Aurelia aurita és una espècie cosmopolita. Acostuma a moure’s en eixams i és freqüent a les costes. Al sud-est asiàtic és una de les meduses més consumides, però a Europa aquests cnidaris encara no tenen la consideració de producte alimentari. Aquesta situació permetria aprofitar els episodis de proliferacions.
Eduardo Obis.
Els últims anys, la presència d’eixams de meduses a les costes mediterrànies s’ha convertit en un fet ben conegut pels banyistes a l’estiu i molt comentat pels mitjans de comunicació. Però, lluny de ser un fenomen exclusivament estival, les proliferacions es produeixen durant tot l’any, i, fins i tot, alguns episodis d’hivern han estat més massius que la majoria dels d’estiu. Així mateix, es pot afirmar que, si bé hi ha algunes platges on és més freqüent l’arribada de meduses, es tracta en realitat d’un fenomen poc predictible, que té poc a veure amb les condicions ambientals de la zona costanera.
De fet, la proliferació de masses de plàncton gelatinós (format per meduses i altres organismes) és un fenomen natural tant en aigües costaneres com als oceans de tot el món. No obstant això, els estudis han confirmat que la freqüència de la formació d’eixams s’ha incrementat els darrers cinquanta anys, i en algunes zones ho ha fet de manera exponencial. Aquest increment ha donat lloc a una certa alarma, especialment perquè causen importants problemes a algunes activitats humanes, com ara la pesca i el turisme, a més d’un ampli espectre de problemes relacionats amb el deteriorament del medi natural marí. Encara que l’arribada a la platja d’exemplars o eixams de meduses ha estat el fenomen més conegut, n’hi ha d’altres que tenen àmplies conseqüències, com és l’obturació de sistemes de refrigeració de centrals tèrmiques o nuclears, l’esgotament de les poblacions de piscifactories, etc.
La variabilitat interanual del nombre d’episodis d’arribada massiva de meduses a les platges reflecteix les oscil·lacions de la producció biològica a alta mar, No obstant això, la tendència al litoral català és que aquests episodis augmentin, tot i que cal observar sèries temporals més llargues.
Dades de l’Agència Catalana de l’Aigua i de l’Institut de Ciències del Mar (CSIC).
Les meduses apareixen estacionalment en el plàncton. A la Mediterrània, el període de màxima abundància va des de l’inici de la primavera fins al final de l’estiu. La resta de l’any hi ha molt pocs individus, i la majoria es troben en forma de pòlips al fons del mar o bé al plàncton en forma d’ous de resistència, que no es desenvolupen fins que no augmenta la temperatura de l’aigua, al principi de la primavera.
L’aparició d’eixams de meduses de milers d’individus en determinats moments de l’any és un fenomen particular, ja que normalment les meduses adultes viuen solitàries, però en determinats moments de l’any formen aglomeracions de milers d’individus. Els eixams més densos es produeixen a una distància de 20 a 40 milles nàutiques de la costa, a mar oberta, en una zona molt rica en zooplàncton al límit de la plataforma continental, on hi ha unes condicions hidrogràfiques peculiars (un front d’aigua densa) que originen i mantenen una producció biològica molt alta. L’elevada concentració de fitoplàncton i zooplàncton d’aquesta zona afavoreix que les meduses hi trobin suficients preses per a créixer, reproduir-se i generar poblacions de molts individus. No obstant això, la producció biològica varia molt d’un any a un altre, i això fa que la quantitat de meduses també sigui molt variable. Aquests eixams de meduses poden ser arrossegats cap a la platja pels corrents superficials generats pels vents de mar a terra, especialment quan les aigües de mar oberta tenen una temperatura molt similar a les aigües costaneres. En canvi, això és molt més difícil que passi quan l’aigua costanera té una temperatura, i per tant també una densitat, diferent de la de mar oberta.
Així, els factors climàtics que determinen que l’aigua costanera sigui més càlida al principi de la primavera són una causa indirecta, però important, de l’arribada de grans quantitats de meduses al litoral. Un d’aquests factors podrien ser els hiverns suaus i curts, durant els quals es produeix una emissió més petita d’aigua dolça i freda a la mar. Un altre factor que s’hauria de considerar, encara que requereix estudis més detallats, és el progressiu escalfament climàtic global, que podria donar lloc a hiverns com els esmentats, més suaus i més curts.
Eixam de Pelagia noctiluca en aigües superficials, a prop de la costa. Els individus fan uns 10 cm de diàmetre. Aquesta espècie, que és la que causa més problemes, arriba de mar oberta gràcies al desplaçament de masses d’aigua pel vent.
Alejandro Olarriaga.
D’altra banda, també hi ha espècies que, d’acord amb el seu cicle vital, fan petits eixams (excepcionalment, eixams de gran densitat) de meduses adultes en aigües litorals, des de la primavera fins a la tardor, independentment de factors hidrodinàmics. Són les que tenen una fase de pòlip, en què romanen enganxades a tota mena de substrats al fons de la mar, fins que, en començar a pujar la temperatura a la primavera, s’esdevé una fase principal del seu cicle vital: per mitjà de l’estrobilació, cada pòlip dona lloc a diverses larves de medusa, les quals arriben a la fase de medusa juvenil en poques setmanes i, finalment, es fan adultes. A partir d’aquest moment poden aparèixer formant eixams a la superfície, tot i que més aviat es mouen en petits grups o en solitari. Les espècies més conegudes d’aquest tipus són el borm blau (Rhizostoma pulmo), l’acàlef cresp o ou ferrat (Cotylorhiza tuberculata), el borm radiat (Chrysaora hysoscella), Aurelia aurita i Pelagia noctiluca, espècie més abundant a les costes catalanes i que no té fase de pòlip.
Hi ha altres causes que podrien explicar l’aparició de grans eixams de meduses a les costes peninsulars, com ara la disminució dràstica dels grans depredadors que se n’alimenten. Des de fa temps se sap que el zooplàncton gelatinós és el principal aliment de les tortugues i d’alguns peixos, com ara les tonyines, però les poblacions d’aquests animals s’han reduït enormement a les costes mediterrànies a causa de la pesca indiscriminada. També s’alimenten de meduses els ocells marins, però la seva incidència és menor i, a més, actuen més a prop de la costa. D’altra banda, les meduses controlen de manera natural la densitat de les seves poblacions, ja que no és estrany que s’alimentin d’altres meduses quan els falten altres tipus de preses; però, aparentment, a les zones de la Mediterrània amb màxima abundància de meduses també hi ha suficient zooplàncton.
Des del final de la dècada de 1980 se sap que ja al principi del segle XX s’enregistraren episodis similars de proliferació de meduses a la costa. Alguns científics asseguren que aquests episodis se succeïen cada 11 o 12 anys i perduraven uns 3-4 anys, i descarten qualsevol relació amb un increment de la contaminació o de la degradació de les aigües, mentre que donen més rellevància a la influència dels factors climàtics en la producció biològica marina.
De tota manera, el fet que els últims anys els episodis d’arribada de meduses a les costes s’hagin produït de manera continuada ha aixecat l’alarma i l’interès de la comunitat científica i de la societat en general. En aquest sentit, cal esperar que els responsables polítics i administratius impulsin la realització d’estudis més detallats a escala regional, per tal de conèixer millor les causes del fenomen i intentar preveure els esdeveniments d’un futur immediat.