La Mediterrània era una mar pràcticament tancada, amb una única obertura a l’estret de Gibraltar que la comunicava amb l’oceà Atlàntic, fins que l’obertura del canal de Suez, a la darreria del segle XIX, va permetre comunicar-la amb la mar Roja. Aquestes dues connexions, una natural i l’altra artificial, juntament amb les introduccions voluntàries i involuntàries produïdes pels humans, són les que permeten intercanvis faunístics entre la Mediterrània i les mars adjacents i avui dia també directament amb altres de més allunyades. La variabilitat climàtica natural juntament amb la induïda per les activitats humanes afavoreixen els moviments de les poblacions i en regulen la dinàmica, a més de produir expansions poblacionals o bé recessions i, fins i tot, extincions.
Durant les darreres dècades s’han incrementat molt els mostreigs, cosa que ha afavorit directament i indirectament el coneixement de la fauna marina mediterrània, no solament en l’àmbit costaner sinó també mar endins. Concretament, en el cas dels crustacis decàpodes de la Mediterrània occidental (Països Catalans i àrees adjacents), cal comentar, sense la intenció de ser exhaustius, la nova presència d’algunes espècies, i també canvis importants en la distribució d’altres.
Litoral i plataforma continental
Decàpodes del litoral i la plataforma continental: 1 Euchirograpsus liguricus, un gràpsid infralitoral poc conegut a la Mediterrània; 2 Charybdis feriata, un portúnid exòtic capturat una única vegada prop del port de Barcelona.
Pere Abelló.
Les aigües costaneres superficials i la plataforma continental, que arriba als 150-200 m, tenen una riquesa d’espècies elevada, fonamentalment pel que fa als grups més lligats al substrat, com els crancs braquiürs i els anomurs. La Mediterrània oriental és la regió on s’han produït més canvis relacionats amb espècies lessepsianes, és a dir, relacionades amb l’obertura del canal de Suez. A la Mediterrània occidental, l’efecte del canal de Suez no s’ha notat gaire pel que fa a la presència d’espècies de decàpodes, però sí que s’han detectat entrades d’espècies nord-africanes a través de l’estret de Gibraltar. En alguns casos s’ha tractat d’entrades o invasions recents, però en d’altres, concretament en espècies pròpies del talús continental i d’aigües batials (és a dir, a profunditats entre 200 i 2.000-3.000 m), l’escassetat de citacions de determinades espècies pot ser conseqüència de la manca de mostreigs en alguns ambients d’aquestes batimetries. Cal remarcar aquí l’important règim de corrents establert a l’estret de Gibraltar, amb l’entrada superficial d’aigua atlàntica menys densa, de salinitat inferior, i la sortida pel fons d’aigua mediterrània més salada. Això afavoreix l’entrada d’espècies atlàntiques superficials i de plataforma, però no la d’espècies d’aigües fondes, amb l’excepció que aquestes tinguin fases larvals epipelàgiques, és a dir, bastant superficials.
Automate branchialis, una petita gambeta bentònica, de la família dels alfeids (Alpheidae), constitueix un cas particular. Quan l’espècie va ser descrita per primera vegada, a partir d’exemplars de la Mediterrània oriental, es va considerar que es tractava d’una espècie indopacífica que devia haver entrat a la Mediterrània pel canal de Suez, però posteriorment s’ha retrobat en altres localitats de la mateixa conca oriental i s’ha arribat a la conclu sió que es tracta d’una espècie autòctona, endèmica de la Mediterrània; mès recentment (2003-05) s’ha localitzat a la Mediterrània occidental, prop de Marsella i tambè a Mallorca.
Entre les espècies costaneres o de plataforma continental detectades les darreres dècades per primera vegada a les costes dels Països Catalans o en zones properes de la Mediterrània occidental, cal destacar el cranc Percnon gibbesi, de la família dels plagúsids (Plagusidae), molt propera a la dels gràpsids (Grapsidae), que l’any 1999-2000 va començar a colonitzar les àrees mès càlides de la Mediterrània occidental i central (arxipèlag balear, Sicília, Sardenya, Malta, etc.) d’una manera pràcticament simultània. Posteriorment tambè s’ha detectat a les costes mediterrànies de la península Ibèrica (des de Cartagena fins a Palamós), als Columbrets i a les costes italianes de la mar Tirrena. Mès recentment ha començat a colonitzar la Mediterrània oriental. Es tracta d’un cranc de forma aplanada, propi de fons rocosos molt literals que es refugia en esquerdes estretes. Atesa la simultaneïtat de la seva colonització en àrees càlides relativament allunyades les unes de les altres, i totes sota la influència dels corrents principals d’entrada d’aigïes atlàntiques a la Mediterrània, es considera que la causa mès probable de la seva introducció deu haver estat l’arribada de larves amb un influx excepcional d’aigües atlàntiques.
Euchirograpsus liguricus ès una espècie característica de l’Atlàntic central oriental, que penetra d’una manera molt escadussera a la Mediterrània occidental i de la qual, ara per ara, hi ha poques citacions, principalment a la mar d’Alboràn, peró també a les costes dels Països Catalans (algunes, relativament recents) i al sud d’Itàlia. És un gràpsid infralitoral, de fons rocallosos de la plataforma continental.
El cas de Charybdis feriata, un cranc portúnid (Portunidae) del qual es va trobar un únic exemplar adult de gran talla prop del port de Barcelona el 2004, es tractaria d’una clara introducció accidental a partir d’individus transportats vius en vaixells mercants procedents de l’Indopacífic. Una altra espècie introduïda de la mateixa família és el cranc blau americà (Callinectes sapidus), explotat comercialment a les costes orientals de l’Amèrica del Nord i l’Amèrica Central. Se’n coneixen algunes captures a la mar Menor, però no es disposa de cap citació publicada. La seva presència a les costes peninsulars podria ser deguda al fet que s’ha expandit a partir d’altres zones de la Mediterrània oriental i central, on va ser introduït prèviament.
El cranc Rithropanopeus harrisii, de la família dels panopeids (Panopeidae), és un habitant d’aigües salabroses propi de l’Atlàntic nord-occidental, que té poblacions introduïdes establertes a l’Adriàtica nord i al sud de França, i també en diverses localitats de l’Atlàntic europeu. De moment no s’ha trobat en aigües dels Països Catalans, però és probable que s’hi trobi.
Talús continental superior i mitjà
Decàpodes del talús continental superior i mitjà: 1 Munida rutllanti, un cranc anomur de la família dels galateids que les darreres dècades ha colonitzat la Mediterrània; 2 Penaeopsis serrata, una gamba de fons de la família dels peneids, d’afinitats tropicals i que també està començant a colonitzar la Mediterrània occidental; 3 Hymenopenaeus debilis, una petita gambeta de gran profunditat de la família dels solenocèrids, que recentment ha estat documentada a la Mediterrània occidental, i 4 Rochinia carpenteri, un cranc de la família dels písids, restringit a la part més occidental de la Mediterrània, en zones d’influència atlàntica estricta.
Pere Abelló.
Els ambients del talús continental superior i mitjà (aproximadament 200-400 m i 400-800 m, respectivament) han estat l’objecte de diferents prospeccions, principalment amb interessos dirigits a l’essió que estudi i la comprensió dels ecosistemes afectats per la pesca d’arrossegament. Aquests estudis han permès determinar la composició específica i les pautes de distribució geogràfica i batimètrica de moltes espècies de decàpodes de fons fonamentalment tous, com fangs i sorres.
D’aquests hàbitats, val la pena comentar la xinxa irisada (Munida rutllanti), un galateid (Galatheidae) també anomenat M. iris, el qual seria, però, una espècie americana congenèrica. Abans de la dècada de 1970, M. rutllanti era coneguda només a les costes atlàntiques nord-africanes i en una citació a Melilla, a la mar d’Alborán meridional, una zona sota la influència directa de l’entrada d’aigües atlàntiques. Durant la dècada de 1980, va ser citada ocasionalment al litoral andalús i a les costes dels Països Catalans, i a la dècada següent ja estava ben establerta al llarg de tot el talús continental mediterrani de la península Ibèrica, excepte a la meitat nord de Catalunya. A partir d’aquell moment va començar a establir-se a la Mediterrània central i oriental, i actualment ja ha arribat fins a les costes de Turquia.
Penaeopsis serrata és una gamba de la família dels peneids (Penaeidae), habitant del talús superior i mitjà que fins el 1997, que va ser trobada a l’illa d’Alboràn, no era coneguda a la Mediterrània. Posteriorment ha estat retrobada a la mateixa localitat i també a Eivissa i a Sardenya. Es tracta d’una espècie bastant comuna en fons del talús superior de l’Atlàntic nord-africà, i també del golf de Cadis. Pot assolir talles comparables a les de la gamba blanca (Parapenaeus longirostris), amb la qual presenta un alt grau d’encavalcament pel que fa a la distribució batimètrica.
Hymenopenaeus debilis és una altra gambeta, en aquest cas de la família dels solenocèrids (Solenoceridae), pròpia del talús mitjà i inferior d’aigües atlàntiques africanes. El 1997 es va detectar en aigües de Màlaga, a la mar d’Alboràn, l’any següent va ser capturada al sud d’Eivissa i, posteriorment, també a l’illa d’Alboràn, en tots els casos en zones amb una important influència de les aigües atlàntiques que penetren a la Mediterrània.
Heterocarpus ensifer és una gambeta de la família dels pandàlids (Pandalidae) present en aigües relativament càlides a ambdues bandes de l’Atlàntic i que viu als fons principalment rocallosos del talús superior i mitjà. Difícilment és capturada amb xarxes d’arrossegament, però en canvi és present en captures dutes a terme amb nanses en fons rocallosos. Recentment (1998-99) se n’han capturat diversos exemplars en aigües de les Balears, els Columbrets i Almeria, els quals constitueixen les úniques citacions conegudes a la Mediterrània.
Rochinia carpenteri és un cranc de profunditat, del talús mitjà i inferior, de la família dels písids (Pisidae), una de les famílies en què s’ha escindit la gran família dels màjids. La seva àrea de distribució comprèn les costes atlàntiques des del nord de Mauritània fins a Islàndia i Noruega. A la Mediterrània només es coneix a la mar d’Alboràn, on s’ha demostrat que és una espècie força comuna al talús mitjà, i a les costes d’Algèria.
Talús continental inferior i fons batials
Decàpode del talús continental inferior i els fons batials: Calocarides coronatus, un petit talassínid de gran profunditat poc documentat pel que fa a la seva presència a la Mediterrània.
Pere Abelló.
Fins no fa gaire, un dels hàbitats més desconeguts de les nostres aigües era la mar profunda, sobretot més enllà dels fons explotats per la pesca de la gamba, és a dir, el talús continental inferior i els fons batials, a partir de 700-800 m. Des de la dècada de 1980 es van començar a estudiar els fons superiors als 1.000 m de la conca catalanobalear (entre la península Ibèrica i les Balears) i també de l’algeriana (al sud-est de les Balears). Aquestes prospeccions van permetre la identificació d’un bon nombre d’espècies de tot tipus (no tan sols de crustacis decàpodes) que no havien estat detectades prèviament a les nostres aigües o de les quals hi havia citacions molt minses.
Pontophilus norvegicus és una petita gambeta epibentònica de la família dels crangònids (Crangonidae), de gran profunditat, citada per primera vegada l’any 1965 pel carcinòleg francès Jacques Forest. Té una coloració vinosa molt característica. Posteriorment s’ha anat retrobant amb certa freqüència per tota la conca occidental mediterrània, inclosa la mar d’Alboràn, motiu pel qual avui dia es considera una espècie relativament comuna, característica dels seus fons de fang batial. La seva distribució atlàntica comprèn el talús continental al nord del golf de Biscaia i les aigües boreals atlàntiques europees i americanes. Ha estat considerada una espècie relicta glacial a la Mediterrània.
Nematocarcinus exilis és una gambeta caridea (Nematocarcinidae), d’hàbitat típicament batial, de potes fines i llargues, present exclusivament en fons superiors als 1.000 m, però principalment a més de 1.500 m. És considerada un endemisme mediterrani. Citada per primera vegada a la conca catalanobalear l’any 1988, més tard s’ha pogut comprovar que es tracta d’una de les espècies característiques de la conca batial de la Mediterrània occidental.
Calocarides coronatus és un petit decàpode de l’infraordre dels talassinideus (Thalassinidea), d’hàbits endobentònics, que excava petits caus al fang. És una altra espècie que, com Pontophilus norvegicus, es distribueix en dues zones, una boreoàrtica (Escandinàvia) i l’altra meridional, a les aigües fondes de la Mediterrània occidental, la primera citació de la qual a la conca catalanobalear és del 1994; posteriorment s’ha registrat al talús continental de la mar d’Alboràn i també en aigües profundes de la mar Cantàbrica.
Polycheles sculptus, citat sovint com Stereomastis sculpta, denominació que es considera avui dia sinònima de la primera, és membre d’una família, la dels poliquèlids (Polychelidae) estrictament batial, d’hàbits epibentònics i excavadors (poden enterrar-se al fang). Tots els membres d’aquesta família són cecs, atès que no tenen ulls. A la conca catalanobalear, P. sculptus va ser citat per primera vegada l’any 1988. La seva distribució s’inicia al voltant dels 1.200 m, i és una de les espècies més característiques dels fons batiais mediterranis, on es troba a profunditats de fins a 2.800 m.
Entre els escassos anomurs (Anomura) batíais, cal esmentar la presència de Munidopsis serricornis, també denominat M. tridentata (denominació sinònima), esmentat per primera vegada a la Mediterrània l’any 1988 a la conca catalanobalear, en fons superiors als 1.500 m, i posteriorment retrobat en escasses ocasions.
L’infraordre dels braquiürs (Brachyura), és a dir, els crancs pròpiament dits, és un grup present fonamentalment a la plataforma continental i escassament representant al talús continental. Entre les poques espècies d’aquest darrer hàbitat hi ha Cymonomus granulatus, un petit cranc pertanyent a una família relativament basal dels braquiürs, la dels cimonòmids (Cymonomidae). És una espècie d’hàbitats relativament profunds, present a l’Atlàntic nord-oriental que està poc documentada a la Mediterrània occidental i central, on es troba al talús mitjà i inferior i als fons batíais. Recentment s’ha documentat al sud de Cabrera, al sud de Sardenya i a la mar d’Alborán.
Chaceon mediterraneus és un cranc de gran talla, de la família dels geriònids (Geryonidae), típic dels fons batials. L’espècie, endèmica de la Mediterrània, va ser descrita l’any 1989. El 1993 va ser trobada a 2.000-2.200 m de fondària a la conca catalanobalear i, posteriorment, a la Mediterrània oriental i també en altres àrees de la Mediterrània occidental, sempre en baixes densitats. També es va descriure una altra nova espècie, procedent de fons batials de les costes d’Algèria, que es va atribuir a un gènere nou d’aquesta família, Zariquieyon inflatus, i que no ha estat registrat encara a les nostres aigües.