L’aerobiologia

Diversitat pol·línica al llarg de l’any. A cada mes se li ha assignat un tipus de pol·len representatiu entre els que són presents en l’aire. Es tracta, en cada cas, d’espècies que poden desencadenar allèrgies respiratòries.

Josep Germain (plantes) i Jordina Belmonte (pol·len).

L’aerobiologia és l’estudi dels organismes vius presents a l’aire, és a dir, que utilitzen l’aire com a medi per a desplaçar-se, ja sigui involuntàriament (bacteris, virus, algues microscòpiques, pol·len, espores, llavors, etc.) o voluntàriament (papallones, ocells, etc.). Malgrat aquesta diversitat d’organismes, la major part dels estudis es refereixen únicament a pòl·lens i espores. Els pòl·lens que hi ha al medi aeri procedeixen majoritàriament de plantes anemòfiles. Pel que fa a les espores, en l’àmbit dels Països Catalans es tracta gairebé únicament d’espores de fongs (rarament de falgueres, equisets i briòfits) i, pel que fa al nombre, són molt més abundants que els pòl·lens.

Dinàmica pol·línica atmosfèrica d’urticàcies (majoritàriament Parietaria, una de les plantes que desencadena més al·lèrgies respiratòries en l’àmbit mediterrani) a 4 localitats de Catalunya, durant el període 1994-2009. Es representen les concentracions mitjanes setmanals i les màximes absolutes del període. Les unitats són grans de pol·len per m3.

Dades de l’autora.

Les plantes de pol·linització anemòfila generen grans quantitats de pol·len en estructures florals que en faciliten la dispersió. Algunes de les seves estratègies són tenir les flors masculines reunides en aments (Quercus, Corylus, Populus, Betula, Alnus, etc.) o en cons o estròbils (Pinus, Cupressus, Juniperus, Cedrus, etc.), tenir flors sense periant o amb periant molt reduït (Platanus, Fraxinus, Fagus, Acer, Chenopodium, Plantago, etc.), ser plantes caducifòlies que no desenvoluparan les fulles fins un cop acabada la pol·linització (diversos gèneres ja citats), presentar estams amb capacitat de catapultar el pol·len enviant-lo a distàncies notables i incorporant-lo als corrents d’aire que l’enlairaran i transportaran (Parietaria), presentar estams que sobresurten del penant (pèndols en el cas de les gramínies o poàcies, exserts en Mercurialis, etc.) Hi ha també alguns tàxons que comparteixen pol·linització entomòfila i anemòfila (Olea, crucíferes o brassicàcies, Castanea, Salix i palmeres, entre d’altres) i que són relativament abundants a l’espectre pol·línic atmosfèric.

L’anàlisi al microscopi òptic de les mostres aerobiològiques proporciona una relació quantificada dels tàxons pol·línics identificats, que sol expressar-se en forma de concentració mitjana diària de pol·len per metre cúbic d’aire, p/m3. A partir d’aquí es poden calcular les concentracions mitjanes setmanals (expressades també en p/m3 i calculades com a mitjana dels valors dels 7 dies de cada setmana) i l’índex anual (expressat en pòl·lens i calculat com la suma de les concentracions mitjanes diàries al llarg de tot un any).

Un estudi aerobiològic que duri com a mínim un any permet establir l’espectre pol·línic atmosfèric d’una localitat, és a dir, la diversitat de pòl·lens que s’han identificat a l’aire i la quantitat (índex anual i percentatge sobre el total) de cada tipus. La comparació dels espectres pol·línics atmosfèrics de diverses localitats permet avaluar com varia segons l’espai la presència dels diferents tàxons i distingir àrees de comportament similar i àrees singulars. L’aerobiologia dona una mesura de la contribució de cada espècie de la zona al component biològic de l’aire, que no coincideix necessàriament amb el recobriment de l’espècie en el territori. Alhora, els estudis aerobiològics prolongats en el temps proporcionen informació de la dinàmica de cada tipus de pol·len (en quin moment de l’any s’inicia i s’acaba la pol·linització, quantitat de pollen en cada episodi anual, etc.), la qual cosa permet estudiar les pautes anuals i interanuals, les tendències al llarg del temps i els factors meteorològics i ambientals que afecten la dinàmica de la pol·linització, el com i el perquè.

La primera aplicació dels estudis aerobiològics és en l’àmbit de la salut pública i, concretament, en la investigació sobre les al·lèrgies, que s’ha desenvolupat sobretot d’ençà del darrer quart del segle XX. Conèixer l’espectre pol·línic atmosfèric de la localitat habitual de la persona afectada ajuda els especialistes mèdics a fer la diagnosi de la seva al·lèrgia (rinitis, conjuntivitis o asma) de manera més precisa, dirigida i amb les mínimes molèsties. També contribueix, un cop diagnosticada, a prevenir-la i a determinar els períodes adients per a tractar-la. Les noves tecnologies posen a l’abast, tant dels especialistes mèdics com de la població, la informació aerobiològica que es va generant o, fins i tot, documents de predicció de nivells de pol·len al·lergogen que permeten emprendre mesures de prevenció als afectats.

En l’àmbit agronòmic i fenològic es poden establir correlacions entre la quantitat de pol·len mesurada aerobiològicament i la quantitat de fruit recollit posteriorment, i això permet fer prediccions sobre la collita de plantes anemòfiles d’interès en agronomia, com ara l’olivera (Olea europaea), l’avellaner (Corylus avellana), la vinya (Vitis vinifera) o determinats cereals, i també en estudis de caràcter fenològic d’espècies forestals o lligades a explotacions animals com l’alzina (Quercus ilex).

En l’àmbit de la bioclimatologia i modelització ambiental, per a comprendre la dinàmica pol·línica atmosfèrica cal estudiar la relació entre cada pol·len aerovagant i els diferents paràmetres meteorològics (quins i com determinen l’època de pol·linització de cada espècie, l’efecte sobre el pol·len quan ja és a l’aire, etc.). Els paràmetres meteorològics implicats d’una manera més directa són la temperatura i la precipitació, encara que és difícil demostrar estadísticament com actuen sobre els nivells de pol·len per la complexitat de les seves interrelacions. Darrerament s’ha posat en evidència la importància del vent com a vector de transport del pol·len, a vegades a grans distàncies. A Catalunya s’han estudiat alguns episodis de pòl·lens que, des de diverses procedències (Ambrosia des de Lió; faig, Fagus, des dels Alps i l’Europa central; avellaner, Corylus, des de l’Europa de l’est, i bedoll, Betula, des del centre i el nord d’Europa), han irromput a l’aire fora de l’època de pol·linització habitual (en alguns casos, provocant simptomatologia clínica).

D’altra banda, i amb relació al canvi climàtic, la dinàmica de determinats paràmetres aerobiològics (índex anual, data d’inici de la pol·linització, nombre de dies amb concentracions que superen determinats llindars) observats al llarg del temps (Catalunya disposa de dades aerobiològiques des del 1983) mostra les tendències d’aquests paràmetres i permet establir si el canvi de patrons meteorològics (o canvi climàtic) queda ja reflectit en la fenologia de les espècies de pol·linització anemòfila, de quina manera i com podria evolucionar en funció dels escenaris que es plantegen.

Pel que fa als estudis d’àmbit botànic (corologia de les espècies), els resultats d’un estudi recent sobre la procedència del pol·len de faig (Fagus) que es detecta a Catalunya, posats en relació amb la diversitat genètica de les poblacions de faig a Europa, permet suggerir que conèixer les rutes aèries de dispersió del pol·len pot mostrar la relació entre les poblacions vegetals i contribuir a delimitar les àrees de distribució. Els espectres pol·línics atmosfèrics també posen de manifest la proporció de cada tàxon pol·línic en l’espectre actual, informació que contribueix a interpretar els espectres de mostres paleopollíniques en estudis paleobotànics.

Dinàmica pol·línica interanual d’olivera (Olea) a Tarragona del 1996 al 2009 i tendència de l’índex anual.

Dades de l’autora.

Finalment, en l’àmbit de la gestió de la vegetació urbana i ornamental, bona part dels pòl·lens identificats en l’aire dels entorns urbans capaços de desencadenar al·lèrgies procedeixen d’espècies utilitzades en jardineria, com Platanus, Cupressus i Olea. És per això que l’aerobiologia pot ajudar a seleccionar l’arbrat ornamental urbà idoni i a assenyalar les espècies ruderals (Parietaria, Chenopodium, etc.) que seria recomanable eradicar.

A partir dels anys vuitanta del segle XX, i molt especialment des dels anys noranta, en què es constitueixen dues xarxes aerobiològiques a escala estatal i es decideixen mètodes estandarditzats de mostratge i anàlisi, es posen en marxa als Països Catalans diversos projectes que estudien els nivells de pol·len a l’aire: Xarxa Aerobiològica de Catalunya (XAC), Xarxa Balear d’Aerobiologia, Asociación Valenciana de Alergología e Inmunología Clínica (AVAIC) i Ayuntamiento de Valencia. Información Aerobiológica.

Webgrafia