fosc, extensió cap als costats de la base de la màcula en H, cavitat estigmàtica blanca, etc.), que té un pol·linitzador diferent, i amb la qual sembla que no entra pas en contacte. O. incubacea es diferencia bé perquè generalment el label no és tan convex i, especialment, per les gibositats més desenvolupades i generalment molt piloses (pilositat que continua, en disminució, pels costats del label cap a l’extrem). En algunes poblacions de les dues espècies es troben ocasionalment individus amb els sèpals i els pètals de color més o menys rosat. Les escasses citacions d’O. castellana possiblement corresponen a colonitzacions ocasionals a partir de les poblacions de l’interior oriental de la península Ibèrica. Té les flors relativament petites, de label sense gibositats desenvolupades i amb els sèpals i els pètals generalment blanquinosos o amb tendència a rosats. Sol trobar-se en terrenys humits, però no és aquest el cas dels pocs individus localitzats a casa nostra.

Ophrys santonica, del grup d’O. scolopax, descrita l’any 1994 com a endèmica de França, és una planta de floració tardana semblant a O. scolopax però amb flors molt petites, el label curt i, generalment, molt convex, de vegades amb les gibositats reduïdes i amb les vores laterals grogues i glabres sovint ben visibles a prop de l’apèndix, que és relativament gros.

La taula següent mostra les espècies d’orquídies presents als Països Catalans. En verd, espècies descrites inicialment de Catalunya (O. arnoldii [1999], O. passionis [1926], O. catalaunica [1972]), o del País Valencià (O. dianica / lucentina [2001/ 1999], O. lutea [1753], O. scolopax [1793]). Només hi figuren comentaris sobre la distribució d’algunes espècies en sentit N-S. (Dades de l'autor)