Daniel Martín Sintes.
En el medi marí, les activitats com el transport marítim, l’aqüicultura, l’aquariofília i la navegació poden ser el vector d’entrada d’espècies no autòctones. En el cas de la Mediterrània, l’obertura del canal de Suez va produir un canvi en la distribució de moltes espècies i va donar origen al model de migració anomenada lessepsiana (per Lesseps). Els poliquets tenen algunes característiques que fan que puguin convertir-se més fàcilment que d’altres en espècies introduïdes: la mida petita, les fases larvals lliures i els adults sèssils i capaços d’adoptar com a hàbitat suports nous i artificials, a més d’una velocitat de propagació i reproducció ràpides. Algunes espècies viatgen fàcilment als vaixells i altres materials com a organismes incrustants (fouling), com ara els petits serpúlids (Serpulidae) i espiròrbids (Spirorbidae), que viuen a l’interior de tubs calcaris.
Una de les espècies invasores que fa més temps que es troba a la mar Catalana és Ficopomatus enigmaticus, un serpúlid formador d’esculls, probablement oriünd d’Austràlia o de l’oceà Índic i actualment cosmopolita, que pot ser bastant agressiu en els hàbitats on es desenvolupa (llacunes costaneres, aiguamolls, ports, etc.). La seva activitat de filtració contínua pot alterar significativament les propietats de l’aigua al seu voltant, perquè pren nutrients del sistema, però també en pot alterar les propietats físiques, cosa que pot malmetre les comunitats autòctones. A més, en ser incrustant, pot afectar canonades i conduccions d’aigua de plantes industrials, i als ports, on és molt comú, exigeix una feina de neteja constant.
Als ports també s’han trobat, encara que de manera ocasional, altres serpúlids incrustants, dels gèneres Hydroides i Spirobranchus, i un bon nombre d’espiròrbids. De tots, el serpúlid H. elegans i l’espirórbid Spirorbis (Spirorbella) marioni han passat a formar part de les espècies ja completament establertes a la zona.
Un altre vector important d’introducció d’espècies és el conjunt de les pràctiques d’aqüicultura i el transport d’organismes amb finalitats comercials. Molts poliquets que perforen les closques de bivalves o que els parasiten, com ara determinats espiònids (Spionidae) dels gèneres Polydora o Boccardia, es desplacen amb les ostres i altres mol·luscs que viatgen d’un mercat a l’altre o que han estat introduïts per a la seva producció comercial; és el cas de P. cornuta, una espècie que actualment ja es troba instal·lada.
D’altra banda, alguns poliquets són emprats com a esquers de pesca, i és possible que la seva comercialització comporti la introducció accidental d’espècies, com és el cas d’alguns nereidids (Nereididae) d’origen asiàtic als estuaris portuguesos. En alguns casos, la introducció no té una sola causa. No se sap quin va ser el vector inicial de transmissió ni de l’hesiònid (Hesionidae) Podarkeopsis capensis, que és habitual als sediments de la plataforma continental, ni del sabèl·lid (Sabellidae) Branchiomma boholense, recentment aparegut a la mar Menor provinent de l’oceà Índic per migració lessepsiana. Algunes espècies del gènere Branchiomma són potencialment molt invasives, ja que tenen una gran capacitat d’adaptació i una alta taxa reproductora; ho confirma la presència de poblacions estables de B. luctuosum al port de València.
Rafael Sardá.
Encara que quan es parla d’espècies introduïdes i invasores se sol interpretar que provenen d’àrees biogeogràfiques foranes, els últims anys, a conseqüència dels profunds canvis que els humans introdueixen en els ecosistemes marins, és freqüent trobar en una zona exemplars d’espècies que mai abans no hi havien estat vistes però que pertanyen a la mateixa àrea biogeogràfica, encara que viuen en hàbitats diferents. Aquest seria el cas del quetoptèrid (Chaetopteridae) Mesochaetopterus rogeri. Podria ser que, com a conseqüència d’alteracions de l’ecosistema, algunes espècies fossin ara capaces de colonitzar nínxols que els havien estat esquius. Com que bona part del comerç es fa per mar, i com que l’oceà acusa ràpidament els canvis climàtics, és possible que els poliquets esdevinguin un dels tàxons més adequats per a dur a terme el seguiment d’aquest fenomen.