L’esponja invasora Paraleucilla magna fins ara només s’ha localitzat a la riba occidental de la Mediterrània, on la seva distribució encara s’està estudiant.
María Jesús Uriz.
La fauna d’esponges del litoral català ha sofert alguns canvis les darreres dècades. Un dels més destacats és la presència de l’espècie calcària de caràcter invasor Paraleucilla magna, de la família dels amforíscids (Amphoriscidae), que possiblement fou introduïda a través de cultius industrials i que està proliferant als primers 15 m de fondària, principalment a prop dels ports, però també per tot el litoral de la mar Catalana. És una espècie amb un marcat cicle anual: desapareix a l’estiu, després del període de reproducció, i creix ràpidament durant la tardor i l’hivern, un comportament que és justament l’oposat al de la major part de les esponges mediterrànies (les quals creixen principalment a l’estiu) i que és indicador de necessitats tròfiques importants i que, alhora, fa suposar una introducció de l’espècie des de l’Atlàntic, on es va trobar per primera vegada (costes del Brasil).
Els matisos de color, el gruix de la incrustació i l’esquelet són les característiques morfològiques que diferencien els exemplars de Scopalina blanensis, recentment descrita, dels de S. lophyropoda.
Andrea Blanquer.
Però també es pot parlar d’espècies noves gràcies a l’aplicació de tècniques genètiques a la sistemàtica i la taxonomia. En aquest cas, es tracta d’espècies críptiques taxonòmicament, és a dir, molt semblants de forma i d’esquelet i que anteriorment no s’havien pogut distingir entre elles. En aquests casos, per tant, no és clar si han estat introduïdes recentment o si ja fa temps que formaven part de la fauna marina catalana. Un cas paradigmàtic en aquest sentit és el relacionat amb l’esponja incrustant Scopalina lophyropoda, de la família dels dictionèlids (Dictyonellidae), que és molt abundant als primers 20 m de fondària del litoral. Es creia que aquesta espècie es trobava a tot el litoral de la Mediterrània occidental i oriental (incloent-hi les Balears i les costes de l’Adriàtica, on fou descrita per primera vegada), a més de la zona atlàntica de les illes Canàries. No obstant això, un estudi recent d’anàlisi genètica de les seves poblacions, que es féu mitjançant uns marcadors moleculars coneguts com a microsatèl·lits, que es troben en els gens nuclears i són característics de cada espècie, va demostrar que "camuflades" sota l’aspecte de Scopalina lophyrophoda hi havia fins a tres noves espècies, que van ser descrites amb els noms de S. blanensis, S. ceutensis i S. canariensis. Només S. blanensis és força abundant al litoral català i és l’única Scopalina present a les Balears, on havia estat confosa amb S. lophyropoda. S. blanensis va ser descoberta per primera vegada a Blanes, d’on li ve el nom. És una esponja incrustant de color taronja salmó, que forma plaques d’uns 15 cm de diàmetre i fins a 2 cm de gruix com a màxim. L’esquelet és format per espícules en forma d’agulla, amb un extrem arrodonit i l’altre en punta (estils) i formant feixos que es ramifiquen i s’anastomitzen diverses vegades. El color, el gruix i l’esquelet són les característiques morfològiques que permeten diferenciar-la de S. lophyropoda, més comuna. El color de S. blanensis és mes pàl·lid i tirant a salmó que no el de S. lophyropoda, i s’estén menys pel substrat rocós, encara que pot fer crostes més gruixudes. L’esquelet és ramificat amb feixos d’espícules prims, per contraposició a les curtes fibres d’espongina que van des de la base de l’esponja fins a la superfície en S. lophyropoda. Aquests caràcters diferencials no són obvis i, de fet, no es van identificar fins després que els marcadors moleculars confirmessin que es tractava d’espècies diferents. De moment es desconeix l’origen d’aquesta nova espècie, que sembla haver proliferat pel litoral català durant els darrers cinc anys. Creix notablement durant la tardor i el principi de l’hivern i decreix a l’estiu. Aquest comportament contrasta amb el de S. lophyropoda, que creix constantment al llarg de l’any, malgrat que ambdues espècies alliberen les larves als mesos de juliol i agost i coexisteixen als mateixos hàbitats. Un estudi filogenètic del gènere va indicar que S. blanensis és més a prop de les espècies atlàntiques (S. ceutensis, S. canariensis i S. ruetleri) que no de la mediterrània S. lophyropoda, per la qual cosa se li pot atribuir un origen atlàntic.
Ircinia variabilis és una de les espècies de demosponges afectades pels episodis de mortalitat, l’origen i la causa dels quals no acaben d’estar ben determinats. Alguns autors pensen que es poden deure a microorganismes, que s’estendrien a partir dels exemplars d’esponges ja infectats.
Enric Ballesteros.
D’altra banda, les esponges còrnies del litoral català, és a dir, les que tenen l’esquelet format per fibres proteíniques d’espongina, entre les quals es troba l’esponja de bany (Spongia agaricina), han patit malalties i mortalitats massives durant l’última dècada. El fenomen no es restringeix al litoral dels Països Catalans, sinó que, al contrari, l’epidèmia sembla haver estat més forta a les costes de França i Itàlia. Les causes d’aquesta mortalitat han estat ben estudiades, però l’agent desencadenant de la malaltia, ja sigui un virus, un bacteri o un fong, encara no s’ha trobat. Ara bé, la proliferació de l’agent infecciós està correlacionada amb un increment de la temperatura de l’aigua, però no de la temperatura màxima sinó del nombre de dies que les esponges han estat sotmeses a temperatures superiors a les normals durant l’estiu. Les espècies més afectades al nostre litoral han estat les del gènere Ircinia, en particular les que tenen cianobacteris simbionts (I. fasciculata i I. variabilis). Per això es tendeix a relacionar la malaltia més aviat amb algun desequilibri en la relació simbiòtica entre aquests bacteris fotosintetitzadors (que depenen molt de la temperatura) i els bacteris heterotròfics amb els quals conviuen en simbiosi dins les esponges.