Diverses espècies de poliquets dels canyons submarins, vistos al microscopi electrònic d’escombratge. 1 Aricidea (Allia) longisetosa, 2 Paradoneis hirsuta, 3 Exogone (Parexogone) canyonincolae, 4 Pelagobia longicirrata, 5 Ophelina margaleffi, 6 Flabelligena gascognensis. Es creu que les parts profundes dels canyons submarins de la mar Catalana van estar submergides fins i tot durant la crisi de salinitat del Messinià. Això hauria fet que faunes antigues atlantomediterrànies quedessin confinades en aquests ambients. Aquest seria el cas de F. gascognensis, espècie descrita recentment en el canyó de Capbreton, al Cantàbric.
Rafael Sardá.
Els poliquets trobats als canyons de la mar Catalana semblen confirmar que les particulars condicions de vida d’aquest hàbitat han estat determinants en els mecanismes d’especiació. En els canyons submarins els sediments i la matèria orgànica solen ser transportats en resuspensió, associats a forts corrents mitjançant violents episodis; això afecta els cicles de vida dels organismes que hi viuen, i és lògic pensar que s’hagin desenvolupat estratègies i morfologies adaptatives. Així, es troba una rica fauna de poliquets, adaptada a les rigoroses condicions físiques d’aquest hàbitat, que es manté gràcies a un flux continu de matèria orgànica.
Als canyons de la mar Catalana s’han trobat noves espècies de poliquets, que presenten adaptacions morfològiques peculiars. Per exemple, les espècies de mida petita poden ser forçades a viure durant alguns períodes a la columna d’aigua, si els períodes de resuspensió són freqüents, i això pot haver condicionat que la seva evolució biològica hagi conduït vers morfologies especials que no solen donar-se en espècies similars d’altres hàbitats. D’altra banda, s’han trobat poliquets de mida apreciable (més de 80 mg de pes fresc) en mostres preses a la columna d’aigua, 30 m per sobre del fons; un índex de fins a quin punt aquests fenòmens de resuspensió són importants i l’elevat grau de turbulència a què es troben sotmesos en aquest ambient.
En les espècies de mida petita, s’observen estructures que les diferencien clarament d’altres de similars. En espècies recentment descrites en aquests canyons, les setes, la morfologia de les quals està regulada genèticament i és específica, són llargues, nombroses i hirsutes; és el cas d’Exogone (Parexogone) canyonincolae, Paradoneis hirsuta o Aricidea (Allia) longisetosa. Les setes llargues faciliten la flotabilitat, i la presència de llargues espines al seu extrem actua prevenint la deposició de llims que les inutilitzarien com a flotadors.
Les setes llargues han estat descrites com a mecanisme de dispersió de les espècies, però, en el cas dels canyons, s’observen en espècies de famílies diferents i semblen clarament una adaptació als processos de resuspensió propis d’aquest hàbitat. En l’espècie Pelagobia longicirrata, que és un poliquet freqüent al plàncton de la columna d’aigua, s’ha observat una estructura especialment interessant; es tracta de la presència de formacions ciliars retràctils i molt llargues als òrgans bucals, situats a la part anterior del cos. Aquests cilis poden servir per a facilitar tant la flotabilitat com l’obtenció de preses.
Els canyons submarins afavoreixen el transport de matèria orgànica cap a les profunditats. A la mar Catalana sol aparèixer una capa d’aigua més densa uns 500 m per sobre del fons, on la concentració de partícules és més alta, l’anomenada capa nefeloide. En aquest particular hàbitat s’ha descrit l’espècie Ophelina margaleffi, que s’hi troba tot l’any en denses agregacions, que no s’arriben a formar en altres hàbitats pròxims on l’espècie també és present. Pel que sembla, aquesta capa ofereix als cucs les concentracions d’aliment que necessiten en un ambient dens que, alhora, els facilita la flotació.
Els canyons tot just es comencen a explorar i la distribució precisa d’aquestes espècies encara és desconeguda.