Comparació de la freqüència de mides de corall vermell (Corallium rubrum) entre les colònies d’una població de les illes Medes (protegides des del 1990) i les peces pescades de zones no protegides de la Costa Brava. El gràfic posa de manifest que als ecosistemes que tenen un estatus de zona protegida, fins i tot des de dates relativament recents, el corall creix de manera més sostinguda i assoleix talles més grans. També s’ha pogut comprovar que a fondàries superiors als 60-90 m i en zones poc accessibles, assoleix mides més grans, cosa que fa recomanable que la protecció s’apliqui fins a 80 m de fondària.
A partir de Tsounis i altres, 2007.
És probable que el corall vermell (Corallium rubrum) sigui l’espècie bentònica de la Mediterrània més afectada per l’acció humana. Tot i que a Begur ja s’explotava al segle xv, a les costes de la península Ibèrica l’explotació industrial intensiva s’inicià a començament del segle XIX. L’extracció es feia amb dragues, que no solament danyaven el corall vermell, sinó també tot l’hàbitat, i que estan prohibides des del 1994 a la Unió Europea. No obstant això, l’autèntic punt d’inflexió en l’extracció del corall s’esdevingué el 1950, quan s’inventà l’escafandre autònom. Avui dia, els bussos estan arribant al límit que permet aquest artefacte –uns 130 m de fondària– per tal de trobar corall d’alt valor comercial.
La Costa Brava, sobretot el cap de Creus, és una de les poques àrees de la Mediterrània on es troba corall vermell prop de la superfície, però els estudis recents mostren que la seva pesca ha transformat l’estructura de les poblacions. A 60 m de profunditat, només el 9% de les colònies superen els 5 cm d’alçada, i a més profunditat són rares les que arriben als 20 cm, mentre que podrien assolir una alçada de 50 cm i una edat màxima probablement de més de 100 anys. La decadència de les poblacions també es manifesta en el fet que entre els 15 i els 60 m de fondària el diàmetre basal de l’esquelet del 95% del corall té entre 11 i 20 anys d’edat i no supera els 7 mm, que és la mida mínima de pesca legal. A més, aquests esquelets es ramifiquen en forma de Y simple i no arriben a desenvolupar els models de ramificació complexa que els són naturals. Això indica que en zones no protegides la sobrepesca ha transformat les poblacions de corall que abans conformaven estructures tridimensionals, semblants a boscos, en paisatges més similars a herbassars. Aquesta pèrdua d’estructura determina la pèrdua de biodiversitat de tot l’hàbitat.
Instal·lació d’una placa de marbre en una població de Corallium rubrum, per tal d’estudiar-ne el reclutament. Les larves es fixen a la placa i això permet als científics quantificar-les. D’altra banda, aquesta mena de plaques podrien servir per a trasplantar larves de zones protegides a zones de colònies en decadència.
Georgios Tsounis.
Fa més de 25.000 anys que el corall vermell s’empra per a l’elaboració de peces de joieria i per a fer amulets; aquesta ha estat la principal raó de la seva pesca indiscriminada, ja que el seu valor al mercat sempre ha estat força elevat. Però l’explotació sistemàtica va arribar a l’inici del segle XIX, quan el Regne de Nàpols mantenia més de 1.200 vaixells i 17.000 mariners i joiers que es dedicaven a treballar el corall.
Georgios Tsounis.
D’altra banda, com és lògic, la fecunditat dels organismes colonials augmenta amb el nombre de pòlips, el qual està directament relacionat amb la mida de la colònia. Per tant, les poblacions joves, les colònies de les quals són petites, tenen pocs pòlips i produeixen fins a 1.000 vegades menys larves que altres colònies que assoleixen mides normals.
Colònia de corall vermell de més de 20 cm, fotografiada l’any 2003. Colònies d’aquesta mida s’han tornat molt rares i només es poden veure a fondàries on no arriba el busseig esportiu.
Georgios Tsounis
A més, la distància que poden recórrer les larves del corall vermell abans de fixar-se al substrat no és gaire gran, de manera que fins i tot poblacions que es troben a menys de 2 km de distància, com les de la costa del Montgrí i les de les illes Medes, estan aïllades. Això explica que poblacions malmeses no es recuperin a partir d’altres de ben conservades. Així, malgrat que el reclutament de poblacions de Corallium rubrum pot ser força elevat, hi ha el risc que es produeixin extincions locals, sobretot si les poblacions joves pateixen sobrepesca. El risc que no es puguin recuperar encara és més elevat si s’esdevé un episodi de mortalitat massiva, com els enregistrats a les costes italianes i franceses el 1999 i el 2003 a causa de sengles anomalies tèrmiques que van afectar el corall vermell i altres suspensívors a poca profunditat.
Colònia de corall vermell pertanyent a una col·lecció privada, procedent d’una pesca feta a la dècada de 1960. Avui dia, en pocs llocs de la Mediterrània es troben colònies tan grans.
Georgios Tsounis.
Els resultats dels estudis fets en zones protegides encara s’han d’incorporar als plans de gestió, de manera que encara està pendent que es revisi la mida mínima permesa per a les captures i es controlin millor les quotes i els permisos de pesca. Malgrat que el nombre de corallers a la Costa Brava és relativament petit, la sobrepesca és un fet, i una part del problema rau en la pesca il·legal, ja que les multes que s’imposen als furtius no resulten dissuasives.
La situació de decadència de les poblacions de diverses espècies del gènere Corallium, entre les quals hi ha el corall vermell, ha fet que el 2010, els Estats Units d’Amèrica i la Unió Europea hagin tornat a proposar que la família dels coral·lids (Corallidae) sigui inclosa en l’apèndix II del conveni CITES, que regula el comerç internacional d’espècies vulnerables. Ja hi havia hagut propostes, una d’Espanya el 1986 i una altra dels Estats Units el 2000, però ambdues van ser rebutjades per falta de dades que en confirmessin el risc d’extinció. La tercera també ha estat rebutjada, de manera que l’espècie no estarà protegida per la limitació del seu comerç. Això fa que el futur depengui del fet que la gestió local sigui sostenible.