Tot i que el cranc autòcton es troba en rius i rieres de característiques diverses, el seu hàbitat ideal són els cursos d’aigua calcaris, amb aigua durant tot l’any, sense contaminants ni processos eutròfics o anòxics, amb gorgs i amb microhàbitats i substrats heterogenis (que ofereixen espais per al refugi diürn i hivernal i espais òptims per a alimentar-se) i també amb una bona cobertura de vegetació de ribera, característiques que reuneix el tram de riu de la fotografia.
Gregori Conill.
La presència del cranc de riu autòcton (Austropotamobius pallipes) en cursos fluvials representa un valor biològic important i un element indicador de la qualitat de les aigües i de l’estat ecològic dels ecosistemes fluvials. L’espècie és molt sensible a la sequera i a processos anòxics i contaminants (com poden ser nitrats o pesticides), i darrerament pateix, a més, episodis de caça furtiva. Però el que ha determinat principalment la situació actual del cranc de riu autòcton són els efectes de dues espècies de cranc de riu invasores i un oomicet que hi està estretament relacionat.
Avui el cranc de riu és una espècie legalment protegida. Tot i que la seva situació de conservació és crítica i molts experts creuen que és una espècie en perill d’extinció, per raons polítiques i burocràtiques encara es considera tot just vulnerable.
Fins a la dècada de 1970, el cranc de riu era present a bona part dels cursos fluvials del nostre país i de la península Ibèrica. A mitjan segle passat suposava una important activitat econòmica en l’àmbit estatal. Aquest fet va afavorir l’aparició d’astacifactories (centres productius), on, amb l’objectiu d’augmentar la productivitat i el marge de benefici, es va iniciar el cultiu d’espècies exòtiques, importades del continent americà: el cranc roig (Procambarus clarkii) i el cranc senyal (Pacifastacus leniusculus). Segons certes referències, el cranc roig americà va ser introduït a l’Estat espanyol el 1973. Les dues espècies americanes tenen un metabolisme més elevat, un major creixement, són més actives i agressives i també més prolífiques. Les fugues dels centres de producció, els alliberaments en masses d’aigua continentals i posteriors translocacions (moviment d’individus del punt d’origen a noves localitzacions amb la intenció de crear nous nuclis poblacionals) van provocar l’expansió de les espècies al·lòctones, portadores al seu temps d’una espècie de fong oomicet: Aphanomyces astaci. Aquest paràsit obligat dels crancs de riu provoca l’afanomicosi, una epizoòtia que el sistema immunitari de les espècies de cranc nord-americanes són capaces de frenar mitjançant la melanització de les hifes de l’oomicet, però que en el cas de les espècies eurasiàtiques, mancades de mecanismes específics per a frenar-la, acaba travessant el tegument i atacant el sistema nerviós i produeix la mort pràcticament en tots els casos, amb la consegüent desaparició de poblacions senceres de cranc ibèric.
Mascle (a l’esquerra) i femella (a la dreta) de cranc ibèric (Austropotamobius pallipes). En la femella, s’aprecien les característiques sexuals dorsals: abdomen més ample que els mascles (per a carregar les postes d’ous) i pinces proporcionalment més petites que les dels individus masculins. En el mascle, les pinces i el cefalotòrax, proporcionalment més grans que els de les femelles i amb la part proximal dels apèndixs locomotors de color blanquinós, fet que explica el perquè del nom de l’espècie: cranc de potes blanques.
Gregori Conill.
Des de l’any 2007 s’estan realitzant estudis de les poblacions catalanes per tal de conèixer la variabilitat genètica i el seu valor. Els resultats obtinguts fins al moment han fet possible, d’una banda, determinar que el cranc ibèric ha estat present a Catalunya durant períodes evolutius llargs (de manera que es pot desestimar la hipòtesi que postulava la introducció del cranc des d’Itàlia al voltant del segle XVII, quan van aparèixer les primeres referències literàries sobre l’espècie a la península); de l’altra, han permès descobrir diversos haplotips únics (configuració genètica d’una regió determinada de material genètic; en el cas del cranc autòcton s’ha treballat amb una regió de 658 parells de bases del gen citocrom oxidasa I –COI– mitocondrial) a tres conques del país: Francolí, Besòs i Muga. Tres singularitats genètiques de les quals s’ha de tenir una cura especial des del punt de vista de la conservació.
Els efectes més devastadors de l’afanomicosi sobre el cranc autòcton a Catalunya es van produir al final dels anys vuitanta i el començament dels noranta. Tan sols van resistir nuclis poblacionals aïllats, majoritàriament en trams alts de rius i rieres de connectivitat reduïda (en molts casos aïllats per dics naturals o artificials o trams secs), poc freqüentats i amb presència permanent d’aigua. Van desaparèixer poblacions al llarg de quilòmetres i quilòmetres de rius i rieres. Avui dia es fa el seguiment d’unes 150 poblacions (el terme població fa referència a aquells nuclis d’individus aïllats espacialment i reproductivament). Moltes de les poblacions actuals ocupen espais molt reduïts, algunes confinades en un sol gorg o en trams de menys de cent metres. A les darreres dècades, per una sèrie de processos, l’estructura i la distribució de les poblacions han experimentat un canvi tant qualitatiu com quantitatiu. De poblacions grans i extenses, de desenes de quilòmetres, amb molts individus i que ocupaven conques senceres, s’ha passat a poblacions petites i aïllades, amb densitats més baixes i un nombre inferior d’individus.
El seguiment i la gestió de l’espècie s’estructura en diverses línies d’actuació: localització de noves poblacions, censos dels nuclis de població, control d’espècies invasores i preservació de l’hàbitat. La informació derivada d’aquestes activitats i els últims coneixements fruit dels estudis genètics han de permetre establir estratègies per a reforçar les poblacions, reintroduir el cranc autòcton en trams amb presència històrica d’aquesta espècie (on els factors que en van causar la desaparició han revertit) i introduir-lo en nous trams de riu, sempre mantenint la riquesa genètica i aplicant models de viabilitat de població. Les actuacions de reforçament, reintroducció i introducció es fan a partir de translocacions d’individus de poblacions salvatges, només en alguns casos, i d’individus criats en captivitat en centres reproductors (Centre de Cria de les Fonts, a Olot; Camadoca, Santa Maria de Merlès; Centre de Cria del Pont de Suert i Parc Natural de la Serra de Montsant). Sigui quina sigui l’activitat desenvolupada en una conca fluvial, ha d’anar precedida d’un protocol de desinfecció de tot el material emprat, ja que qualsevol element que es desplaça per un curs fluvial o passa d’una conca a una altra pot esdevenir un vector d’afanomicosi o d’altres malures infeccioses, no solament per al cranc de riu, sinó també per a altres espècies, especialment d’amfibis. En determinats punts del nostre país, aquests elements poden ser fins i tot vectors de dispersió del musclo zebrat (Dreissena polymorpha), una altra espècie invasora que està causant efectes devastadors en els ecosistemes aquàtics. Cada any desapareixen poblacions de cranc autòcton per brots d’afanomicosi, a un ritme de cinc a deu per any. Aquesta tendència està estretament relacionada amb la proliferació de les espècies invasores.
Les prospeccions dels trams fluvials per a localitzar noves poblacions es fan tenint en compte les característiques de l’hàbitat (alçada, presència d’aigua i característiques orogràfiques), la presència històrica de crancs, les citacions de la població local i d’altres col·lectius que actuen al territori. Les prospeccions poden ser actives: diürnes o nocturnes, o passives: mitjançant trampes (sobretot en masses d’aigua grans on no és possible la cerca activa). El creixement dels individus, que és determinat per cicles de muda o ècdisi (procés en el qual els individus s’alliberen de la closca vella, deixant una exúvia i formant-ne una de nova), representa un element important a l’hora de localitzar individus o poblacions al llarg de les conques fluvials i permet realitzar prospeccions diürnes (mentre els crancs resten en els seus refugis). Les metodologies d’estudi de les poblacions varien molt segons els actors implicats. A la península Ibèrica no existeix una metodologia estandarditzada, els mètodes inclouen la captura manual diürna, els censos visuals nocturns, la pesca elèctrica successiva i la captura, el marcatge i la recaptura, entre d’altres, i les unitats mostrejades van dels deu metres a trams de més de dos-cents.
Actualment, el grup de treball del cranc de riu a Catalunya, format per tècnics i professionals de diverses administracions, entitats i empreses dedicades al seguiment i la conservació de l’espècie, intenta estandarditzar al màxim la metodologia del treball de camp, la presa de dades i el tractament de la informació mitjançant sistemes d’informació geogràfica. La metodologia de camp es basa en censos visuals nocturns, realitzats amb il·luminació artificial, amb unitats de mostreig de 100 m i avançant del tram més baix al superior per evitar l’enterboliment de l’aigua. Es compten tots els individus, determinant-ne l’edat i el sexe a partir dels trets sexuals dorsals. Cal procurar no entrar al llit del riu i actuar de la manera menys invasiva possible, tant pel que fa a l’hàbitat com als individus. Així s’obtenen valors d’índex quilomètric d’abundància (IKA), que, juntament amb els valors de proporció de sexes i d’edats, permeten valorar la viabilitat de les poblacions.
El futur de l’espècie a Catalunya dependrà tant de l’èxit de les estratègies de conservació com de la responsabilitat i el compromís de la societat per a respectar els ecosistemes fluvials, amb un ús racional dels recursos hídrics i la consciència de l’amenaça que suposen les espècies invasores en l’entorn natural.